F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Láidir vol dir ser forta (tafi_bursell)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3 Fes el cor fort, Mire.

Feia pocs dies que la Mireia havia començat a sortir de casa i tot i que el principi li costà agafar la rutina de mica en mica va començar agafar forces i a finals d'aquella setmana ja tornava a agafar la bici i anar amunt i avall, del poble al riu, a la casa del Pep. I tornaren les excursions.



En una d'elles que el Pep i ella feren un matí tan bon punt llevar-se van anar fins a una esplanada plena d'herbes aromàtiques i de flors acolorides: decidiren aturar-se allà a esmorzar el que portaven de casa seva: entrepans de pernil salat, bo, bo. I aigua per fer baixar el pa una mica sec, ja que feia dos dies que estava al rebost.



En un moment que estaven estirats i mirant els núvols, i dient les formes que hi veien (el conill sempre estava present i també el gelat de xocolata feia acte de presència) el Pep, va dir amb parsimònia:

-Com és que estaves malalta, Mire?

-Segurament perquè em vaig constipar, te'n recordes aquell dia que vam fer jocs d'aigua? De segur que després no em vaig eixugar els peus correctament i vaig fer venir la febre.

-Però estaves molt malalta.... No tenies només mocs.

-Ja, també tenia febre però és normal Pep.

-De debò?

-Qui si, home. Tranquil.

Després d'això quedaren en silenci, fins que la Mireia va recapacitar. Estava mentint. Ell en certa manera ho sabia i li feia mal. I qui sap que passaria en un futur. Així que és corregí.

-Bueno en realitat, no Pep.

-Què vols dir?

-Que la febre no va ser per culpa de l'aigua, ja que els peus me'ls vaig eixugar molt i molt bé.

-Llavors perquè tenies aquells ulls tan tancats i no paraves de cridar? Perquè se t'escoltava.

-Ho sé. D'acord, t'ho explicaré però tu no t'has de preocupar de res. Okey?

-Val- l' home estava ansiós per saber la història que li anava a explicar la noia.

-Resulta que tinc una malaltia. Una malaltia que té una cura una mica més complicada que la medicina que et prens tu quan tens febre.

-Està dolentíssima.

-Ho sé, ho sé.

-I que passa amb aquesta malaltia?

-Es diu leucèmia i és una espècie de càncer, que em fa tenir aquests mals algunes vegades.

-I no es pot curar?

La noia vacil·là i després de pensar-s'ho molt, perquè l'home ho entengués, perquè ella no és poses a plorar tornà a l'explicació.

-Resulta que si, que si que hi ha una cura. Però en el meu cas és molt complicat. Perquè m'han d'operar, que significa que m'han de posar una part nova al cos ja que la malaltia l’ha debilitat molt.

-I perquè no ho has fet? Així ja estaries curada.

-Ja, però és difícil. Ha d'haver-hi una persona, una altra que et pugui donar aquesta part nova del cos, del seu propi cos. I aquesta part ha de ser exactament igual a la meva. I per ara no hi ha cap persona que tingui cent per cent les mateixes característiques.

-I que passa si no trobes cap persona que tingui això?

-Això Pep ja m'ho han deixat clar els doctors, si no trobo un donant de medul·la en menys de tres mesos, malauradament hi ha bastantes possibilitats que em mori.

L'home es quedà en silenci. I de cop començà a parlar.

-Els meus pares també es van morir. Però eren molt grans, uns iaios. La Karen em va explicar que van al cel la gent molt gran i que allà tenen molt d'espai per jugar i ser feliços eternament. Però tu ets encara molt petita, tu encara has de viure molts més anys: pintar molts quadres, anar molt en bici i fer encara molts aniversaris.

I afegí

-Mireia tu et curaràs.



Després d'això s'abraçaren i reprengueren el camí de tornada. En Pep no ho veié, perquè estava massa enfeinat pedalejant però als ulls de la Mireia hi havia un bri d'esperança.



