F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(Emma C.C)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3 FI

El meu dit rellisca sobre el gatell i veig com l'home cau abatut al mig del camp. Primer cau de genolls a terra i la seva mirada se'm clava com si fos a mi a qui hagués anat a parar la bala, tot seguit el seu tors cau endavant i pica amb força a terra. Veig de lluny com el seu puny es queda sense força i els seus dits es destensen i es recolzen sense vida sobre el bassal de sang que ha deixat la ferida.

Llenço un sospir com si intentés treure'm de sobre tota la culpa que emmena dins meu. Com si em pogués treure una jaqueta plena de pols i rentar-la i quan me la tornés a posar em sentís lliure de culpes i preocupacions. Però tot i això la culpa m'acompanya pel camí. Les meves passes s'arrosseguen entre les fines pedretes que rodolen per aquí i per allà. A poc a poc noto com la terra de sota els meus peus es fa més i més dura. Més passos faig, més dura és la terra i més mal em fan els peus. Mes, no paro, les meves cames avancen mecànicament amb desgrat, però en fan prou via. I la cantimplora i el fusell em comencen a pesar com un pedral i tot sembla que estigui més lluny i falti més. I amb el cap cot i amb les espatlles ensopides vaig marxant.

Tot assedegat m'apropo la cantimplora als llavis, amb fatiga per notar la fredor entrar dins meu. En lloc d'això un líquid calent i espès em recorre el coll. Sembla que tot sigui igual que el paisatge, sec i sense vida.

És quan em guardo la cantimplora abonyegada de nou al cinturó, que un terrabastall inunda el camp. La sorra que s'enlaira amb tapa el camp de visió i el que sembla una gran ona em tira a terra. Em quedo estirat a terra fet un cabdell, pressionant-me les orelles amb les mans com si se m'haguessin de rebentar. El terror fa que no em desplegui fins uns minuts després que el soroll no cessi. Em quedo ajupit, com esperant un altre moviment. Continuo sense veure més enllà d'un pam del meu nas. M'eixugo les gotes de suor que em rellisquen galta avall amb la màniga de la brusa i immediatament començo a tossir agenollat a terra tota la pols que m'ha entrat als pulmons. Però de sobte m'adono que no sento res amb l'orella esquerra, que el meu tossir només el sento per la dreta. I quan la toco per assegurar-me que encara segueix aquí, els dits se'm mullen d'una viscositat transparent que em raja de l'orella. Se'm deu haver rebentat el timpà -penso. Trec novament la cantimplora del cinturó i diposito unes gotes d'aigua dins l'obertura de l'orella malmesa. El dolor se m’expandeix per tot el costat esquerre de la cara i pateixo perquè no se m'infecti. Si és així, estic perdut. Em tiro encara més aigua a dins malgrat el dolor, no sé si estic fent bé, però com a mínim sé que aquesta aigua és neta.

Un cop he guardat la cantimplora i m'he expulsat els pantalons, intento esbrinar què ha passat, tot i que si no hi ha set una bomba no sé quina altra cosa ha pogut ser. En comparació a les explosions que havien caigut feia unes hores aquesta em devia haver caigut força a prop per quedar-me sord d'una orella.

Em poso a caminar de nou d’esma. No sé cap a on vaig ni què estic fent, però en aquests moments m’és igual suposo que si em veu algun nacional aquí divagant, em dispararà un tret i tot s'haurà acabat, probablement tampoc el sentiré venir, per tant ho tindrà fàcil.

El sol comença a baixar per l'horitzó, i la frescor cobreix el camp. Tot sembla més tranquil, com si a partir de certa hora, la guerra s'acabés perquè poguéssim anar a sopar. Les hores caminant i de cansament em toquen fort i noto les cames que ja ni s'alcen per donar un pas.

Veig un grapat de cases, allà enfilades al turó. M'hi apropo decidit a passar la nit allà, amagat per un d'aquells carrerons estrets arrecerat del vent.

Els dies i les setmanes van passant monòtonament, veig cada dia el sol sortir i pondre's.

