F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Diners, temps i forces (martapujol)
Inici:  El Navegant
Capítol 3 Quadern 3

9.3.2019

Estimat diari, feia ben bé quaranta-dos anys que no veia l’Alison. Quan avui, de cop, he sentit algú trucant a la porta. Una dona preciosa, amb uns pòmuls perfectament marcats. Uns ullassos de color mel, amb unes pestanyes llargues.



No tenia braç esquerre.



Han començat a brollar, sense control, desenes de llàgrimes dels meus ulls. La meva Alison! Feta ja una dona! Però com m’havia trobat? Estic a uns dos mil quilòmetres de casa seva, estic a Catalunya!

El primer que m’ha dit en arribar ha estat: “Encara escrius?”. Ho havia deixat quan l’Emilie havia mort.



“Paulette”, m’ha dit, “tu mateixa em vas dir que escriure et feia veure la vida d’un altre color, que escriure feia sentir-te lliure per un moment” Però no tinc forces. Em costa moure el llapis en cada paraula que escric. Però, per l’Alison, he pensat, per l’Alison faré l’esforç de moure’l.



21.3.19

L’Alison acaba de sortir de la porta per no tornar-hi a entrar.



Després de la seva visita, em torno a quedar sola. Sola en aquesta casa vella, en aquest poble vell. Sola i sense forces. Seure al balancí de cara al finestral i somiar desperta és el meu dia a dia. Somio en aquell llibre. Aquell llibre que vull començar des de fa la tira d’anys. I penso: de què podria parlar, al meu llibre? D’amor, d’aventures, o més aviat dels meus pensaments?

Però no em veig amb cor de començar-lo. Em falten forces! Doncs amb els setanta-sis anys que tinc estic molt dèbil.



Forces.



5.4.19

Forces, si us plau. Forces.



23.4.19

Avui no hi veig gaire bé. Els mobles estan borrosos i el paisatge, difuminat. Cada cop soc més velleta. Ja no puc dependre de mi mateixa, gairebé! Em costa aixecar-me cada matí, em costa fer-me el menjar a cada àpat. Necessito algú per cuidar-me i fer-me companyia. Però a qui, si es pot saber? La meva filla no vol saber res de mi. No tinc ningú més.



Trobo a faltar l’Emilie.



8.5.19

Em sento sola. Estic en un poble petit on no conec ningú. És un poble molt acollidor i bonic, però no m’hi sento bé. Necessito una amiga per poder xerrar dia i nit. Em sento sola, no tinc forces, no hi veig bé.



Enyoro ser jove.



26.5.19

OBSTACLES

Una oreneta sobrevola els meus damunts

Lliure va, sense mirar cap baix

Jo me la miro i el meu cap esclata

Si jo pogués volar tan alta



Sense compromisos ella se’n va

No té necessitat de donar mitja volta

No té pors i traïcions

És una oreneta com tota altra



Però després n’arriba una altra

Un poc coixa

Un poc desorientada

Ràpid veig el seu sofriment

Ella no vola

Ella ha de fer la mitja volta



No pas totes les orenetes són iguals

Doncs el que passa amb nosaltres

Mentre una és feliç

L’altra està a punt de morir.



27.5.19

Vull escriure el llibre.



20.6.19

Em sembla que avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. L’aniversari més bonic que mai hagués pogut somiar. M’he llevat a les sis i mitja, com de costum. M’he begut un vas de cafè amb llet, com de costum. M’he assegut al meu balancí per contemplar l’alba, com de costum. Quan, de cop, algú ha trucat al timbre. Ha tornat l’Alison? Vaig caminar sigil·losament fins a la porta roja de l’entrada, la qual vaig començar a obrir poc a poc.



Una noia esperava impacientment. La vaig mirar. No era gaire alta. Més aviat menudeta. Tenia els cabells castanys lluents, acompanyats d’un mocador acolorit que li feia de diadema. Eren llargs fins al melic, i una mica ondulats. Uns ulls blau cel ressaltaven sobre la seva pell morena; havia pres el Sol, aquesta noia. Em vaig fixar en la roba. Tenia una samarreta curta i ajustada, de colors d’estiu. Portava uns pantalons curts blancs amb un, dos, tres, quatre, cinc botons. Li tapaven el melic. Anava amb unes xancletes negres sense dit, on hi posava alguna cosa en blanc (NIKE, em sembla, vés a saber què vol dir). El que més m’ha cridat l’atenció ha estat els llarguíssims mitjons blancs d’esport que portava. Xancletes amb mitjons! El jovent d’avui en dia...



