F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
L'última carta a Milena (Jordi C.G.)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Destí

- L’ajuntament de la ciutat va contactar amb mi per contractar-me per a una feina…

- Quin tipus de feina? - el gegant va deixar el got ple de cervesa agra, sobre la taula. La calor que desprenien les pedres gruixudes de la cambra, ennuvolava la raó a Kafka.

- Sí, bé, sóc agrimensor...

- No porta ajudants?

La mentida de Franz Kafka se sentia acorralada per aquella figura imponent, que s’alçava entre preguntes.

- M’esperen a la ciutat. - se sentia com un petit insecte en una vasta habitació, sent torturat pel temps impassible. - Crec que ja he abusat massa de la seva hospitalitat.

Es va aixecar ràpidament, intentant escapar d’aquella gran estàtua que l’assetjava amb una impertèrrita mirada.

- Els meus ajudants em deuen estar esperant, així que...

- No. - Es va aixecar sobtadament d’un bot, produint un fort cruixit en el seient de maltractada fusta. Va avançar cap a Kafka, amb el foc que havia nascut de les brases de la decepció, però ell no va recular: l’únic que hi veia en aquella sola paraula era por. El resultat d’aquell duel, va ser una llàgrima, rodolant per la seva galta molsuda.

- Necessito entrar a la ciutat! - Goliat, entre més plors, moria als peus de David.

Vaig posar la meva mirada sobre aquella imponent llar protectora de la literatura; aquell palau que s’erigiria per sempre; aquella presó de la innocència. De la Milena. Esperava assegut acompanyat pel cant llunyà de Roy Orbison, provinent del palau. El senyal que, en pocs minuts, en Klamm ja estaria profundament adormit i jo podria entrar-hi per salvar-la, com li vaig prometre, de la columna de foc.

Only in dreams, in beautiful dreams

Una silueta es va aixecar mentre la llum desapareixia. En Klamm va córrer les cortines, i la nit es va apoderar del palau.

El carro solar d’Apol·lo s’anava fent invisible en el firmament. Kafka s’ho mirava, assegut altre cop amb la bèstia sotmesa a la desgràcia.

- La gent que ve aquí, només ho fa amb un propòsit: arribar a la ciutat, i amb sort al palau. Tot acaba sent un malson patètic. Creu que allí podrà ser la persona que desitja ser, K.? Li diré la veritat, en el fons no som res. L’essència va morir ja fa molts d’anys. - Kafka no va evitar la sorpresa davant aquelles paraules. - Sé molt bé el que dic: vaig néixer aquí, sota els ulls de les muralles. He conegut milers d’històries de nàufrags que arribaven aquí per refugiar-se de braves onades de la vida. Jo mai he desitjat entrar-hi. Però tot canvia quan la mort s’apodera de la rutina.

Va avançar fins a l’habitació que sempre havia quedat a l’ombra del secret. Kafka el va seguir encuriosit; la pudor humana s’intensificava a mesura que s’acostava. Un home recobert en el llençol groguenc ara el mirava a ell, fatigat, amb els ulls mig closos.

- El meu germà -el gegant es va girar, ocultant el dolor a Kafka- Franz… - el va acariciar amb tendresa. - Ell és un convidat que amb sort ens ajudarà.

Va respondre amb tos seca que persistia en un pit fet d’ossos.

- En Franz porta mesos malalt, i no millora. Un metge, que estava de pas, va reconèixer els símptomes. Tuberculosi. Ens va assegurar que a la ciutat hi havia la cura, que quan sortís el vindria a salvar. Però seguim esperant.

Kafka el va mirar. Ara ho entenia tot. Però de cop, uns bruscs cops provinents de l’exterior, es van avançar a la previsible proposició del gegant. Es va remoure nerviosament al llit, alhora que l’homenot, seguit de Kafka al darrere, va avançar a grans gambades fins a l’entrada. Crits d’una munió d’homes es van afegir a les constants esbotzades a la porta. La van tirar avall, i van entrar violentament, desplegant-se per la sala. Anaven tots uniformats de negre, amb el rostre invisible sota l’ombra dels seus cascs, i amb una porra que balancejaven amenaçadorament.

- Senyor Josef, queda arrestat per ordres de l’Administració.

La paràlisi del gegant va ser momentània. S’alliberava dels guàrdies que l’intentaven envoltar amb cops de colze que els deixava inconscients; engrapava fortament els colls dels soldats de joguina, fins que la seva pell adquiria un to rosat intens. Però un simple i eficaç cop al cap, va ser suficient perquè la musculada figura caigués a terra en un desolador crit. Kafka observava la dantesca escena des del fons de la sala, va observar el gegant, lligat, desfet en inútils súpliques i en llàgrimes i mocs.

