F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Decadència de supervivència (Double Trouble)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 PRECIPICI

Adicció i pèrdua del seny, això causa el tenir diners. Vull pensar que ho vaig fer per fer feliços els meus, però no ho tinc clar. Potser va ser pura avarícia i m’avargonyeixo tant que no puc admetre-ho. Bé, doncs després d’enviar cartes, fer fotografies i passar missatges em van assignar una missión que en Max definia com a crucial. Sempre que me’n parlava se li il·luminaven els ulls, no sé si d’il·lusió, ràbia o bogeria. M’era igual, només m’interessava el resultat, el premi. A més, el meu amic tenia el do innat de la persuassió, ell seria capaç de vendre alarmes de foc per a piscines. Tot era més fàcil si no el qüestionava. Tornant a la missió, la van anomenar “escac i mat”. Em van explicar que consistia en entrar a una casa a robar uns papers. Entrar a una casa em tirava enrere una mica, ja que era un nivell més alt, suposava més risc que és equivalent a una caiguda més precipitada en cas de fracassar. Com un nen petit enganxat a un vodeojoc, vaig acceptar el repte del següent nivell, gairebé instintivament, sense avaluar el perill. No sabia on em posava…

Després de diversos dies d’entrenament i d’organització replets de misteri, per fi va arribar l’esperat i alhora temut dia. M’havia estudiat els plànols de la casa i sabia tot el que havia de fer jo, només jo. De la resta no en sabia res, era millor així, creieu-me. Doncs al matí, vaig acomiadar-me dels pares, ells creien que marxava d’acampada uns dies amb en Max. Sí, sí que els vaig presentar el meu amic o cómplice. Sempre els havia agradat molt aquell noi i els semblava molt bé que passéssim temps junts i també que guanyés diners gràcies a ajudar-lo al seu garatge familiar. No hi ha res com optar pel camí fàcil i obviar les evidències, no importava què feia, només que mantenia de peu casa nostra.

Un cop fora de la meva llar, vaig emprendre el viatge cap al punt de no retorn, però primer havia de presentar-me al punt de trobada. Un cop allà, sota un pont, vaig saludar efusivament en Max. La seva seguretat em transmetia tota la tranquil·litat del món, ser al seu costat et feia posar el “pilot automàtic”, no estava sol però, hi havia dues furgonetes blanques, plenes de “trastos” i persones vestides de negre. Jo havia anava vestit força normal: texans, samarreta negra, vambes i una motxilla petita. La meva funció era només guardar uns papers a l’escriptori, tasca aparentment molt senzilla i amb una beneficiosa recompensa, dos milions d’euros si tot anava bé, és a dir, si el pla funcionava bé i tothom feia la seva feina correctament. Un caramel.

L’atac es produiria a les 2:45 de la matinada del dia 22 de novembre, tanmateix ja començavem a treballar a partir del matí del 21. Tot era surreal, semblava una pel·lícula de ficció: un grup d’informàtics encarregant-se de la seguretat, uns altres estudiant el terreny i després estava jo, menjant une entrepà de pernil salat. El que em va començar a preocupar més va ser quan vaig veure els ganivets i les armes… Cometriem un crim? No havia gossat preguntar mai res, però ara encara en tenia menys ganes. No volia posar cara als habitants d’aquella casa, ja m’estava bé saber que eren rics i que el fi era una bona causa, almenys això havia sentit. La ignorància comporta felicitat molts cops, com menys sabem, menys patim.

