F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
xthafthuoph 23.51 (-alexelcapo-)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Capítol 3: 18 hores abans de l'eclipsi.

En Hans havia comès un error fatal. Tenia un ganivet rodejant el seu tendre i innocent coll. La misteriosa i letal figura oculta darrere la caputxa el tenia ara immobilitzat, definitivament: havia estat una mala idea seguir-li la pista.

El va sorprendre que sota l’enigmàtica assassina s’ocultés un rostre femení, i havia resultat ser més espavilada del que semblava en un primer moment.

Es trobaven en una de les múltiples sales de la mansió Hohenzollern i la decoració recarregada ressaltava una excèntrica exaltació del prestigi comú entre famílies d’alta classe social, que podia arribar a semblar obscena.

Els quadres semblaven tenir vida pròpia, i sota els seus rostres seriosos amagaven obscures i tenebroses vides passades.

Quan en Hans començava a acomiadar-se d’aquest món, sense conèixer profundament els motius del seu assassinat, un home amb una estranya aura i bellesa embolcalladora va aparèixer a la sala vestit amb la mateixa túnica que la seva executora, tot i que aquesta era més detallada i refinada.

-Noah -va pronunciar abans d’atorgar-li un càlid i afectuós cop de puny a la cara, que va fer sagnar-li el nas- Sabies que no hi seria a casa seva. No tolero la incompetència.

La Noah va lamentar el seu dolor, i en donar-se compte havia deixat anar en Hans.

-Em disculpo, cabdill. -va respondre, mentre tractava de frenar l’hemorràgia. M’he entretingut pel camí, ell m’estava seguint.

En Heinrich no es va pronunciar, només se\'l va quedar mirant amb cert desdeny i amb aires de superioritat mentre ell apartava la mirada cap als exquisits mobles que adornaven la casa.

-No m’importa qui coi ets. Tampoc tindria cap problema en matar-te -va continuar, amenaçant- però si busques un món més just ens pots ser útil. Es pot veure en els teus ulls que has sofert massa. Et podem salvar, podem salvar a qui estimes, nosaltres salvarem aquesta ciutat putrefacta i decadent de la misèria. S’han reclòs al palau reial, els assetjarem durant la matinada.

Es sentia fora de lloc en aquella caserna. Fugia de les seves mirades. El tall superficial del seu coll semblava haver deixat de sagnar, però tot i així no podia evitar tocar-se inconscientment per assegurar-se’n. En tot aquell silenci, va poder fixar-s’hi millor en ells: no superaven la vientena, es cobrien tots el rostre amb la seva característica capa negra.

La gran majoria es limitaven a seure, altres, aparentment de superior rang, es dirigien cap al seu líder mentre intentaven traçar l’incursió.

Entretant la impaciencia d’en Hans creixia, diverses converses privades de certs encaputxats es faguaven amb vívidesa, doncs tot i no arribar a escoltar el que deien, els seus gestos denotaven que aquella conversa no estava sent del tot plàcida.

Finalment, i aturant per fi la creixent angoixa del present, un dels encaputxats que havia mantingut la posterior conversa en front d’ell va dirigir-se cap a ell. L’anònim encaputxat va apropar-se amb pas ferm, mes àgil i va plantar-se erecte davant d’ell.

En Hans apocat per la imponent presència va alçar lentament la mirada fins la cara de l’individu, resultava sorprenent que tot i la proximitat en que es trobaben, la forma de la caputxa ensombris les parts justes de la cara per a que fos imposible identificar aquell home.

-Com t’anomenes? -Va dir autoritariament l’home que es trobava davant seu.

-H-Hans Kafka. -Va respondre poruc.

-Estaves seguint a un dels nostres, no serà que estaves buscant morir ben jove? -L’home mantenia la seva fermesa i autoritat en la veu, però ara amb certa ironía -Només era curiositat....
-Així doncs… curiositat. Que pretens ara, Hans? -Va respondre mostrant un efímer somriure en el seu rostre.

-Jo només vull tornar a casa. Ja en tinc suficients, de problemes.

L’home en front seu no va respondre, un tens ambient es va apoderar de l’antre on es trobaven, va ser llavors quan en Hans es va adonar de l’atenció amb que estaven seguint la conversa la resta dels allà presents.