“Padrina!” M’ha dit. I m’ha fet una forta abraçada. M’he quedat sense respiració.



“Padrina! Tenia ganes de conèixer-te!” És el millor regal d’aniversari que mai havia rebut.



“Et refredaràs!”, va ser l’únic que vaig poder dir, tot sabent que feia una calor de mil dimonis.



Les llàgrimes han començat a caure de felicitat quan he vist que portava tres maletes amb ella. Es vol quedar a viure amb mi!

“Em dic Emilie. Soc la teva néta.” Se’m va parar el cor.



Emilie, li havia posat de nom. Emilie.



21.6.19

Portem ben bé sis hores seguides xerrant, i encara no ens n’hem cansat.



Jo li he explicat la meva vida de dalt a baix. Bé, més aviat li he ensenyat els tres quaderns que he escrit i he anat ampliant les anècdotes.



Ella, per la seva part, m’ha explicat com ha arribat fins a mi. Es veu que ja portava uns anys preguntant-se per la seva àvia. Amb l’avançada tecnologia d’avui dia, va poder trobar l’Alison, la qual li va explicar qui era i on estava. Amb això, no li va costar gens ni mica agafar el primer vol cap a Alguaire i venir a trobar-me.





26.6.19

A l’Emilie li agrada molt escriure. També ballar. Però no balla amb un mallot i unes punteres, i la música que sona no és tranquil·la. Hip-hop, en diu ella. M’ha fet una demostració i realment té estil.



M’ha dit que la Margot no suporta que balli així, que la tradició és la tradició. L’ha imitat tan bé, que no he pogut deixar escapar una rialla.



14.8.19

Ja fa un mes i mig que l’Emilie viu amb mi. Els dies ja no són tan avorrits i repetitius. Sortim a passejar, anem al bar del poble, fins i tot a les piscines municipals. Aquí, a l’estiu, fa molta calor; em sembla que hem arribat, si fa o no fa, als quaranta graus.



La meva neta és un encant. Sempre tan atenta, tan comprensiva. Em recorda a l’Emilie, a la meva àvia.



23.8.19

Avui li he fet una proposta a l’Emilie. Vull veure la meva filla. Li podem dir que vingui a visitar-nos, ni que sigui una setmana. Així em podria explicar com li va per Perpinyà. Els records que em porta, Perpinyà... Aquells diumenges de dansa, el te amb aquelles galetes que tant m’encantaven...



A l’Emilie, per descomptat, li ha semblat una idea brillant. Ha agafat el seu mòbil (que no té botonets, sinó que ella, amb els dits, toca la pantalla i es mou) i ha trucat a la Margot.



L’Emilie ha tornat amb els ulls una mica plorosos. “No vindrà”, m’ha assegurat. Però no m’he donat per vençuda.



5.9.19

Avui l’Emilie em porta de viatge. Em sembla que seran tres dies. A veure on em porta!



6.9.19

Estem a les Illes Canàries. Fa una temperatura perfecta.



Estem allotjades en una petita casa al costat del mar. Les vistes són inigualables i la tranquil·litat és absoluta.



L’Emilie està entestada a fer turisme fins no sentir-se els peus, però jo estic massa vella per caminar tant! Sumant-hi que no hi veig amb l’ull esquerre. No tinc forces per a res. M’agradaria quedar-me aquests dies a la platja, gaudint del sol i del mar. Així que l’Emilie, com sempre, està d’acord amb la meva petició.



Acabarem torrades!



7.9.19

Ja he arribat a casa i, tot i que no hem fet res, estic cansadíssima. Només són les set i mitja que ja me’n vaig a dormir.



19.10.19

Encara penso en la Margot. Aquest cop seré jo qui li truqui i li demani que vingui a veure’ns.



També penso en el llibre. Però cada vegada hi veig menys esperança. Vull dir, ja no soc aquella noia idealista d’abans. Soc conscient que aquell llibre mai més el podré començar.



