F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La meva penosa vida (polrommol)
Inici:  El Navegant
Capítol 3 En Germán i companyia.

El fet és que els meus pares, de joves, sempre havien estat revolucionaris i rebels, el normal en nois i noies joves. Però el meu pare ja havia deixat el tema aquest mentre que la meva mare no ho havia fet, i encara que sembli broma, si la meva mare també ho hagués deixat, ara no estaríem aquí. Però no és moments de rancors ni de crítiques que no són constructives. El meu pare se´n va anar. No sabíem on. La meva mare em va portar a la nostra habitació dins d’aquell local social. La habitació no estava malament, dos llits, un lavabo gran i un extens balcó. D’acord, les vistes donaven a l’edifici de davant, però no passava res. Res ens havia fet pensar que el meu pare tenia una espècie d’ordre de busca i captura. Malauradament el meu pare ens va trucar i ens va dir que estava encallat en una petita carretera, i que l’abundància de cotxes feia que la policia anés a desencallar la situació. Nosaltres li vam dir que no passava res i que era a la meva mare a qui estaven buscant. Però un amic de la meva mare, en sentir la conversa, ens va preguntar què passava. Li vam respondre que ens havia trucat el meu pare i que deia que hi havia embús i que la policia rondava per allà. L’amic, alterat, ens va comentar que la policia feia controls rutinaris. Allò era un control rutinari segurament. A més ens van dir que si comprovaven la seva documentació el detindrien segur, espanyol tornant d’Itàlia, de Turí, la ciutat d’aquest país amb més activisme social en contra del règim, i anava sol. Quan estigués a la comissaria parlarien amb Espanya, i llavors seria quan els hi dirien que tenia una ordre de busca i captura. En sentir això la meva mare cridant li va exigir al Jordi i a la resta de companys que havíem de fer alguna cosa i que no ho podíem permetre. Tots sabien què havia fet la meva mare i el meu tiet. Els tenien molt respecte els italians aquells. Van decidir que podien treure’l d’allà. Aniria un cotxe amb tres persones, dos nois i una noia. La meva mare no hi podia anar, massa perillós. Anirien i deixarien el cotxe lluny, seguidament anirien caminant fins el cotxe on estava el meu pare. Traurien el meu pare d’allà. En el cotxe si ficaria un dels membres del casal. No cal dir que tots anaven armats. No sabia com actuar, el meu pare s’havia anat. La meva mare i jo estàvem sols, i ara de sobte tornaríem a ser tres. Però només per unes hores. Jo notava que el meu tiet era com per dir alguna cosa, el cap de la secció. Es veu que a Itàlia hi havia unes quantes seccions per tot el país. El meu tiet va venir a parlar amb mi i em va deixar anar un discurs polític. Que si jo era molt jove, que tenia pinta de ser guerrer, que què pensava del règim, etc. Al final, i després de més de deu minuts xerrant i xerrant sense parar, em va dir que la meva mare havia decidit que jo em quedaria amb ella. Jo ja ho sabia, i li vaig dir. Ell llavors, amb un to més afectuós, més personal, em va dir que el meu pare tenia un llarg camí per tornar a casa i que era molt perillós. “Ves-li a dir adeu al pare xaval “ em va dir. Jo estava preocupat, però feia una cara de com si no ho estigués, per por a que el meu pare es posés trist. El matí següent van acompanyar-lo fins la frontera. Allà van intentar ficar-se dins d’un petit túnel que va ser abandonat abans del règim i que no van segellar. Després de cinc hores caminant pel túnel van arribar a Figueres. Allà van sortir al carrer. Al sortir van dirigir-se cap a un petit establiment on hi havia dos nois, un era el germà del Germán, un dels homes que acompanyaven el meu pare, i l’altre era un amic seu. En Pau, el germà del Germán, li va dir que es quedarien a casa seva uns dies fins que pogués tornar a casa seva. En el camí cap el pis, una patrulla militar els va aturar. Eren dos soldats d’uns vint anys. Anaven ben armats. Tots els companys del meu pare portaven arma, inclús el meu pare en portava una que li havien donat abans de creuar la frontera pel túnel. Van preguntar-los on anaven i què feien tots junts pel carrer. En Pau els va dir que havien anat a visitar a un amic seu que estava malalt. Un dels soldats va riure i enmig d’unes rialles malignes els va dir que després d’aquella visita, si els tornaven a veure per allà els detindrien a ells i el