F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
LXXII (Athena)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3 XX, XV, XIII, 0

Vint dies abans

“Pel·lícula preferida?” “Atlantis: L’Imperi Perdut, la millor animació de Disney i profundament infravalorada.”

“Paraula que més repeteixes?” “I jo que sé, segur que alguna borderia.” “Ja et dic jo que sí, a vegades ets insuportable.”

“Que vols estudiar?” “No sé per què ho preguntes en present... però, història, m’apassionen les civilitzacions antigues.”

Així havia passat aquesta última setmana. En algun moment ens havíem adonat que comunicar-nos amb aquestes preguntes (i de tant en tant alguna frase com “Passa’m l’aigua.”) era estranyament reconfortant, com si realment fóssim dos adolescents coneixent-se en circumstàncies normals.

Ens ajudava a mantenir l’esperança, i havíem deixat de ser dos desconeguts. Crec que coneixia més d’ella del que mai havia arribat a saber dels meus amics, encara que no era cap secret que jo mai havia estat massa social.

Sincerament, la moral havia anat disminuint a poc a poc a mesura que avançàvem i no trobàvem ningú més. A més a més, cap dels dos trobava una explicació a perquè nosaltres no havíem mort, res ens unia.

Almenys res en el sentit biològic, en realitat teníem sorprenent bastants coses en comú. Com la nostra gran passió per les arts, jo com a escriptor i ella com il·lustradora, o la manera en la qual tots dos teníem la tendència de preocupar-nos per l’altre més que per un mateix.

Per això em va fer tant de mal veure la seva cara en arribar a Figueres. Estava en molt pitjor estat del que havia deixat jo Cornellà, i no sabia si era degut a un deteriorament exponencial o realment aquí havia estat pitjor, feia setmanes que no entràvem en cap poble.

La seva cara intentava aparentar serenitat i concentració, però els seus ulls deixaven veure com allò l’estava trencant trosset a trosset. En un impuls vaig agafar-li la mà. No havíem tingut contacte físic des d’aquella abraçada quan em va confessar la por de perdre el seu germà. Afortunadament no me la va apartar, sinó que va enllaçar els seus dits amb els meus i em va dirigir un petit somriure.

Ajudant l’un a l’altre a escalar i caminar entre tota la ferralla i cadàvers, vam arribar a casa dels seus avis. Es va dirigir cap a la porta, però la vaig aturar. No necessitava veure els seus avis morts. En comptes d’això, vaig proposar-li la idea de cridar el seu germà.

Tres hores després no havíem obtingut cap resultat i començava a desesperar-se. Volia dir alguna cosa que la tranquil·litzés, com que si nosaltres ens havíem mogut segur que el seu germà també, però sabia que no serviria de res.

No teníem una altra opció que obrir la porta i enfrontar-nos al que hi havia darrere. La porta es va queixar en obrir-la, la calor i mal olor es feien més potents a cada pas. I ens ho vam trobar tot a la cuina, tres cossos mig caiguts entre cadires i la taula amb cartes de pòquer a les mans.

Va començar a cridar, i jo, instintivament, la vaig abraçar contra el meu pit i la vaig treure el més ràpid possible d’aquella casa infernal.



Quinze dies abans

Cinc dies després, encara no havíem sortit de Figueres. Era incapaç. Ens havíem establert en un petit hotel de la ciutat, i encara que ell de tant en tant sortia a buscar-nos coses com portava fent des de feia un parell d’hores, jo era incapaç de sortir del llit. Li havia dit ja vàries vegades que se n’anés sense mi, que jo no volia seguir endavant, però ell sempre em responia negant amb el cap i agafant-me la mà.

Sabia que en algun moment havia d’acabar amb aquest incessant turment a mi mateixa, però me’l mereixia. Havia fallat el meu germà, no l’havia pogut ajudar i ara ja no hi era. I no, no era culpa meva, jo no havia tirat cap bomba ni m’havia negat a ajudar. Però jo seguia aquí i ell ja no. Per què? Que hauria d’haver fet perquè fos ell qui es salvés i no jo?

Vaig seguir maleint-me tota la tarda, fins que em vaig adonar que era fosc fora i el meu company encara no havia tornat. Intentava convèncer-me que no li havia passat res. Però l’agulla del rellotge seguia movent-se, i les dotze van passar a ser les dues, i després les quatre. En el moment en el qual va sortir el sol vaig decidir aixecar-me i buscar-lo, no podia deixar que morís una altra persona.

Coneixia la ciutat, i sent conscient que no hi havia ningú per fer-me mal, em movia amb agilitat de carreró en carreró. Cridava el seu nom el més alt que podia amb la veu rasposa i malaltissa d’haver-me passat dies sense articular paraula. En algun punt entre l’església i el carrer principal vaig tenir l’estrany pressentiment de què algú em seguia. I les meves sospites es van fer veritats quan vaig notar com algú em donava un cop fort al clatell amb un tros de metall.

Després tot es va tornar fosc.



Tretze dies abans

Figueres consta de quinze refugis antiaeris construïts durant la segona guerra mundial. D’alguna manera en aquests últims dos mesos post-apocalíptics els supervivents havien aconseguit enllaçar-los i crear-ne de nous per tenir a la seva disposició una xarxa subterrània de túnels per poder refugiar-se del caos exterior.

