F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Pronunciar-te immortal (morrigan)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3 Blanc trencat

Aquella va ser la primera de moltes cigarretes al teu costat, amor. I que inconscients que érem, d'aquest fet! Mai vares dir-me el perquè d'aquell oferiment cap a una completa desconeguda, ni com havies sabut que tocava el piano, per molt que hi vaig insistir. Si he de ser franca, jo tampoc sabria dir per què vaig acceptar. Si hagués de respondre diria que alguna cosa, molt dins de les meves entranyes, em digué que et seguis. No tan sols aquell dia, sinó per sempre.



Aquella tarda varen començar moltes coses, amor. Entre riures i mirades còmplices que cremaven més que les cigarretes que no deixàvem d'encendre, vàrem donar peu a l'inici de la nostra història. Encaixàrem de seguida, sense cap mena de forçament o incomoditat. Vaig descobrir-me volent conèixer-ho tot de tu. I entre confidències i confessions passaren les hores, amb el paquet Nobel a terra, mig trencat, buit i oblidat. Les nostres mans, ara desocupades per la falta de les cigarretes ja consumides, es movien nervioses cada cop més a prop l'una de l'altra. Érem innocents, inconscients que tot allò podria tenir una data de caducitat tan propera, culpa segurament d'una joventut despreocupada i càndida que veu molta vida pel davant.



La boira agonitza, amor, de la mateixa manera en què ho faig jo. No tinc consciència d'en quin moment ha tornat a fer acte de presència, però ara, densa, balla lentament fins a ocupar tots els racons als quals la meva vista és capaç d'arribar. M'envolta. La tristor i brutalitat del dia fa que men'adoni de la subjectivitat amb què sentim el que ens envolta: fa exactament el mateix dia que aquell en què ens vàrem conèixer, però no poden sentir-se més dissemblants. La pluja ha disminuït però ara la seva caiguda és més ferotge, com el número final d'una orquestra en crescendo. El soroll eixordador de l'aigua xocant de forma impassible contra tot m'omple les orelles. Accelero el pas i tombo cap a un carreró en un intent inútil d'allunyar-me d'aquell lloc, intentant fugir dels records que m'empaiten. L'evocació d'un d'ells em sorprèn im'obliga a aturar-meen sec. Sense que pugui evitar-ho de cap manera, la teva veu, el teu riure tan característic, comença a ressonar en segon pla.



Ja no tinc forces per oposar cap mena de resistència, amor. Perdo la partida i baixo la guarda. Em deixo anar als records, que em reben com una gran bufetada. Era un dels dies més xafogosos de l'estiu i érem a la platja. Havíem portat meló i aquelles cireretes que tant t'agradaven, i jèiem a l'ombra enraonant. El temps des de la primera trobada havia passat volant, i des d'aquell mateix dia ens havíem tornat inseparables. Estrany era el dia en què no ens trobéssim i ens perdéssim, de les mans, per tots els carrers de Barcelona. Ens marcàrem una rutina, encara que no se sentia com a tal. Cada dia amb tu, amor, portava una aventura diferent, el percebia com a únic i extraordinari. Començàvem al carrer, amb la tradició d'encendre sempre una cigarreta a l'inici de cada nou dia -encara que després la seguien moltes d'altres- i, sempre, acabàvem al teu pis. Aquell petit pis ple de finestrals que quasi arribaven fins al sostre i de cendrers farcits fins a munt. Entre aquelles quatre parets, mal pintades des d'aquell dia en què vàrem decidir engrescar-nos i pintar-les d'un blanc trencat que no va ser suficient per a cobrir l'antic color que lluitava per sortir a la llum, va presenciar-se l'amor del qual no parlàrem mai.



Aquell dia calorós havia fet del nostre amagatall un lloc inhabitable, i fores tu, amor, qui decidí anar a aquella petita part de la costa que, encara força desconeguda, es trobava quasi deserta. Entre remullada i remullada vàrem decidir jugar a un dels jocs que havíem inventat una tarda de poques ganes de sortir del nostre amagatall. Aquest consistiaen quejo deia tres termes a l'atzar i tu, amb aquests, havies d'inventar una història, i després ho fèiem a l'inrevés. Ho sento, em trobo incapaç de rememorar els mots que vaig escollir aquell dia. Però, com la tornada d'una cançó que, maliciosa, se't fica al cap i repeteixes mentalment sense poder evitar, retinc la història que contares després, molt més íntima del que va semblar aquella tarda, i que es va convertir en la meva preferida per diferència. Parlares d'una jove, la més bonica que havies vist mai. La vares descriure valenta, com a tu t'hagués agradat ser-ho. La jove deixava que el seu cor dirigís la seva vida, permetia que el que l'envoltava, sense por al que podria venir, guiés la seva forma de veure el que l'envoltava. La noia vivia envoltada del que tu anomenares "persones cervell". Gent racional, que no es deixa portar per les emocions, població quasi mecanitzada que vivia una rutina preestablerta. La jove havia patit molt, culpa sobretot de la seva espontaneïtat i feblesa cap a l'entorn. Es martiritzava per no ser de la forma en què tothom era. La jove va haver de suportar innumerables desil·lusions, i la seva forma de veure el món va ser-ne la principal responsable. Així i tot, no va parar de creure. No va deixar d'estimar ni de veureallò bonicen totes les coses.



