F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Indígenes (juliaortiz)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3 Tribu

- Com et dius? Com era d’esperar no em va entendre i se’m va quedar mirant amb curiositat.

Vaig assenyalar el meu pit i vaig dir el meu nom:

- Francisco. I tu? La vaig assenyalar a ella.

Ella es va assenyalar al pit tal com havia fet jo.

- Mérita.

Sense dir res més, va agafar una llança de mides reduïdes i me la va oferir. No sabia massa què fer amb ella i malgrat la por que sentia em vaig aixecar i la vaig agafar. Ella va agafar una altra llança més gran i va anar a la vora del riu. S’hi va ficar fins a l’alçada de la cintura i es va quedar observant atentament. Amb un cop sec, va endinsar aquella llança a la gèlida aigua i en va treure un peix força gran i daurat.

Em va assenyalar a mi i després l’aigua, així que vaig acostar-me a ella, va mostrar el peix que havia pescat i va tornar a assenyalar l’aigua. Vaig entendre que el que volia era que jo també pesqués tal i com havia fet ella. Amb la llança que m’havia donat vaig entrar al riu fins que em va cobrir la cintura i em vaig quedar molt quiet, esperant veure un altre peix. Vaig estar així uns cinc minuts fins que vaig entreveure una petita ombra de color gris, com les pedres al fons del riu, que es bellugava enmig de les aigües turbulentes. No vaig deixar passar un segon i vaig endinsar la llança, la vaig retirar ràpidament i per sorpresa meva vaig veure aquell peix clavat a la punta movent-se sense parar.

El va treure de la llança i li va fer un tall profund. No li va costar massa destripar-lo, és més, semblava tenir-hi molta pràctica. Un cop havia tret tots els òrgans, em va oferir aquell peix amb un somriure a la cara. Jo el vaig agafar i li vaig tornar el somriure. No m’havia adonat de la gana que tenia fins a aquell moment. En vaig mossegar un tros i vaig fer un esforç per empassar-me’l. La repugnància que vaig sentir va ser tan gran que tenia la necessitat de vomitar, però va ser millor reprimir-me’n les ganes.

Vam sentir crits de guerra que s’apropaven i em va ser un senyal perquè anéssim a la cabanya. Un cop allà ella em va assenyalar a mi i després el terra. Es va assenyalar a ella i després la llança, i va marxar. Com era d’esperar, no havia entès res del que m’havia volgut dir, aixi que la vaig seguir fins al poblat amagant-me al darrere dels arbres i les roques.

Es va aturar a una gran esplanada on els dos bàndols estaven en guerra. Va veure que un dels seus estava a punt de ser atacat per un hispànic i va córrer socorre’l tirant-se a sobre d’aquell foraster. Gairebé amb la llança atravessant el coll de l’home, va venir un antic company d’expedició i la va llençar a terra, va treure la pistola i just anava a disparar quan em vaig armar de valor, vaig córrer en la seva direcció i vaig saltar sobre ell.

Vaig sentir un soroll estremidor i de sobte vaig sentir un dolor estrany a la panxa, m’ho vaig tocar i vaig veure la mà tacada de sang.

El noi va fer un pas enrere i em va observar.

- Però què hi fas tu aquí? Et prenia per mort! No vaig tenir temps a respondre, la Mérita ja em duia als robustos braços cap al bosc de nou.

Va caminar una bona estona sense dir res, semblava molesta. Aquest cop no estàvem a la vora del riu, sinó que havíem arribat a una tenda força gran plena d’indígenes.

En arribar, em van veure i això va causar un gran rebombori entre els presents. Va sortir el que suposo que era l’encarregat d’aquella tenda, un home robust i alt. Va començar a discutir amb ella. Tot i esforçar-m’hi no vaig entendre res del que van dir, però no semblava gaire content amb la meva presència. Tot i així, al final de la discussió em van portar una camilla i aquell mateix home va venir i em va començar a curar la ferida amb unes herbes que desprenien molt mala olor. Quan va acabar, em va mirar amb despreci i va marxar.

Més tard, tres homes d’aquella mateixa tenda em van venir a buscar i amb la mateixa camilla on em trobava em van portar cap al poblat. Vam arribar a una gran plaça, la qual un gran nombre d’indígenes ens esperava ansiosament.

El mateix cap de tribu que uns dies abans havia estat a punt de sacrificar-me tornava a parlar. Però aquest cop no semblava molest, just al contrari. Tenia un aspecte afable. Va començar a parlar i de nou no vaig caçar ni una sola paraula. Semblava a punt d’acabar, quan el poble es va començar a incomodar pel soroll que venia de fora el poblat.

De sobte, van aparèixer els hispànics envoltant la plaça i armats amb tot tipus d’artefactes. El cap de tribu va deixar de parlar, i un dels hispànics es va acostar amb una escopeta alçada apuntant-lo a ell. Jo coneixia a aquell home, havíem anat al mateix vaixell des que havíem sortit de la nostra península, es deia Pablo. Quan va estar davant de tothom, va començar a parlar:

- Estem aquí per reclamar el que per dret ens pertoca! Aquestes terres ens han set arrebatades, el nostre descobriment ens ha set arrebatat i pagareu les conseqüències.

 
juliaortiz | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]