Han tornat a tirar algunes bombes més d'ençà que la sordera a la meva orella aparegué, però allunyades de mi. I gaires soldats tampoc he vist, tret d'algun de lluny que no he disparat perquè trobo que no he de decidir quan posar fi a la vida d'una persona. Així que quan veig algun nacional pul·lulant per allà faig com si no l'hagués vist. Perquè la culpa de l'últim soldat que vaig matar encara m'acompanya clavada al fons del meu cor.

Ara ja no veig l'aigua rosada del riu. Ens han anat fent fora a poc a poquet, ara tiren una bomba i avancen una mica, en tiren un altre i nosaltres retrocedim. Però hem d'aguantar per evitar que arribin als masos i pobles. Per evitar que arribin a casa i la destrossin conjuntament amb els records que hi han amagats a dins.

Avui m'he reunit amb altres soldats, hem caminat com sempre durant una bona estona, fins que la terra s’ha fet més i més dura. I de sobte veiem un nombrós grup de nacionals corrent cap a nosaltres. Deuen ser 30, potser 40, i nosaltres només una dotzena. Així que els hem vist, ens posem a córrer, buscant algun lloc per arrasarar-nos de les bales que no trigaran gaire a volar. M'amago darrere un petit mur de pedra destrossat amb en Mario. Ens posem a carregar els rifles ràpidament, abans que sigui massa tard. Trec el cap per la banda dreta del mur lentament per evitar fer cap moviment brusc que cridi la seva atenció. Però ells ja saben que som aquí amagadets. Uns quants al mur i altres darrere els arbres. Ells també s'amaguen entre la vegetació i queden engolits pels matolls, com si se'ls haguessin menjat.

Just quan penso que han marxat, se sent el primer tret que talla el nociu silenci que inundava l'aire feia uns moments. Després d'aquest però, les bales ja no paren. Torno a treure el cap del mur i m'apropo l'escopeta prop de l'ull, a punt per disparar, cloc l'ull dret i apunto als matolls, exactament el lloc on he vist amagar-se a uns quants dels nacionals. I no disparo. Sé que no ho faré i no puc. Però em quedo així una estona com si estigués disparant. Potser sóc un covard, un gallina, però no vull ser un assassí, un altre cop. En Mario fa estona que dispara sense miraments, per aquí i per allà, a veure si en pesca algun.

Dispara balancejant-se endavant i enrere per la potència de l'escopeta. Sembla que ha tocat algú: veig les extremitats d'una persona sortir per sota l'arbust estirades a terra, sense vida. No entenc com poden disparar sense miraments sense saber qui estan matant, pares, fills, avis... Observo el panorama, sento els crits dels contrincants. - Avanzad! - Se sent una veu greu i exigent.

El nostre grup només fa que disparar per tots cantons. Els soldats de darrere els arbres, que és on hi cauen més bales, s'eixuguen la suor i carreguen i disparen. Una vegada darrera l'altra. Fins que una bala va a parar a l'espatlla d'un dels nostres, i després d'aquest 3 o 4 més soldats cauen a terra, panteixant. Escupen sang de la boca i exhalen amb força i no triguem gaire a veure com s'apaga l'espurna de vida dins la seva mirada.

-Retrocedim! Ara sóc jo el que crido. Retrocedir per salvar vides-penso. Cap soldat es mou, segueixen disparant cap a l'enemic, i aquest avança entre els matolls com si no fossin vistos.

-Retrocedim o morirem!-Repeteixo.

En Mario afirma amb el cap.

-Si no retrocedim ara mateix estem acabats. Caminem de recules, amb l'esquena ajaguda i sense deixar d'observar el proper moviment de l'enemic. Ara el parell de soldats que queden darrere els arbres també retrocedeixen però segueixen disparant sense miraments. Fins que una bala m'arriba a la cuixa.

-Merda!-Crida en Mario.

Un dolor immens m'imobilitza la cuixa i em surt un crit de dins carregat de fúria i dolor. La sang comença a pintar els meus pantalons i recolzo el meu pes a l'altra cama per evitar caure a terra. En Mario m'agafa pel braç i se'l passa per darrere el clatell, així, ajudant-me a caminar. Segueix disparant, i jo no sé cap a on vaig perquè el dolor m’emboira la ment. Quan ens hem allunyat suficientment ens girem i en Mario comença a córrer amb totes les seves forces carregant-me a mi. Un bon amic -penso. Arribem a un carreró de pedra dins un petit poblet. En Mario m'ajuda a seure recolzant l'esquena a la paret.