La sensació de col·lisió amb un cos em fa tornar a la realitat. Men'adono que es tracta de la primera persona que veig d'ençà que em vaig endinsar en l'aiguada. La cortina d'aigua és ara més densa i haig d'aclucar els ulls i fixar la vista per poder entreveure la dona amb qui he xocat. Veig que portaun paraigüesde color blanc, del mateix blanc trencat de les teves parets. Mentre intento orientar-me m'agafa del braç i em porta sota un terrat, on la pluja no arriba amb tanta força. Em pregunta pel meu estat, que què faig tan xopa i que si necessito refugi en la tempesta. No contesto, no sóc capaç. No puc fer més que mirar als seus ulls, d'un negre atzabeja tan dens que t'hi perdries. Els pòmuls sortits emmarquen una cara fina que acaba en una despentinada trena que aguanta com pot una cabellera rebel. Els cabells són foscos, però amb la brillantor dels fanals s'endevinen alguns cabells que, rebels, comencen a mudar el color a un grismarenga.



Un pensament em sacseja per dins i em fa perdre l'equilibri. La dona em pregunta si m'he fet mal però quan parla només sóc capaç d'escoltar la teva veu. De cop sento una fiblada de dolor al braç esquerre. No em cal aixecar l'abric per saber que el punt exacte del meu mal és allà on es troba el tatuatge del cor que vaig fer-me en honor a tu, a la teva història que sempre m'havia deixat captivada. La dona m'allarga la mà però sóc incapaç de mirar a aquells ulls després de la idea que s'ha establert, maliciosa, al meu cervell. M'aixeco com puc i corro. No sóc conscient ni de la meva localització no al destí al qual em dirigeixo. Tampoc sé quant de temps passo corrents. Només sé que m'escapo. Fujo de la idea que tu, Mar, si seguissis viva, series igual que la dona que ha intentat ajudar-me. Els mateixos ulls foscos, les mateixes faccions, dures, cansades. El fet que he vist, encara no sé si per sort o per desgràcia, el teu aspecte si haguessis envellit al meu costat, de la manera en què em vares prometre no em deixa respirar. M'ofego. Vull deixar enrere el pensament que em diu que durant aquell estiu vaig ser jo qui et posà les cigarretes a la boca. Les llàgrimes tornen a caure i em fan més difícil poder veure. Escapo de la ironia que suposa que mentre jo aprenia a viure tu, de mica en mica, vares aprendre a morir: ambdues negant-nos a deixar passar el temps. No sé quant de temps ha passat, però és fosc. Em sorprenc enrabiada, i aquest sentiment s'enforteix perquè no reconec un destinatari concret. No tinc clar si estic enfadada amb tu per mantenir la malaltia en secret, o amb mi per no adonar-me'n.



És fosc, amor. I la tempesta, si encara és possible, s'ha enfortit més. He oblidat del tot la meva intenció inicial, l'impuls que va treure'm de casa per a recórrer tots els llocs que em recordaven a tu, que vàrem recórrer juntes. La part superior del braç crema de la mateixa manera en què ho fa un record que fa mal i accelero intentant deixar tot el dolor enrere. L'olor de sal que duu el vent m'envolta i m'empeny a què corri més. Entre les llàgrimes començo a ser capaç de veure, en la distància, trossets de mar i bocins de vaixells, llunyans. Un tro em fa fer un bot, però no m'aturo. La pluja cau ara en diagonal i sem clava a la cara, sento com si m'estiguessin clavant mil ganivets a la cara. Els meus peus vacil·len quan entren en contacte amb la sorra que, mullada, em traeix i em fa relliscar. El terra em rep d'una forma hostil i mil pedretes se'm claven als braços i a la cara. No m'aturo, segueixo en moviment. Una bafarada d'olor de marem fa aixecar-mei caure enmig de les ones. No noto el moment en què el meu cos topa amb l'aigua, fruit probablement de les hores que portava sota la pluja constant. Abocada per sempre més en el misteri de l'amor i de la mort, m'endinso. Les onades em reben rebels i s'espinyen, esbraveïdes, contra el meu cos repetidament, sense cap mena de pietat. Men'adono que fa estona que repeteixo el teu nom. No com un últim crit desesperat d'auxili, sinó com un xiuxiueig que em fa pessigolles a la boca. El repeteixo a poc a poc, amb delectança infinita. Fa temps que he deixat de veure els colors. Tot se'm presenta en una escala acromàtica de grisos. De sobte les ones grises que em sacsegen es tornen d'un blanc brillant. Al fons ressona un tro i a mi em sona com una rialla maliciosa que adverteix del que està a punt de passar. Em sento feble i les forces em fallen. És quan tot es torna fosc que trobo la més serena tranquil·litat. La tranquil·litat d'aquell que se sapmort. Només penso a tornar-te a veure, amor. I en què el meu cos ha retornat a tu, a la mar, les nostres despulles s'uniran al fondal d'aquesta immensitat il·limitada.

 
morrigan | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]