Aquella nit els estels brillaven amb força, l'Amanda ja feia estona que estava al llit descansant d'aquell llarg dia. L'Edgar llegia tranquil·lament al porxo un nou llibre que havia comprat a la llibreria del poble. La seva filla sortí i s'assegué al seu costat.

-Dad?

-Si darling?

-Saps que ha passat avui? Doncs que li he explicat tot al Pep. Li he explicat la meva malaltia, com em sento i tot. Crec que no ho ha entès-somrigué.

-Ah si?-l'home deixà el llibre a la taula i la mirà-i com et sent right now?

-Doncs estic contenta. He conegut aquest home que m'ha ensenyat moltes coses, com ara que he d’apreciar cada moment de la vida com si fos l'últim i que només així un pot ser feliç.

-M'alegro que estiguis contenta, feliç. T'ho mereixes.

-Ens ho mereixem tots, però crec que el Pep i la Karen són les persones que més ho necessiten.

-Si, són molt bona gent aquest parell. L'altre dia la Karen va venir portar-nos una pila de croissants, te'n recordes? Estaven deliciosos la veritat. I la seva explicació va ser: És que n'he fet massa...

-Papa.

-Què?

-També tinc por.

L'home callà. I deixà que la seva filla s’obrís.

-Tinc por perquè no sé si trobarem un donant. No sé si aquest està sent el meu últim estiu i no sé si demà per mi sortirà el sol, tampoc sé que se sent al morir i, i…

-Filla-l'interrompé l'Edgar- és normal que et facis tantes preguntes, però te'n sortiràs. Ho sé. Pensa que com a bona irlandesa que ets, has de ser láidir.

-Láidir?

-Si, láidir vol dir ser forta i això has de ser-ho, avui i sempre. I tots ho hem de ser i trobar la força per tirar endavant amb les persones que t'estimen al teu costat. Com jo!

-Hahaha, thank you dad! I Love you.

-Love you too, petita. Va vés a dormir que quasi són les dotze.

-D'acord... Bona nit!

-Good night cuca.



Només faltaven quatre dies perquè la família Johnson Barroca se'n tornés a Barcelona. La Mireia ja li havia promès a la Louise una quedada tan bon punt arribés per posar-se al dia. La rentadora no parava de sonar tot el dia amb tota la roba bruta que havien utilitzat aquelles dues setmanes i mitja: samarretes, pantalons, roba interior, vestits... La casa s'impregnà d'una aroma de sabó de rentar, tan potent que s'olorava d'una hora lluny.



L'endemà la gran mansió del Pep es quedà en un silenci profund; ell i la Karen se n'havien anat, no sabem on però s'han anat- li comentà l'Edgar a la seva filla- a la porta també hi hem trobat una nota que posava que ho sentien per anar-se'n tan precipitadament però que havia sorgit un imprevist, no tornarien fins d'aquí un parell de setmanes i que ens enviaven molts petons i que estaven molt contents d'haver-nos conegut. I que tant de bo no perdre el contacte.



Aquells últims dies tot i que passaven molt de pressa perquè hi havia mil coses per fer, per a la Mireia se li havia anat una part molt important de l'ànima. Hi tenia un buit que havia sorgit a través de la marxada del Pep. I a poc a poquet i amb el cor fort, feia les maletes i hi posava el diari, les flors recollides al camp, el quadre, i tota la roba que un cop planxada i doblegada feia molta patxoca.



Ja havia arribat el dia de marxar. El pare s'havia encarregat del tancament del gas i l'electricitat i la mare, assenyada, la que preguntà a tothom tres vegades si havien agafat tot allà que havien portat al principi, si havien tancat amb clau (ho van haver de comprovar un parell de vegades) i que se'n recordessin que pararien a dinar a un restaurant de carretera.

La Mireia amb sentiments oposats dintre seu va posar-se els cascos i va ensumar per última vegada l'olor de les muntanyes, d'aquell poble del Solsonès, del lloc. I quan ja estaven a punt d'engegar, el mòbil de l'Amanda començà a sonar:

-Hola?