seu amic. Evidentment no s’ho va creure aquell soldat. El Germán li va assegurar que vivien allà mateix i que no tornarien a anar. Els soldats van assentir i se’n van anar. Minuts després un home gran els va advertir que hi havia un control molt extens al carrer Far d’Empordà tocant amb la Ronda Sud. Ells van pensar que no passaria res i van seguir el seu trajecte. L’home, ara des de lluny i cridant, els va tornar a advertir que el control era segurament perquè estaven buscant a algú. En aquest moment el meu pare i companyia es van posar alerta. Podien saber que estaven allà? Com ho sabien? Tot era una incògnita i res els va fer pensar el que passaria a continuació. Al cap d’uns quatre-cents metres, una altra patrulla militar els va aturar i els va dir que mostressin la seva documentació. L’amic d’en Pau va treure una pistola i va disparar els dos soldats. Van morir a l’acte. En aquell instant una flota de soldats van dirigir-se cap allà en cotxes. El meu pare i companyia van començar a córrer i els va donar temps d’arribar al pis d’en Pau i d’en Germán. Un cop a dalt i amb una copa de rom, es limitaven a mirar per la finestra com estaven tots els carrers plens de soldats armats fins les celles buscant els culpables dels fets. El que tampoc sabien és que un home els va veure fugir del lloc dels fets i va alertar els soldats. Els va dir les estatures, com anaven vestits, etc. Un dies després, quan en Pau es disposava a anar a comprar cigarretes quatre patrulles el van envoltar. Dos soldats van baixar d’un dels cotxes mentre els altres soldats l’apuntaven amb els seus fusells i les seves pistoles. Van registrar-lo i van agafar la seva documentació i una pistola que portava al cinturó. Van apuntar la seva direcció i van preguntar-li a que es dedicava. Ell els va respondre, en català, que treballava en una petita fusteria. Els soldats van donar-li tres forts cops a la panxa entre crits de : “cállate anarquista” “háblanos en castellano “, etc. El van deixar estabornit a terra. El van agafar pels braços i se’l van endur a la caserna. El seu germà, preocupat, va sortir al carrer a preguntar els veïns si l’havien vist. Un d’ells li va dir que havia vist com s’enduien un noi ros, d’uns vint-i-tres anys. I que el seu gendre, que era soldat, li havia comentat que aquell noi va ser torturat i afusellat. El Germán va trencar a plorar. Se’n va anar. Es va col·locar en una cantonada rere un fanal. Estava esperant que passés una patrulla. Va passar. Una patrulla amb tres individus. Dos d’uns vints anys, l’edat del seu germà, l’altre tenia al voltant d’uns trenta-cinc anys. Era un home important dins la caserna. Potser era el cap. En Germán va creure que ho era i enmig d’una immensa ràbia va disparar a les rodes del cotxe, va disparar a tots tres a les cames, fent així que no poguessin aixecar-se de terra en quan van sortir a detenir-lo. Va agafar el cap del comandant i li va preguntar qui era. Ell no va respondre i en Germán el va advertir que si no ho feia mataria els dos altres soldats. L’home va respondre que ell era el cap de la caserna de Figueres. El Germán va preguntar-li qui havia torturat i matat un noi ros d’uns vint-i-tres anys. Ell va respondre que ell mateix. Que ho havia fet perquè el noi havia matat a dos soldats. En Germán va esposar-lo i va matar els altres dos soldats. Se’l va emportar a casa. En arribar els seus amics i el meu pare, alarmats, li van preguntar qui era aquest soldat i què estava fent. Ell els va explicar tot lo del seu germà. Van deixar-lo dos dies tancat al lavabo, lligat d’una forma inhumana i després, el van agafar i li van disparar un tret al cap. De matinada, cap allà les sis, van baixar i el van deixar lligat i penjat d’un fanal, junt amb una pancarta que posava, i cito textualment: “ El règim morirà” , “ Honor al Pau Grisé “. En sortir el sol tothom va veure allò. Tot això ens ho va explicar el meu pare, que mesos després va ser capturat i afusellat. El van capturar a casa d’en Pau, després d’una llarga investigació per part del règim. La meva mare i jo vam quedar-nos a Turí. Jo vaig conèixer una noia, la Paola. Ara, anys després segueixo amb ella. Tinc un fill i una filla adolescents. La meva mare, pobre d’ella, va morir fa quatre anys d’una greu pulmonia. Els meus pares estaran sempre en la meva memòria.
 
polrommol | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]