Ja és massa tard. No tinc forces.





22.10.19

He trucat a la Margot. Però no m’ha agafat la trucada. Després d’explicar-li a l’Emilie, ha estat ella qui, fent el cor fort, ha accedit a fer la trucada. Però, igual que l’altra vegada, hem obtingut una resposta negativa. He plorat. Les llàgrimes han escapat dels ulls com presos de la presó. Per què la meva pròpia filla està en contra meva? Per què en Noah es va inventar aquelles coses tan horribles sobre mi? He plorat. I continuo plorant.





17.12.19

Cada cop hi veig menys, però no vull preocupar l’Emilie, ja te prou coses a fer i a pensar. A vegades penso que soc una càrrega per a ella. Ja sé que ha estat ella qui ha vingut a mi, però potser ja s’ha cansat de cuidar-me dia rere dia, potser li agradaria marxar però no m’ho vol dir. I si la molesto? I si li faig nosa? Em sembla que mai ho podré descobrir, això.



9.1.20

Quin Nadal més bonic que hem passat!

No tinc ganes d’explicar-lo, doncs estic molt cansada, no tinc forces. Però espero recordar-me’n tota la vida.





10.2.20

Estic feliç. Molt feliç. Per fi, després de quaranta-tres interminables anys, podré veure la meva única filla. La filla que sempre m’he estimat. Després de quaranta-tres interminables anys, podré veure la Margot.



L’Emilie ha estat ben bé tres hores i mitja al telèfon. Demanant, suplicant i plorant. Fins que, al final, ha vingut corrents a abraçar-me. No feia falta que parlés. Només amb aquella mirada, només amb aquella mirada de nen petit per Nadal, podies esbrinar la resposta.



“En dues setmanes. En dues setmanes estarà aquí.”



18.2.20

Cada dia queda menys. Estic nerviosa. Com serà? Encara tindrà aquells preciosos cabells? Faig càlculs: va néixer al 61. Ara tindrà cinquanta-nou anys. Ja, una dona!



24.2.20

Avui! Avui és el dia!

M’he posat la roba més bonica que tenia, heretada de l’àvia Emilie. No sabem a quina hora arribarà, així que ara anem a preparar el millor dinar que mai s’hagi vist i, de passada, també prepararem un bon sopar.



Són les cinc de tarda. La Margot no és aquí. L’Emilie i jo netegem la casa, fins a deixar-la com nova. Quan vingui, potser això serà un punt a favor per agradar-li més.



Són tres quarts d’onze de la nit. La Margot no és aquí. Em sento al meu balancí i l’esperaré.



Les llàgrimes em comencen a florejar.



25.2.20

Em vaig adormir quinze minuts després.



La sorpresa ha estat quan m’he despertat allà a dos quarts de vuit. Hi havia algú preparant l’esmorzar. Des de quan l’Emilie s’aixeca tan aviat? M’hi he fixat tan bé com podia (és difícil contemplar detalls amb només un ull funcionant). Hi havia una dona amb uns cabells preciosos fent el cafè. M’apropo. Té els meus ulls.

Margot. Ha arribat. I, com ja estic acostumada, les llàgrimes han sortit rodolant dels meus llagrimals. La Margot, amb el seu afecte tan propi, amb la seva expressió tan seva, me les va netejar amb un mocador de roba que es va treure de la butxaca. Aquell mocador! Aquell mocador li vaig regalar jo, fa ja tants i tants anys. Això va ser, òbviament, un altre motiu perquè les llàgrimes s’apressessin a rajar per les meves rosades galtes.



Ens hem desfet en una dolça abraçada. En una dolça abraçada com les d’abans. Com abans. Em sento molt feble.





Ara hauria d’estar rient amb la meva filla i neta, però no em surten les rialles. Em costa aixecar-me, seure. Em costa moure’m. Em costa viure. Respirar.



Em costa tot.



És de nit. Durant el dia, no ens hem dirigit gaire la paraula.



Ens hem assegut al llit de la meva habitació. La Margot ha posat una cançó. Una cançó plena de records i rialles, seguits de llàgrimes i plors.