-El nostre enemic no són els nobles, ni molt menys! El nostre enemic no mor per una daga, més paradoxicament, no podem lluitar contra aquest sense una. El nostre enemic ha anat creixent com salze en terra fèrtil i, amb el pas del temps, sense fer soroll ha estirat les seves fortes arrels. Ara aquestes ens ofeguen. Els privilegiats que resideixen en la cuirassa del salze no són ni tan sols capaços de veure que fora dels rubustos murs ornamentats no pot créixer ni la més insignificant herba. Mes no es pot pretendre que aquests vegin a través de materials opacs, seria impossible!

Així doncs, com podem, nosaltres dèbils i fugaços brots vencer el salze...Hans?

La nit era obscura, freda i total. En Hans havia aconseguit escalar fins a una finestra que per a la seva sorpresa no deixava passar cap fil de llum. L’escalada havia sigut desastrosa. Tenia les mans i els genolls destrossats, en altres situacions hagués sentit un dolor insoportable, però el fred i la por l’allunyaven de tota percepció possible.

Sentia un termolor fred, acompanyat d’una igualment gèlida suor que el feien dubtar. No sabia perquè estava allà, perquè havia acceptat i tampoc de conèixer el mal menor, o tan sols si existia.

Amb tots aquells pensaments es va llançar contra el vidre. Els diminuts trossets cristal·lins van caure al terra just després d’un ensordidor estrèpit, i en Hans va arribar per últim amb un maldestre aterratge, dolorós, on va poder experimentar aquells mateixos diminuts cristalls enfonsant-se en la seva carn. Va fer un crit sec, que va ressonar per tota la sala, i intentant aixecar-se, va clavar-se’n uns a la mà, que va començar a sagnar escandalosament.

La capa que li havia estat proporcionada havia quedat completament desgarrada i humitejada de la seva propia sang, cosa que li va proporcionar certa angúnia, però tot i així va aconseguir posar-se en peu i continuar, desembeinant la seva daga amb precaució i avançant en la foscor vacil·lant.

En la familia Leiningen es respiraba pànic. Tothom hiperventilava, en silenci, excepte el cap de Família, en Klaus Leiningren, propietari de les terres de l’est, que havia abandonat tota possible calma i el consumía ara el terror.

-Apartin! - Cridava als guàrdies, impassibles. Deixeu-me sortir - agonitzava, ara amb llàgrimes als ulls.

No va obtenir cap resposta dels guàrdies, alts, robustos i equipats amb monstruosos fusils. Llavors va caure de genolls, desesperat, suplicant. La seva prominent vestimenta, una pellissa carmesí amb brodadures d’or l’estava sufocant, i, juntament amb aquella paralitzant por, l’acabarien per aconseguir ofegar.

La seva dona, Nicolle, provinent d’una família noble francesa, es limitava a plorar, agafada al seu nadó, que no superaria els vuit mesos de vida. Plorava per la seva filla, i també plorava per ella.

La resta de nobles menors semblaven no creure’s la situació, un atemptat així semblava totalment impossible, intentaven evitar conclusions horribles en les seves afectades imaginacions. Sense massa convicció, es refugiaven en la poca seguretat real que els hi proporcionaven els seus guardies, i tancaven els ulls per tal de finalitzar aquell horrible malson sàdic i cruel.

De cop i volta, es va sentir un fragor poderós, que va fer parar el cor al noble. El retomb prolongat va quedar en els seus caps. Era un retomb fatal, angustios, sentenciador.

«No saben on estem, no ens trobaran » Afirmava per a si mateix.

Els següents instants van passar lents, el temps es va glaçar, el seus cor bategava a ritmes frenètics, però el que més mal li hi feia era acceptar la realitat. Aquells assassins s’aporximaven amb l’únic propòsit de matar.

Va posar l’orella a la pared qué donava amb l’anterior sala, va sentir la pared glaçada en el seu rabassut rostre alimentat pels seus privilegis, i va començar a escoltar els crits. Era esgarrifós, podia sentir els trets. Eren cada cop més pròxims.

El grup s’havia dispressat massa. L’escamot del Heinrich havia anat en direcció equivocada, cap a una trampa mortal. La Noah dirigia el seu grup cap a una de les nombroses sala de reunions que tenia el castell. Allà quedà fascinada per les increibles columnes que subjectaven l\'edificació, i els nombrosos quadres i reliquies que decoraven la sala. Havia estat desastrós, Havien perdut dos terços dels seus homes en un atac suïcida contra la guardia ducal. El rival semblava preparat per l’atac, cosa que els hi havia desmontat l’estratègia, i els havia permès ser massacrats.

