F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Agatha (.itescricunconte)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Fragments

Un calfred glaçat li va recórrer el pit. Una pressió l'aixafava, robant-li de mica en mica l’aire que respirava. Es dirigí cap a l’estudi i col·locà la nina sobre l’escriptori. La veritat era que a aquella nina els anys li havien passat factura. Igual que en ell. Al mirar-la es veia reflectit. Aquella nina havia presenciat totes les desgràcies de les dones d’aquella família, igual que ell.



Els mals records inundaven l’habitació i els seus ulls humits rajaven amargues gotes salades plenes de ràbia, com si d'una tempesta es tractés. Encara que Franz amb totes les seves forces intentava desprendre's d'aquests, no n’era capaç. Feia anys que no podia dormir bé perquè cada nit sentia plors. Ell sempre havia pensat que eren de sa mare, però a l'anar passant el temps els seus pares moriren i aquests plors mai cessaren. Plors desconsolats, plors tristos, plors amargs, plors de l’Angelina, plors de l'Agatha. Tip, Kafka, estirà la cadeneta de plata, que tants anys havia estat trabada. Aquesta es trencà. Kafka, pres per la ràbia i la tristor del moment, llençà la nina de porcellana contra el fred terra de marbre. S’esmicolà tot d'una.



Just després d’aquest moment de tensió, decidí sortir al carrer a donar un tomb. Necessitava que li toqués l’aire, però també volia aclarir les seves idees. Es posà l’abric, una bufanda per protegir-se del fred que feia i unes sabates còmodes però ben elegants. Obrí la porta i una ràfega de vent l’inundà, tancant tot d’una aquesta de mala manera. Aquell dia era igual de trist i fosc que el seu estat d’ànim. Un dia digne d’hivern en ple estiu. Caminà i caminà sense rumb. Deixant la seva ment en blanc i veient com les fulles dels arbres caducs que havien caigut es movien al so de Lacrimosa, de Mozart. Passada una estona arribà al parc Steglitz, el lloc on va començar aquest malson, on totes les emocions acumulades any rere any van rebrotar. Aquella passejada ja no era balsàmica, tal i com ho havien estat les anteriors. Alguna part d’ell l’havia enviat fins allà, potser com a senyal. La història amb la nina no podia acabar encara, havia trencat la possessió més preuada de la seva difunta germana.

Retornà a casa decidit, una vegada allà pujà a l’estudi, s’agenollà amb molta cura i recollí els trossets mica a mica. Entre els enderrocs trobà una nota, signada per l’Agatha. Era la seva nota de suïcidi, destinada a mostrar-la-hi anys després de la tragèdia.



Estima’t Franz,

Sé que mai hem tingut cap vincle especial, tot i els teus intents per formar-lo. Em sap greu, tant de bo ho hagués sabut fer millor. Vas intentar salvar-me, però jo ja n’era de morta. La meva essència s’havia dissipat feia temps. Només vaig perllongar l’inevitable. Vull que oblidis el fantasma en el que em vaig convertir aquells últims mesos. Recorda’m com la nena que gaudia jugant amb la seva preuada nina, aquella nena que encara coneixia la felicitat. Si us plau cuida-la, ella és l’únic que queda d’aquella criatura riallera.

La teva germana gran,

Agatha.



Els ulls rojos i les galtes salades de les llàgrimes d’enyor, enyor a un temps, enyor a un espai, enyor a ella. Llegir-la després de tant temps es feia dur, i més sabent que havia acabat amb la seva última voluntat. Tot d’una es decidí a reconstruir-la, seria una mena de teràpia per superar tots aquells traumes que el turmentaven. Els mateixos traumes que amb el temps l’havien conduït a tenir una vida solitària.



Agafà les peces que havia recollit amb anterioritat. Les col·locà sobre l’escriptori i les intentà ordenar. Era inútil no sabia ni per on començar. Llavors recordà una foto antiga on sortia l’Agatha jugant amb la nina, potser li serviria per arreglar aquell desastre que havia provocat.



Baixà a l’humit soterrani. La bombeta era fosa i aquell espai mai havia sigut gens agradable. Sempre feia fred, i en ell només hi habitaven unes quantes rates. Ell tota la vida havia pensat que aquella zona era digna d’una pel·lícula de John Carpenter. Kafka, a les palpentes, buscà ràpidament la caixa on havia guardat tot allò que li provocava records dolorosos. Estava plena de pols. Regirà una bona estona fins que trobà la fotografia. Pujà altra vegada a l’estudi i continuà amb la reconstrucció de la nina.



A mesura que enganxava les peces els records se li evocaven a la ment. La majoria de l’Agatha, tot i que també n’aparegué algun de la tia Angelina que havia oblidat completament. Mica en mica se li escaparen les llàgrimes. Era irònic que en aquells pocs dies hagués plorat més que en tota la seva llarga vida. Quan l’Agatha morí es tancà en banda i no deixà anar cap llàgrima. Sentia que si se li escapava alguna llàgrima després no seria capaç de parar. Precisament el que estava experimentant ara.



Finalment, col·locà l’última peça, la cadeneta de plata, tot i que ja no seria funcional mai més. El mecanisme estava completament trencat. La nina estava impoluta per fora, però havia quedat completament destrossada per dintre, igual que l’Agatha, igual que en Kafka. La nota de la seva germana l’havia afectat massa. Mai podria superar la seva pèrdua, estava condemnat a viure amb aquella angoixa provinent de la tragèdia familiar, el seu llegat. Hauria d’aprendre a viure amb aquell sentiment per sempre, fins la fi dels seus dies.



Passats uns anys…



El parc Steglitz.



Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...



El parc Steglitz no havia canviat pas amb el temps. Ell, pel contrari, ja no era el que havia estat temps abans. L’aventura viscuda amb la nina va deixar en Franz Kafka completament trastocat. Mai fou capaç de recuperar-se del seu llegat. I a l’igual que la nina mai va tornar a funcionar.



 
.itescricunconte | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]