La melodia de “El Llac dels Cignes” ressonava entre les parets. La càlida música se’ns interioritzava i ens recorria la sang. Les llàgrimes marcaven el compàs i l’abraçada feia de fons.



En aquell moment, vaig veure transcórrer tota la meva vida.



Des que era una nena, després una noia, convertint-me en una dona i acabant sent el que ara soc. Em van transcórrer tots aquells moments tan feliços que mai podré oblidar.



Primer vaig veure l’àvia, el Richard i la perruqueria. Em vaig veure a mi. Aquella noia tan innocent i somiadora. Una idealista amb el somni de ser escriptora, d’escriure el llibre dels meus somnis. DINERS.



Després vaig veure la Margot ballant, l’Alison i l’escola. Em vaig veure ja com una dona independent i adulta. Continuava amb el fugaç somni d’escriure. No podia amb tot el treball que tenia per davant. TEMPS.



Finalment, vaig veure aquella Alison, l’Emilie i la meva filla Margot, totes a la flor de la vida. I em vaig veure a mi. Feble. Sense ganes de fer res. Vaig veure la soledat que m’envoltava sempre. Tenia el desig del llibre. Un desig que s’anava difuminant poc a poc. FORCES.



I és que, quan ets jove, tens temps i forces. Però et falten els diners.



Quan ets adult, tens diners i forces. Però et falta el temps.



Quan ets vell, tens diners i temps. Però et falten forces.



Em queda poc temps de respir. Bona nit.







NUVOLET



Estimada àvia,

Per les teves rialles, els teus plors, les teves sàvies paraules. Simplement per ser tu, sempre. Recordes el dia que vaig venir? Mai oblidaré la cara amb què vas mirar les meves xancletes i els meus mitjons. Ho vas trobar tan estrany, però no em vas dir res, vas fer com si t’agradés el meu estil.

La setmana que ve faré una actuació de hip-hop a Lleida. Aniré a la Llotja, és molt bonica. El dimecres vint-i-sis et volia regalar l’entrada per venir-me a veure, però sé que em veuràs. Siguis on siguis, sempre em veuràs.

T’estimo, àvia. T’estimo molt.



Estimada mare,

Vaig cometre l’error més gran de la meva vida. No voler quedar-me amb tu! Et vaig abandonar, mare. Estava massa confosa i no sabia què volia.

Al cap de mig any, vaig tornar a Perpinyà. Vaig anar a buscar-te. Però en arribar a casa, no hi havia ningú. Te n’havies anat.

Quan l’Emilie em va trucar dient-me que estava amb tu, que vingués a veure’t, la por es va apoderar de mi. M’agradaria tornar enrere. M’agradaria recuperar tot el temps perdut, compensar el meu error. Però ja mai més podré.

Te’n recordes d’aquell dia que practicava la coreografia abans d’anar a l’audició? M’enfadava perquè no em sortia. I tu, tu m’animaves sense parar. Recordo el que em vas dir: “només hi ha una manera de saber els passos. Aprendre’ls i estimar-los”. I això vaig fer.

T’estimo, mare. T’estimo molt.



Estimada amiga,

Vas ser la primera persona a defensar-me davant dels altres. Recordo aquells vells temps. Les hores que em passava a casa teva. Sempre ens costava molt concretar una estona per estar juntes. Tenies tanta feina! És clar, estaves sola per cuidar-te, a tu i a la Margot. Com te l’estimaves, a ella! Ho veia als teus ulls, quan parlaves d’ella. També m’estimaves, a mi. Ho sé per com em parlaves, per la teva expressió quan em corregies.

Jo també t’estimava. I et segueixo estimant, t’estimo moltíssim! Recordes què em vas dir quan l’Emilie va morir? Em vas dir que mai es morirà del tot si la portem al nostre cor.

I tothom et té al cor, bonica. Mai ningú t’oblidarà.

T’estimo, Nuvolet. T’estimo molt.





Sempre has somiat amb el teu llibre, sense saber que sempre l’has estat escrivint. Tres quaderns, una història. La TEVA història.

DINERS, TEMPS I FORCES.

És el teu llibre Paulette. El teu somni s’ha fet realitat.
Margot, Emilie i Alison

 
martapujol | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]