F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(grisdònim )
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Ecos d'esperança

Van passar tres-cents seixanta-cinc dies després de marxar de casa. Un any després de fugir d'aquella vida, i aquella situació que em consumia i em desintegrava com el fum, la pólvora, i la pluja en temps de guerra. La por i la culpa tant en nosaltres, les víctimes, com en la societat, van aconseguir amagar-me dins d'una closca que em desviava de la realitat, i em desprotegia d'allò que tant temia. El passat.



Feia ja un any que vivia al sud-oest de Berlín. Juntament amb en Joseph.

Vaig aconseguir feina al diari, uns mesos després d'arribar a aquella nova ciutat. Allà escrivia una columna setmanal sobre les notícies del barri. Era un diari senzill i humil, però suficient per a mi. Era el moment per desconnectar, observar, i escriure. Adorava el so del teclat, i com es dibuixava una història sobre el paper, com per art de màgia, una màgia bonica i única. Cobrava poc, just per pagar el lloguer, menjar, i permetre'm alguna peça de roba. Per altra banda, en Joseph, era cambrer en un discret cafè de l'àrea de Wast Warren, no era una zona amb gaire encant, sempre hi voltava gent sospitosa i les rajoles del sòl amagaven secrets ocults entre les ombres, però necessitàvem la feina per sobreviure.



En Joseph es va convertir en família des del primer moment, vaig tenir una connexió directa els primers dies que ens vam conèixer, la seva veu, les seves paraules, tot allò que sortia de la seva boca, era música per les meves orelles. Adorava com em feia riure i oblidar-me de tot allò negatiu que sovint conqueria el meu cos com un dimoni ocupa el cos d'un innocent.

Gaudia molt de la seva companyia, i en aquelles terres alemanyes, només ens teníem l'un a l'altre. Segurament, per això ens cuidàvem amb tant d'afecte, com una peça d'or, com un tresor.



Tots dos subsistíem en un pis petit. Íntim. Modest. De no més de 40m2. El domicili disposava de dues habitacions, un lavabo, i una cuina que comunicava amb el menjador.

L'habitatge posseïa únicament un escriptori, una taula amb les seves respectives cadires, i altres mobles que estaven inclosos amb el lloguer de l'apartament. Tot era molt simple i senzill, estàvem acostumats a viure sense comoditats...



Cada nit, mentre en Joseph reposava d'un dia llarg, dur, i esgotador, jo recarregava les meves energies treballant en una novel·la d'amor, d'un amor que no va arribar a ser, d'un protagonista que no creia en l'amor, però que es va encisar, es va enamorar de la vida.

Un protagonista, que amb vint-i-dos anys ja havia conegut les sensacions de l'amor i el desamor, entenia el significat del plaer, el romanç, i l'amor cap a les persones i cap al món. Però com es pot definir l’amor? Com podia escriure sobre allò que ni tan sols havia sentit mai? Amor, devoció, passió. Tres paraules que segons el diccionari les definiríem com a sinònims, però que tenen significats diferents. L’amor era una paraula única i especial. Només aquelles persones que realment han estat en mans d’aquest sentiment poden definir-la com a tal, o almenys és així com jo o percebia.

Jo sabia que aquella novel·la no arribaria mai a publicar-se, però era una manera de connectar amb mi mateix, i intentar despertar aquells sentiments adormits en un somni profund dins del laberint infinit del meu cervell que no havia explorat mai.



S’acostava l’estiu, i això volia dir que noves olors, sons i sensacions rondarien novament pels carrers de Berlín. Adorava l’estiu. Gaudia observant de nou com les abelles posaven els seus diminuts i delicats cossos sobre una bella flor, i n’hi obtenien el pol·len, i com els nens besaven l’aire entre rialles i somriures.

Com de costum, el meu company de vida i jo anàvem cada dissabte al parc Steglitz, dissabte era l’únic dia que podíem plaure de la nostra companyia; allà i fèiem unes llargues passejades xerrant sobre la vida, la feina i l’estiu.

Últimament notava en Joseph més distant, més lluny de mi, com si estigués trist, emmudit, o simplement fatigat. Vaig decidir ignorar-ho, prometent-me que si es tornava a repetir aquella situació, no dubtaria en sol·licitar resposta.