-Per què no disparaves?

-Tant es notava? -Dic amb un petit somriure per calmar la situació. Ell espera que continuï.

-Des de que vaig matar aquell home, em persegueix dia i nit com si encara estigués viu i volgués la seva venjança. La culpa em pesa com un pedral i tenia por que si ho tornava a fer, serien 2 els malsons que em perseguirien.

-Doncs no entenc què hi fas aquí, si no és per matar. -Abaixo el cap cot com si fos un nen petit a qui acaben de renyar.

-Igualment hauràs de marxar cap a les barraques perquè et curin això.-Diu mirant-me la cama.

Afirmo amb el cap i per un moment deixo de pensar en la cupla que em persegeuix per pensar en la Núria, que potser, amb una mica de sort després de tantes setmanes ens tornem a retrobar.

No sabem què se n'ha fet dels altres soldats, segurament els seus cossos deuen recolzar-se sense vida sobre la terra enfadada pintada de vermell.

En Mario i jo passem la nit al carreró fred del petit poblet, arresarats del vent.

El matí següent en Mario m’acompanya a la zona on els camions parteixen cap a les barraques. El dolor de la cuixa s’ha intensificat durant la nit i gairebé no he tancat els ulls.

El camí és de poc més d’una hora, però es fa llarg per culpa del meu coixejar i el cansament.

No ens hem d'esperar gaire abans que arribi un camió com el que em va portar aquí. M’ajuden a pujar i un cop soc a dalt en Mario em regala un somriure de comiat.

-Gràcies per tot!- Crido de del camió en marxa.

Tinc la sensació que no el tornaré a veure, potser degut a ell o a mi o potser degut que senzillament els nostres camins no es tornaran a trobar. I somric en pensar que potser no tornaré aquí mai més, que no tornaré a veure morir persones, ni a haver d’acabar amb la vida d’algú per salvar la teva.

El viatge se’m fa curt, el contrari que l’anada. Tornem a passar per camins bonyegats i la polseguera s’aixeca quan les rodes freguen el camí. No triguem gaire a arribar. En baixar del camió, sembla que els meus pensaments positius s’esfumen i em poso a rumiar com podré seguir endavant havent matat una persona. Com podré viure si la meva consciència em pesa fins a enfonsar-me.

La barraca sanitària és de colors clars i nets. M’estiren en una camilla després d’haver-la rentat ja que hi havien taques de sang. Pregunto per la Núria. Em diuen que està bé, que deu estar atenent a algun altre pacient. Tot seguit, m’inspeccionen la ferida i em diuen que sort que no he esperat a venir, com ho fan altres soldats que, quan arriben després de tants dies, ja no hi poden fer res.

Me la netegen i cusen i la cuixa em crema com si m’hi posessin foc. Un cop acabada la intervenció em deixen una estona per descansar, però per molt cansat que estigui i per molt que ho intenti, la son no m'envaeix fins passades unes hores.

Quan em desperto veig una cara serena coneguda observant-me.

-Per fi et despertes! -Diu somrient.-Com estàs? Què ha passat?

M’escomet a preguntes i jo no estic del tot preparat per explicar-li el que ha passat i sobretot el que he hagut de fer. Tot i així m’alegro de veure-la.

-Núria! Res… em van disparar en una emboscada.

M’abraça com l’últim cop em va abraçar, com si només existíssim ella i jo en aquest món. I mentre l’abraço penso com li explicaré el que he fet. Com podré mirar a la cara a una persona que salva vides, mentre jo hi poso fi. Penso com es sentiran els seus pares, els seus fills i la seva família quan els ho diguin que és mort i que no el podran veure mai més. No el podran veure mai més perquè un pobre noi sense experiència el va matar. Penso com podré dormir cada dia amb la mirada clavada de l’home a qui vaig matar. Ja no sé si és pitjor estar mort o que un mort et persegueixi.

I potser els ocells negres no se’m van menjar els ulls, però sí que se’m van menjar la consciència fins que vaig quedar fós.

 
Emma C.C | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]