-...

-Si sóc jo.

-....

-No.... De debò?

-...

-Si avui justament tornem- la dona estava plorant- és clar que podrem anar-hi

-....

-Moltes gràcies, de debò. Adéu!

L'Amanda estava tremolant i amb la mirada perduda, el seu marit intentava fer-li sortir del xoc que li havia produït aquella trucada.

-Darling, darling...Are you ok?

-Mama, qui era? Què passa?

-Ai filla! Que resulta que era el doctor Roman...

-Si?- la noia empal·lidir en escoltar el nom del metge que portava el seu cas- i què t'ha dit?

-Molt bones notícies filla... Resulta que avui ha vingut un donant de medul·la que és compatible amb la teva! Filla que et pots curar!

La noia no digué res, les llàgrimes que sortien dels seus ulls com la pluja que havia començat a caure ho deien tot.



Després d'una hora de trajecte en silenci l'Amanda va explicar tot el que el doctor li havia dit fil per randa:

-Resulta que ahir va arribar una persona que va voler fer-se les proves i apuntar-se com a donant. En veure que tenia la mateixa composició que la teva, d'això la teva cosa el Roman va decidir posar el teu cas com a prioritari. Aquesta persona li faran l'extracció aquesta tarda i demà al matí tenim nosaltres l'operació- feu una pausa i continuà- diu que segur que et farà afecte perquè encara que estigui força avançat el teu càncer, té una alta probabilitat que no s'infecti més si fem l'operació ja.



-Oh això està molt bé- el pare també estava commocionat- i llavors si fem l'operació, ja estarà curada del tot la nena?

-Diu que hauria de fer tractament diari i possiblement visita mensual però també que està convençut que d'aquí a un any ja estaràs curada del tot.- es girà per mirar a la seva filla que somreia dèbilment.



La noia va decidir truca a la Louise per posar-li al tant de la meravellosa notícia. La francesa li va prometre que estaria allà tan bon punt pogués i que es prepares per una visita diària d'ella.

-És que reina m'has d'ajudar amb el Jordi... Que ja està avançant la història i no puc perdre el fil.

-Hahaha, okey nena! Et deixo que estic a l'autopista i tinc poca cobertura. Et truco quan arribi.



En arribar al pis de Barcelona, el primer que pensaren tota la família és que necessitaven espai, necessitaven aire fresc per respirar. La nostàlgia...



Van desfer les maletes i van preparar un sopar lleuger, de tapes, mentre que a fora la xafogor del vespre anava prenent forma i espai en els diferents baris de la ciutat barcelonina, i mentre comentaven aquelles vacances una mica diferent de les anteriors, les persones que hi havien conegut i el menjar que no tenia ni punt de comparació, tots tres van arribar a la conclusió que de cara al Nadal tornarien a pujar al Solsonès o farien baixar a la Karen i el Pep al seu pis i els hi mostrarien la ciutat que mai dorm, tal com la va descriure la dona.



Se n'anaren a dormir pensant en l'endemà; en el llarg i alhora curt viatge que viurien i resaven, tot i que no eren creients, que tot sortís bé, que a la Mireia tot li anés bé.



Tan bon punt es va fer de dia, tota la família van anar cap a l'hospital. Duien una petita maleta a mà i un cert nerviosisme al cor. La Louise li havia trucat tan bon punt arribaren.

-Ei què? Com estàs?

-Molt nerviosa, nena, massa blanc i pocs colors aquí.

-Hahahah, tranqui que sortirà tot perfecte. I ni t'adonaràs que t'estan obrint amb bisturí.

-Ala, que elegant.

-Jo sempre. Però ara de debò no et preocupis, que en un obrir i tancar ulls estaràs a l'habitació horrible blanca esperant l'alta i amb una amiga super guapa al teu costat.

-Espero que siguis tu.

-No ho dubtis.

-Reina, que m'han cridat ja, he de penjar.

-Sí, vés. I recordat que t'estimo molt!