Ella es trobava esgotada, no semblava tenir forces per continuar, havien pagat molt car la seva impulsivitat. Es va limitar a jeure i esperar el seu botxí.

En Hans es trobava en el que semblava un dormitori. La foscor limitava la seva visibilitat, però podia distingir la forma dels mobles i del llit. Va continuar avançant amb porucs passos fins que es va entrebancar amb un esgarrifós cadàver encaputxat i el seu assassí, un dels guàrdies, tots submergits en un bassal de sang.

Aquella visió el va espantar. No esperava haver de matar a ningú. Estava realment atemorit.

Aquell silenci...
Va notar un petit moviment darrere seu. En un acte reflex, va veure el seu punyal enfonsat en una innocent figura infantil, espantada. Va veure com el seu vestit blanc es tenyia d’un vermell fosc espantós. Tot va passar molt ràpid, en silenci, imprevisible i sota l’obscuritat.

I només llavors, una llum vermellosa va començar a entrar per la finestra, en Hans va caure de genolls, enretirant l’arma del pit d’aquella nena, que quedà il·luminat per aquella luminiscencia infernal, i va poder veure el seu rostre, espantat, amb llàgrimes als ulls, totalment glacial.

Unes petites llàgrimes van caure dels seus ulls.

En Heinrich va interrompre la sala, ferit i coix, amb un rostre deformat per un cop i una cama ferida per l’impacte d’una bala. Va mirar als seus voltants, notant els baixos ànims dels seus subordinats, i estava tan esgotat que no va ni gastar energia en dirigir-se cap a ells. Sabia que tenien poc temps, que els acabarien trobant. La Noah el mirava atònita, però ell es va limitar a apartar la mirada.

Va seguir, sagnant i coix, en direcció a un portó, sense comptar amb la possibilitat de rendir-se, el camí pel passadís es feia cada cop més etern, sentia els crits de la Noah ordenant la seva retirada. Va obrir la porta amb una forta embestida i alla mateix es va trobar la sala iluminada per una llum carmesí, amb tots els nobles arreplegats i una desena de guàrdies apuntant els seus fusils cap a ell. Va somriure.

Set dies després de l’eclipsi:

Reconeixia la veu de de fora, així que va obrir la porta. Era ell, aquest cop amb una capa blanca i la seva rialla maligna. No es van intercanviar paraules, només es va limitar a estendre la seva escopeta cap a ell, que va acceptar amb les mans obertes.

Es va sentar a la taula arrossegant-se i deixant-hi l’arma, sense deixar de mirar el lloc que abans ocupava la seva família, ara ocupat per la seva culpa, mentre ella seguia ploranera i espantada.
Un punt i final no semblava tan mala idea.

Epíleg:

Estimat Duques de Nassau,

Li escric per informar-li que finalment les terres de Berlín s’han alliberat de les forces terroristes que ens havien estat estorbant els darrers mesos i s’ha reinstaurat l’orde donat per Déu. Voldria agrair-li l’ajuda del vostre ducat en els afers interns de les nostres terres, i així doncs, mostrar la meva total voluntat en ajudar-li en els seus propis afers. Pot vostè prendre la meva paraula amb la mateixa certesa que sé jo que vostè serà agraït per Déu la seva feina i voluntat de mantenir el terrenys de Berlin lliures de profanados de l’ordre.

Durant aquests darrers mesos, com sap vosté, molts honorats defensors de Déu han lluitat contra els terroristes,i malauradament, hi ha hagut un gran nombre de víctimes.

Així doncs la prosperitat de les terres Berlineses s’ha vist importantment mermada,ens manquen homes per treballar les terres i fins i tot alguns homes s’han quedat sense progenitors degut a l’atrocitat del bàbars.

És ben conegut arreu d’Alemanya que les bones decisions preses per la seva família durant segles han portat als seus terrenys encomiables riqueses, tot i així, a portat també un excés d’homes que delimitats als vostres terrenys on escasseja el treball productiu.

Com vostè deu saber sobradament la feina és el que porta un nen a ser un home de profit i, sense aquest petit estímul, es inevitable que triïn el camí erroni.

Duques de Nassau, voldria oferir-li un tracte on vostè cedeixi homes per al cultiu de terres de Berlin, a canvi d’una considerable remuneració econòmica.

Atentament, Casa de Barden.
 
-alexelcapo- | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]