Ens vam asseure sobre un banc de fusta envoltat de paparotes roges, coloms i ocells que ens miraven sorpresos amb aquells ulls desproporcionats i aquell plumatge de colors incerts. Tots dos ens vam mirar a l'uníson, i vam deixar anar un somriure tímid, ràpidament en Joseph va apartar la mirada. No comprenia res. Vaig decidir anar a comprar un gelat, els del Cedrik eren els més bons de tots. Vaig aixecar-me del banc i em vaig dirigir a la seva parada. Allà vaig demanar un gelat de nata amb trossets de xocolata, i un de llimona, en Joseph adorava la llimona, i també el sabor dels gelats d'en Cedrik…



A l’arribar al banc, ell no hi era. Estava desconcertat, no sabia on havia pogut anar.

Ara era jo qui s’havia quedat sense paraules.

Va desaparèixer com el gas, ràpid i sense deixar rastre.

Ràpid i sense deixar rastre. Com un fugitiu.



Intentava convèncer el meu cap de què tot allò tenia una explicació lògica. I amb un gelat a cada mà, que començaven a desfer-se, vaig tornar cap a casa.

No comprenia què li havia pogut passar, hi vaig estar rumiant tot el trajecte, pensant en els últims dies, algunes frases que m’hagués pogut comentar, però no vaig arribar a cap conclusió. La casa era buida. Els seus llibres, la roba, tot havia desaparegut. Tan sols havia deixat la marca de la pols i la seva essència, tot atrapat dins d’aquelles quatre partes que anomenàvem “llar”.



Seguidament vaig acordar no preocupar-me, en Joseph era un home de paraula, i mai marxaria sense dir-me res. O si més no, això em va prometre.



Una setmana més tard, en Joseph seguia sense donar senyals de vida.

Vaig preguntar a aquell cafè tan sinistre on treballava si l’havien vist o si sabien on podia estar. No vaig assolir la resposta esperada. També vaig preguntar als carrers, places, i veïns, però no en sabien res. Aviat es va fer fosc, i els núvols d’acord amb el meu estat d’ànim, van començar a plorar. La pluja era pesada i profunda. I jo esgotat, vaig caure a terra, mort de cansament.

Pocs instants després em vaig aixecar. Estava enfadat. Enfadat amb en Joseph, amb la vida, i amb mi mateix. M’havia enganyat. Havia jugat amb mi i m’havia utilitzat pels seus propis interessos, altre cop, com quan era un nen, m’havien manejat com un titella, amb fils invisibles que dominaven la meva vida.



El temps. El temps era allò que mai m’havia agradat, una alternativa difícil d’acceptar per mi. Però era la meva última sortida.

Vaig aprendre a viure amb soledat, vaig jurar-me de nou, que viure altre cop, que aprendria a ser aquell personatge de vint-i-dos anys que es va enamorar de la vida, aquell personatge que creia en l’amor, el plaer i el romanç. Seria aquell protagonista de la història que sempre escrivia abans de dormir. Vaig tancar els ulls. Mai havia dormit tan bé com aquell dia.



Els anys van passar molt de pressa, aviat faria quaranta anys. Seguia vivint al mateix bloc de pisos, seguia treballant al mateix lloc de sempre, tenia els mateixos veïns i suposo que les mateixes històries, i per fi, era feliç.

Era feliç amb els meus llibres, els meus costums i amb mi mateix, vaig trigar a deixar enrere aquella creu pesada que carregava a l’esquena, i que m’enfonsava dia rere dia. Però per fi era feliç.



El segon dimarts d’estiu, em vaig llevar, com cada dia, a dos quarts de set, amb ganes d’observar i respirar. Ganes d’aguaitar la vida i anhelar la llibertat.



Vaig dirigir-me a la cuina, i vaig esmorzar dues torrades amb mantega i melmelada de fruits del bosc i un fort cafè sol acompanyat d’un parell de galetes per sucar-hi. I com de costum, un caramel de cafè m’esperava amb candeletes dins la butxaca lateral del pantaló.



Aquell dia, mentre passejava pel parc Steglitz, i m’aturava sobre aquell banc rodejat de paparotes, em vaig topar amb una nena, una nina petita i delicada, com de porcellana que sanglotava i implorava ajut. Franz Kafka, va caure com un soldat ferit, i va ser just en aquell precís instant, quan aquell home misteriós i fascinant va viatjar, amb la ment, dins d’una història que va reconèixer com pròpia. La història de la seva vida.



La nina va ser el bitllet de sortida que va ajudar a Kafka a endinsar-se al viatge més tardaner, esgotador i esglaiador que mai havia fet Kafka. Kafka i la nina que se’n va anar de viatge.
 
grisdònim | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]