F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
LA VIDA D'UN RECORD (AiCiSo_05)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 COMENÇAR DE NOU

16 de juliol del 1940

Havia decidit anar-la a buscar per la nit. Tot i que en aquella sala no hi hagués moviment durant les hores de llum, el fet de buscar en un lloc desconegut per a ell li provocava neguit i en el més profund del seu cor, por.

Tenia unes ganes boges que arribés el moment. Pensar que només feia tres dies de l’accident i de que potser, ell tenia esperança, podria tornar veure a la noieta dels seus ulls i poder, per fi, acabar el que havien començat aquella nit, l’emocionava.

A en Franz les hores li passaven lentes, com si l’agulla del rellotge estigués sotmesa a molt esforç i provoqués l’alentiment d’aquestes. Va intentar buscar un entreteniment per poder passar el temps que li quedava fins a les 12, hora decidida per començar el pla, però les tres hores que quedaven passaven lentes..., i, ni mossegar-se les ungles, ni taral·lejar una cançó, ni escriure el que veia, ni estirar-se i pensar; no havien aconseguit oblidar el temps i fer que passés més ràpid.

Quan per fi van arribar les dotze, va saltar del llit sigil·losament i amb molta prudència va sortir de la porta sense que ningú el veiés. Va passar per passadissos foscos i silenciosos. Era com si l’edifici on es trobava estigués mort. Només s’escoltava el so d’algunes màquines i els roncs d’aquells que els costava respirar. Franz observava atentament mentre avançava. Sabia que el que feia no era del tot correcte, però per l’amor a vegades es fan coses no correctes, oi?

Anava observant amb cautela tots els rètols que visualitzava en la foscor: mòdul A, pediatria, residència, cafeteria... No. Ell no buscava cap d’aquestes sales. En algun lloc havia d’haver el rètol: Ferides greus.

El temps anava passant i Franz, cada cop, estava més nerviós. Allò era un laberint! Després de girar a la dreta, a l’esquerra, altre cop a l’esquerra i altre cop a la dreta; va trobar el cartell que anhelava veure. Ràpidament, però sense fer soroll, va obrir la porta de la sala. Era molt gran però de seguida la va localitzar.

Tots dormien, bé, tots menys una nena. Tenia el cabell castany recollit amb les mateixes trenes que portava l’últim cop que l’havia vist. En realitat, només feia tres dies que no la veia, però per a ell havia estat una eternitat. Estava d’esquenes, asseguda en una cadira de rodes. Mirava amb atenció per una finestra, des d’on es podia veure un arbre gran, molt gran i florit. Se la veia pensativa, més aviat trista, però amb una expressió facial no reconeixible. No portava el vestit blau que duia posat el dia que va passar tot, portava una bata vella i bruta però, que igualment, li quedava fenomenal. “A ella tot li queda bé, és perfecta” pensava en Franz. Els ulls se li humitejaven, no podia creure el que veia. Era ella. La nena dels ulls blaus que li havia robat el cor. Quan va sentir-se fort per fer-ho la va cridar, no molt fort, no volia espantar-la, però amb suficient potència perquè ella ho sentís. Només ella.

- Edna! Com estàs? T’he trobat tant a faltar... Pensava que...

Ella es va girar, li va mirar els ulls i li va respondre:

- Qui ets?

“Com? Com que qui ets? Això no em pot estar passant a mi...” pensava en Franz. Va intentar ser fort, però una llàgrima li corria galta avall. No s’ho podia creure. Va pensar que s’ho devia estar imaginant, així que va inspirar fons i li va respondre:

- Soc en Franz, en Franz Kafka.

- Et conec? Ets infermer?

La ràbia i decepció que sentia en aquell moment el va consumir. No li quedaven forces per fer res més. La va mirar per última vegada i va córrer. Fugir, volia fugir d’aquell món, d’aquell lloc. Volia desaparèixer i oblidar-la. Oblidar tot el que havia passat des del 2 de febrer, el dia que tot va començar.

Va marxar, lluny, molt lluny. Li feia mal tot, sobretot el cor, però tenia un malestar general. Què havia passat? Com li podia haver passat a ell? Encara no ho entenia. L’únic que entenia era que tot s’havia acabat. No tenia ganes de viure, tenia la sensació que el món no estava fet per a ell, li era igual la guerra, li era igual morir... No podia creure que l’Edna, la nena per la qual s’havia escapat i havia passat hores i hores sense dormir, no s’enrecordés d’ell.

Mentre reflexionava va trobar la sortida d’aquell laberint de passadissos i, tot i que ja tenia presa la decisió, s’ho va repensar. Si marxava se’n podia oblidar de tot, podia veure món. Però tenia el risc de que la guerra se l’empassés. Li era igual, volia marxar..., aquell lloc ja li havia fet prou mal. I així ho va fer.



28 d’abril del 2000

En Franz Kafka seguia assegut al banc del parc Steglitz. Reflexionava, no acabava d’entendre perquè el record havia tornat. Ell l’havia oblidat, havia decidit fer-ho. La seva vida mai havia estat fàcil, i oblidar aquells records havien costat anys i esforços. Per què tornaven?

Va pensar durant hores i hores, el Sol estava a punt de fer un petó llarg i suau a la Lluna que el seguia. Sempre l’havien fascinat les postes de Sol... El Sol mor per deixar pas a la seva estimada, contraris i amants a la vegada. Li encantava aquell moment en què el cel semblava una paleta de pintura amb tons de tots colors. Eren tranquil·litzadors i feien reflexionar a aquell que els visualitzava. El Sol s’apagava per descansar i després poder tornar a començar de nou.

Un nou començament, replantejar-se la vida, sempre és un fet complicat. A vegades fins i tot, terrorífic. Pot ser que el nou pla funcioni, però també hi ha l’opció de fracassar. En Franz havia fracassat, però no havia volgut començar de nou. Els canvis l’imposaven i els odiava. Amb el llarg dels anys, s’havia tornat una persona pessimista, no era negativa i no tenia mal caràcter. Ben al contrari, era tou i simpàtic. Però pessimista, i els canvis, si som sincers, li feien por.

Aquell record havia sortit a la llum. I en Kafka començava a muntar el trencaclosques de la resposta. El Sol començava una nova vida cada matí, i ell ho hauria de fer també. Superar les pors és complicat, però per en Franz res era impossible. Va posar-ho tot en una balança imaginària: tenia setanta anys, no li quedaven més de 20 anys de vida. Estava solter, mai no havia volgut res amb una noia, estava traumatitzat i després d’oblidar el record no volia res. Però potser era hora de superar-se a si mateix i buscar una dona amb qui compartir el poc temps que li quedava de vida... Potser sí, el Sol tenia raó. Sovint s’ha de començar de nou.

“Però com es comença una nova vida?” pensava en Kafka. “Fent noves amistats, potser”. I és que, mai és tard per tornar-s’ho a passar bé.

Va mirar al seu voltant, com un lleó quan localitza la seva pressa, i la va veure. Era una dona que jeia dos bancs a la dreta d’ell. Devien tenir més o menys la mateixa edat. I, sense saber ben bé el per què, en Kafka sentia que la coneixia de feia temps. Aquells ulls blaus, purs i brillants, els havia vist més d’una vegada. Es va aixecar i va decidir fer el primer pas per començar una nova vida.

- Hola! Com et dius?

- Hola. Em dic Edna.

- Encantat Edna, jo soc en Franz!

I l’amor d’en Franz Kafka va ressorgir, com un Fènix, de les seves pròpies cendres.
 
AiCiSo_05 | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]