I en aquell moment una infermera sortí a buscar-la, la conduí en una sala on s'havia de canviar i amb una veu baixa li dugué la notícia que li canvià la vida: Qui era el donant era el mateix que li havia tornat la il·lusió de viure. I amb aquella notícia agredolça entrà al quiròfan i només l'anestesia i la llum potent dels focus li van fer pensar en el seu millor amic.



Som a dues setmanes de la meva operació. I sí. Aquests textos que heu llegit era el meu diari que escrivia en tercera persona, per una cosa de classe. Encara estic en xoc. Encara a hores d'ara ploro sense saber com. Crec que acabaré el diari reprenent des d’on ho vaig deixar: des de l'operació que m'havia de salvar la vida.



Després de l'operació i després que em diguessin que el donant de medul·la era el Pep, jo no m'ho podia creure i no vaig ser-ne conscient fins que estava a l'habitació, com bé em va dir la Lou, pintada amb un mal gust extravagant. Hi havia tota la meva família, que no és per res, però em va fer una il·lusió enorme veure'ls. Els meus cosins estaven fets uns bitxos i les meves tietes no paraven de preguntar-me com estava i quan em donarien l'alta. Perquè Mireia, ja fa mesos que no vens a cap dinar familiar.



En un moment els meus pares em van donar una nota i a l'obrir-la, vaig fer fora a tothom excepte ells dos en veure les seves expressions i en veure qui era el remitent. El Pep. La nota, escrita amb una lletra lligada molt gran i junta feia així (estic intentant no plorar però és impossible):

“Hola Mire. He anat al metge i m'ha dit que jo sí que tinc la part que necessites per la teva malaltia. Te la vull donar perquè ets molt bona amiga, ets la meva única amiga. I et trobo molt a faltar. De part del Pep.” I ho acompanyava amb un dibuix d'una flor blanca.



Els pares després em van mirar els ulls i van xiuxiuejar:

-No va sobreviure a l'operació filla. El seu cos no va poder suportar-ho i va morir, hores més tard de l'extracció. Però filla t'estimava i t'estima molt.

Jo en aquell moment no escoltava res, tan sols passava per la meva ment que era molt egoista i que per culpa meva s'havia mort un heroi. I vaig plorar.



Vaig plorar tant com quan se'm va morir la iaia. Vaig plorar com mai ho havia fet davant dels pares i vaig plorar sense importar-me que la meva família tocada i posada des de fora comentessin alguna cosa amb un cert desvergonyiment. I vaig plorar.



Dos dies després que em donessin l'alta, em vaig trobar la Karen. Es veia apagada. I tan sols veure’ns, em va venir a abraçar i em va fer un peto. Em digué a l'orella:

-Ho sento Mire, em va fer prometre que no et diria res, em va dir que tu mereixies viure encara molts anys més. El Pep sí que et va entendre.



Vam estar parlant un temps, plorant a trossos i abraçant-nos en múltiples ocasions. I li vaig preguntar que faria ella. El que em va contestar em va deixar sorpresa.

-El Pep m'ha donat tota la seva herència, casa inclosa. I amb aquella mansió he decidit fer una casa per nois i noies que tenen problemes varis i malalties mentals. Això és el que faré.

I jo em vaig sentir molt orgullosa dels meus dos amics.



Per altre banda, no puc oblidar el dia que vaig anar a veure la seva tomba, envoltada de flors silvestres pintades, i papallones de tota mena, com si els animals només volguessin estar allà perquè saben que hi ha una ànima bona descansant. I fent el cor fort, li vaig deixar un dibuix que representava ell anant amb bici i li vaig dir, tal com si estigués allà:

-Moltes gràcies, Pep. Realment m'has donat una nova oportunitat per viure i no la penso desaprofitar. I encara que et trobaré a faltar cada mil·lisegon de la meva vida, sé que et portaré sempre en mi. I ara com em va dir el meu pare toca ser láidir, toca ser forta. Gràcies Pep per recordar-m'ho. Gràcies de tot cor.



 
tafi_bursell | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]