Justament ens havien portat a una de les sales originals, quan vam entrar inconscients. Vaig ser el primer a despertar-me i de seguida vaig entrar en pànic al no reconèixer el meu entorn. Estirat sobre un llit d’infermeria i amb un monitor que em controlava el pols.

Em vaig relaxar momentàniament en veure la meva companya estirada al meu costat. Però de seguida vaig tensar-me en veure que algú entrava per la porta.

Era una jove d’un parell més d’anys que jo, caminava amb confiança, quasi amb intenció d’intimidar-te, però la seva cara transmetia bondat i compassió.

Encara estava massa marejat com per sortit corrents, encara que en el fons no volia córrer. D’acord, potser ens havien entrat aquí forçadament, però no quedava tanta gent en aquest racó del món, així que suposava que no ens havien intentat ferir greument.

“Hola, com et trobes?” se’m va dirigir directament quasi xiuxiuejant, suposo que per no molestar la noia que encara dormia al meu costat.

No vaig contestar, no tenia forces ni ganes de petar la xerrada. Necessitava respostes i claredat urgentment.

Suposo que devia veure les meves intencions, ja que en compte de tornar a formular la pregunta, em va començar a explicar que havia passat des que havien caigut les bombes.

Resulta que dues setmanes després de tot el caos, una quinzena de joves de la zona havien aconseguit trobar-se entre ells i s’havien resguardat als túnels. Havien anat rebent gent d’altres indrets durant el següent mes, fins a arribar a la trentena d’habitants.

Llavors havien establert un sistema per captar freqüències com les del nostre walkie-talkie per trobar altra gent buscant refugi per la zona. Així mateix ens havien trobat a nosaltres, però en comptes de ser persones civilitzades i venir a veure’ns quan estàvem allotjats a l’habitació d’hotel, havien esperat a analitzar quan ens separàvem per agafar-nos desprevinguts i lluny un de l’altre.

La jove en veure la cara de fúria que devia haver fet a l’explicar-m’ho, es va justificar al·legant que havien tingut experiències en el passat de gent que anava en grup i havien intentat atacar-los a l’anar a parlar amb ells, o d’altres que havien perdut el cap estant sols i es pensaven que estaven al·lucinant. Per això tot el pla de separar-nos i deixar-nos amb una contusió.

Sincerament, aquesta gent havia de treballar en les seves capacitats comunicatives.

Just quan anava a dir-li tot el que pensava d’aquest pla, vaig notar com la noia del meu costat obria els ulls lentament. No sé com m’esperava que es despertés, però sempre havia estat més racional que jo, així que no m’esperava el que va passar.

Es va arrencar l’aparell que mesurava el seu pols del dit i es va aixecar d’un bot buscant alguna cosa amb la que amenaçar la jove davant nostre. Tenia la mirada perduda i es mostrava visiblement en pànic. D’acord, ara entenc una mica més els motius d’aquesta gent.

Tan ràpidament com vaig poder, em vaig posar cara a cara amb ella i li vaig agafar les mans. En veure’m calmat i sense por es va relaxar i va deixar caure el seu cap sobre la meva espatlla, exhausta.



Avui, trenta-u de març

Ens havíem adaptat sorprenentment bé a la vida en el refugi. D’acord amb els nostres interessos jo passava la majoria del meu temps a la infermeria i ell a la biblioteca d’arxius. Tots dos apreníem per poder ajudar la comunitat que estàvem creant els supervivents. Avui, però, és un dia especial.

Un parell de dies després d’entrar ens havíem assabentat que es feien petits viatges per buscar gent que es trobés perduda. Tots dos vam tenir clar de seguida que ens encantaria fer-ho. Al final havíem agafat el viure sols a la carretera com la nova normalitat, i encara que era genial tornar a compartir espai amb més gent, anhelàvem temps per tots dos fora de la multitud que ara ja ens semblava aliena.

Confiem a cegues l’un en l’altre, hem compartit massa experiències com i ens sentim cent per cent segurs si estàvem junts. Per això no va ser cap sorpresa quan, un cop allunyats de la ciutat, li vaig robar un petó. No, no som adolescents normals, hem sobreviscut una apocalipsi, portem remordiments que pesen com pedres a l’esquena i ens persegueixen fantasmes dels nostres passats. Però al cap i a la fi tenim setze anys.

I deixem aquí escrit tot el que ens ha passat encara que ja no tinguem por de ser records oblidats de gent que ja no hi és. Perquè l’esperança d’un nou demà és viva i forta. I encara que ara quedem ben pocs de la gran societat que érem, algun cop tornarem a viure en abundància i multitud.

Acabo amb el mateix paràgraf amb el que vam començar, un que vam escriure el primer dia que vam sortir del túnel des que hi havíem arribat, el qual reflecteix exactament com ens trobem ara. El dia que vam córrer dalt la muntanya una colla d’adolescents amb ulls massa savis i ballàvem i rèiem sota la pluja, sent per un moment nens que s’havien perdut un dia feia mesos per una punyetera bomba.

“Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.”
 
Athena | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]