F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(oda)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3 Notes, línies i punt final.

Cada dia aquell tocadiscs entonava les mateixes notes. S’havia convertit en l’únic objecte indispensable per a mi i me l’emportava enlloc. La música era per a mi en aquells temps l’anestèsia que necessitava per a evadir-me de la foscor, era la petita dosi de droga diària de la qual la meva ment - lluny d’estar sana - havia de ser partícip per buscar almenys un motiu per a seguir endavant. Després de la seva mort havia decidit abandonar aquella casa i vaig tornar a la ciutat. Cada escena d’aquelles parets es presentava per a mi com un record impregnat de la seva essència. La seva pseudopresència es va fer insuportable, insofrible, el buit que havia deixat en el meu interior era ja un nou amic benvolgut perquè de ben segur sabia que aquell sentiment no m’abandonaria fins al fi dels meus dies i el pitjor de tot, que ningú mai l’ompliria de la forma que ell ho va fer.



La ciutat, després de tants anys, havia adquirit el mateix caràcter de solitud i absència d’activitat que el del camp. L’immobilisme regnava en cadascun dels carrers com mai ho havia fet i les plantes havien començat a recórrer verticalment els edificis més alts. Cada cop que mirava aquell paisatge de “veure per a creure” recordava una d’aquelles pel·lícules que li agradaven al pare de l’apocalipsi a mans de persones que menjaven cervells. El motiu no havia sigut el mateix però el resultat sí. Tornava a posar l’agulla sobre aquell disc desgastat i tornaven a sonar aquelles notes. El record i els pensaments s’aturaven i únicament em trobava de cos present davant d’un paisatge desolat però, en aquell moment, paradoxalment jo estava plena, plena de música.



La ciutat no s’assemblava ni de ben prop a la pau del camp, el vent no pentinava ja les mantes verdes de les muntanyes, ara posava al vol pols i deixalles que en un temps van formar part d’edificis resplendents i famílies d’aparent felicitat que formaven un flux constant i incansable. Un conglomerat que s’havia convertit en el càncer del planeta. Llevat de la racionalitat de l’humà, no hi havia cap tret pel qual destacava. Tota la vida perseguint paràsits que atemptaven contra la vida sense adonar-mos que els veritables paràsits per a la vida global érem nosaltres mateixos: el gos que es mossega la cua. La ciutat, malgrat tot, amagava entre un dels seus carrerons més estrets una modesta biblioteca que albergava en el seu interior el que es va convertir en el meu racó favorit del món. Devorava les línies dels llibres com si no hi haguera una cosa més interessant que fer en aquell instant i és que, en efecte, no n’hi havia. Vaig llegir des del primer fins a l’últim llibre d’aquells estants, plens d’aràcnids que havien trobat entre tot aquell art un habitatge on preservar la seva descendència i espècie. Hi havia d’alguns, però, que mereixien una doble, triple o fins i tot quarta lectura. Aquests, els apartava en un racó i estava segura que podia llegir-los tantes vegades com fora possible sense que m’esgotara de rellegir els mateixos diàlegs, les mateixes descripcions, trames, personatges i els mateixos finals. No els escollia segons la seva aportació al món literari, no en sabia desgraciadament jo d’aquest afer, els seleccionava segons si havien aconseguit tocar-me l’ànima, arrelar-se als meus sentiments de tal forma que podia produir-se la metamorfosi entre el personatge i jo. Música. Més música i línies. La meva existència no tenia sentit, me n’havia adonat feia temps que l’existència humana és tant arbitrària com efímera i la nostra aportació és ínfima. No obstant això, entre tanta penombra l’humà havia sigut capaç de crear art i ara entenia veritablement el perquè: l’art era la via de fuita, la forma d’evadir-se dels problemes que ens pertorben.



Música i llibres. El sol s’alçava i castigava la meva pell tacada, que pressuposava per la meva intuïció mèdica que no era cap bona senyal, però sonava la música, la mateixa cara del mateix disc. La fam l’havia perdut després de tot el temps en què havíem estat juntes. No saps si els amics ho són en la totalitat del mot fins que la vida et colpeja fort. La seua mort i el seu buit van ser un punt d’inflexió en tots els aspectes de la meva vida però la fam va desaparèixer amb la subtilesa que apareixia totes les nits. No va tornar més i va ser llavors quan em vaig adonar que l’atribut d’amistat que li havia atorgat a la fam al llarg de tota la meva vida, no se’l mereixia. No m’importava tampoc, ara tenia música.



Amb els anys vaig perdre la noció del temps, vaig deixar de fer línies a les parets, però sobretot vaig perdre les coordenades entre la ficció i la realitat, les coordenades entre la bogeria i el seny, encara que suposo que aquests eixos han sigut - com la resta dels valors que conformaven la nostra història i societat - meres construccions socials. No era capaç de distingir en quin moment s’aturava la narració i en quin moment començava la meva pròpia història. Suposo, tot i això, que era el resultat que l’última persona que vaig veure va ser ell. Ni una sola més o això pensava. Molts cops escoltava, amb tot el pes de la certesa, petjades o veus humanes que sobtadament sempre desapareixien. Amb el temps vaig concebre aquests episodis com el fruit d’una solitud tan exuberant que desgraciadament estava acabant amb mi o, almenys, amb el meu seny. La música em feia arribar una veu d’una dona la imatge de la qual havia imaginat infinites vegades. Cada volta amb un pèl i amb un vestuari però sempre amb el mateix denominador comú: una imatge cosificada personificant un producte social. Fora com fora, era la forma en què més pròxima estava d’un humà i això, per a mi, era més que suficient. Lletres, punts i notes i veus.



La meva pell cada cop rebia amb menys rereguarda les guerres continuades dels rajos del sol. Li havíem clavat durant molts d’anys banyades a l’equilibri ecològic i el nostre protector a escala atmosfèrica ens havia abandonat per sempre més. L’entenia, ens oferia l’oportunitat de viure en aquell planeta - que sense el seu paper seria hostil - i a canvi ens vam capficar en la missió de firmar la seva sentència de mort. Li havíem declarat la mort al nostre planeta després de llargues dècades construint les bases d’un sistema insostenible, desigual i injust. El planeta, però, va trobar la seva forma de restablir l’equilibri, de tornar a la casella d’inici, de tancar un cicle de la seva història que s’havia caracteritzat per la frivolitat i l’egoisme dels humans. Havíem construït esquemes de vida individualistes que segregaven l’essència humana, tot allò que ens definia s’havia tornat en nostàlgia per uns temps menys sofisticats, però molt més humans. Ens vam oblidar d’estimar i de ser estimats, vam descuidar les relacions interpersonals perseguint constantment objectius que ens atorgarien ascensió i reconeixement social. Objectius i somnis buits de significats, però sobretot de sentiments. Vam oblidar el que era aturar-se i menysprear que l’agulla impassible del rellotge ens culpabilitzara per no extraure el màxim del nostre temps. En aquest procés de maximització i competitivitat constants, però, vam oblidar el més important: que consumint ens consumíem a nosaltres mateixos i teníem les de perdre. Mirava el paisatge: efectivament, ho havíem perdut tot. Massa pensaments. La veu de la dona i les harmonies em tranquil·litzen ara. Punts i comes. Paràgraf i col·loco un altre cop l’agulla a l’inici de la cara del disc.



 
oda | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]