Bé, doncs eren les 2:43, només quedaven dos minuts. La veritat, volia sortir corrents i oblidar-me de tot.” Dos milions d’euros” em repetia per a relaxar-me. Imaginava què faria amb tots aquells diners, ho tenia molt clar, marxaria a un altre país i estudiaria per a ser un home de negocis i tenir una vida molt aburrida i tranquil·la. 2:44, ja érem tots a les nostres posicions, quedaven seixanta segons. Tres, dos, un i el tret silenciós de sortida es va disparar, el fort batec del meu cor em recordava que em trobava en una dura prova. Corrents vaig saltar la vatlla, per sort no va sonar ninguna alarma. Vaig enfilar-me com vaig poder i vaig entrar sigilosament a la casa. Reconeixia cada centímetre quadrat d’aquell luxuriós habitatge, era com caminar per casa teva. Quina sensació més pertorbadora! Vaig pujar les escales que em conduirien cap al despatx. Un cop dins, gairebé sense alè i amb el pols tremolós vaig començar a guardar papers en una caleixera i per últim, però no per això menys rellevant, vaig descarrregar uns fitxers a l’ordinador que hi havia allà. No sabia què portava el pen drive, me l’havien donat feia cinc minuts. Ja havia fet la meva feina, ja podia respirar! De cop desgraciadament, vaig sentir un fort so. Espantat em vaig col·locar la mà al cor, per a confirmar que seguia bategant. Aquell espantós espetec havia estat un tret. L’instint em deia que anés a veure què estava succeïnt, la raó m’ho impedia, més ben dit forçava les meves cames a allunyar-me d’allà. De cop però, vaig trobar-me el meu amic Max. Va ser just a l’instant on ja tenia un peu fora la casa, el seu rostre però, em va fer retrocedir. Això va ser bàsicament quan vaig veure la seva cara d’horror. No calien paraules, sabia que algo havia anat malament. Les sorolloses passes fugint només m’ho van confirmar, aquetses van anar seguides per un intens plor. No ho recordo gaire bé, és una imatge borrosa dins el meu cap. Tots vam marxar corrents, no hi havia cap baixa, aleshores… no, no podia ser! S’havia comès un assassinat dins aquella mansió. No ho podia suportar, jo no era un assassí. Les llàgrimes no van trigar a aparèixer. Eren salades, malgrat això deixaven un regust molt amarg. Tots vam marxar a casa. No podia entrar a casa però, no em sentia bé. Les cames em feien figa i sentia un profund remordiment que em cremava per dins. Vaig dormir al banc de davant casa meva. Em va costar assolir el descans, era una paradoxa: em sentia terriblement exhaurit però la meva ment no em deixava descansar.

Una setmana després vaig cobrar els meus dos milions d’euros, no ho vaig explicar als pares. Durant aquells dies, a les notícies s’havien rebel·lat les circumstàncies, havia mort la filla del polític. La pertinent investigació va mostrar que era un home corrupte i traficava amb dones, així ho demostraven uns papers en el seu despatx. L’home, desesperat, va suïcidar-se abans no el detinguessin. Tot això només en una setmana! No podia suportar-ho més, era evident que el govern estava movent els fils de tota la investigació! Què ingenu havia estat! El partit polític que ara governava plàcidament ho havia aconseguit a partir dels actes il·lícits de la banda on havia estat participant recentment! Després d’aquest incident, el país va caure en una dictadura camuflada en un govern que prometia molt però feia molt poc.

Vaig decidir esborrar-ho tot, marxar de casa i estudiar a l’estranger. No tothtom podia permetre’s aquest plaer, però amb dos milions no gaires coses se’t podien negar. Els meus innocents pares van creure que era una beca el que hi havia darrere. Els vaig deixar creure-s’ho. Per què desil·lusionar-los més?

Resumidament, vaig marxar fora, vaig començar des de zero i em va anar bé, no mentiré. Vaig casar-me i tenir èxit en el món dels negocis. Els petits plaers de la vida m’havien esborrat les cicatrius d’aquell crim. La desgràcia o sort va ser quan van sortir a la llum les circumstàncies de l’assassinat de la nena, filla del polític. Aquella injustícia s’havia transformat en la imatge de la lluita contra la dictadura. Cada cop més gent exigia la veritat i un canvi. Tot això em va anara provocant ansietat. Sentia com les ferides mentals s’anaven obrint poc a poc i em tornaven a sagnar.

Ara mateix soc a Praga, reflexionant a partir d’un clàssic. No soc en Gregor, soc molt pitjor, soc un monstre amagat sota un home de negocis! Sento que la corbata m’apreta molt, no puc respirar. La corda que em manté unit per dins s’està trencant poc a poc, la sento grinyolar. No puc perdonar-me, no puc superar-ho, tanmateix tots mereixem ser perdonats i tenir segones oportunitats! Em dirigeixo cap al Karlúv most, el cèlebre pont. És fosc de nit, surto a passejar i faig el que hauria d’haver fet fa molt temps. Amb llàgrimes als ulls, agafo el telèfon i faig la meva última trucada.
 
Double Trouble | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]