- Franz! El meu pobre germà… - Va mirar a un dels guàrdies abans de desaparèixer, abatut, per la porta. - Per què em deteniu?! De què se m’acusa? De què?!

Dintre l’estança, només hi restava un dels guàrdies i un Kafka aterrat.

- Al senyor Josef l’espera un llarg procés.

Clos en ell mateix. Horroritzat.

- Senyor Kafka, acompanyi’m - va mirar el guàrdia amb els ulls desorbitats, fent-se creus de tot el que succeïa. - Al Palau l’esperen.

Amb cautela vaig fer un petit salt per aterrar a la terrassa del palau. M’havia aguantat, a recer del buit solitari que m’atreia avall, de les esquerdes dels rajols que cobrien les parets. I ho havia aconseguit. Guiant-me pel tacte, vaig arribar a la cambra on em va rebre l’habitual exèrcit de llibres, reposant en els prestatges.

Abans de prosseguir, vaig recular de puntetes per tancar les portes corredisses de la terrassa. No podia veure bé amb l’abscència de llum. M’hi vaig acostar. On era el pom? Elbuscava, a les palpentes; m’era impossible trobar-lo…

- Giri’s lentament.

Es va fer la llum. La veu autoritària d'en Klamm va aturar tots els rellotges. Va immobilitzar els batecs frenètics del meu cor.

- Avui mentre sopava, li vaig dir a la solitud: “ algú em trairà” - va riure sarcàsticament. - No m’esperava que tu fossis Judes.

Jo mirava impotent, incapaç d’articular cap paraula, el canó de la gran escopeta que m’apuntava.

- L’anomeno l’arma de Chéjov - reia del meu esglai - Poètic, veritat?

Em seguia apuntant entre el silenci.

- No sé si has vingut a robar, a assassinar-me… Però ara et quedaràs completament quiet, mentre truco a la policia, sí?

Va allargar el seu braç a l’auricular, alhora que s’asseia a la butaca de vellut blau, sense deixar de vigilar-me. Els seus dits resseguien cada xifra a ritme constant. El soroll radiofònic estrident que sorgia de cada tecleig era una tortura. Només amb què en Klamm mogués el dit índex dos cops més, tot s’acabaria i la bellesa moriria en les flames.

Vaig cridar com mai ningú ho havia fet, tant que vaig eclipsar el so que va produir l’escopeta en disparar. Em vaig abalançar a en Klamm en un intens placatge que el va fer caure d’esquenes, juntament amb la butaca de vellut. Jo sobre d’ell: les nostres mans es debatien pel control de l’arma, mentre que el llarg canó restava en equilibri, apuntant al sostre. La sang del seu nas tacava la cuidada barba després de cada cop. Però en Klamm, en un sobtat impuls, em va envestir amb el mànec de l’escopeta. Tot es va esvair. Seguia jo, aferrat a l’arma?

Foscor. L’obscuritat embolcallava la meva visió. Només una càlida llum s’albirava en aquell interminable horitzó. Era allò la mort? Vaig seguir, desesperat l’única esperança que em quedava: esperança que només allargava patèticament el turment.

Per què em notava tan fatigat? Aquell lloc em xuclava l’ànima. Vaig tornar a centrar la mirada endavant. Una vaga silueta, em tapava de la llum. Era humana! Vaig aclucar els ulls. Més dones i homes caminaven, en la llunyania, en aquell túnel. Jo m’hi vaig acostar, mig coix.

- Perdoni!

Em vaig aturar davant d’un home. La seva americana, a conjunt amb la corbata que li estrenyia el coll, li queia mandrosament a les espatlles, i mitja camisa, tacada de cafè ranci, li sortia pels pantalons rebregats. La seva mà dreta aferrava la nansa d’un maletí:

ADVOCAT.

El vaig cridar. Sacsejar. Escopir. Pegar. Inútilment. Tots eren absolutament inerts. Però cap d’ells es movia. Com podien desplaçar-se? Vaig mirar a terra: una gran cinta mecànica ens portava a tots cap a la llum. Quan hi arribaven desapareixien: queien eternament en un precipici de claror.

Havia d’escapar d’allí. Corria a contra direcció, però la cinta seguia avançant impassible. Per sort, vaig divisar una petita porta de fusta. Les meves cames avançaven frenèticament, mentre em desfeia de la munió d’éssers que em barraven el pas .Vaig atènyer el pany. Darrere meu, tots es van girar cap a mi. Reien cada cop amb més i més intensitat; reien com mai ho havia vist fer a ningú. Vaig obrir la porta.

Una petita bombeta coronava aquella àmplia sala. De les ombres una munió ofegant de persones, totes nues, s’acostava a mi. Jo reculava, atemorit, veient com aquell exèrcit m’acorralava. Braços, cames, dits llefiscosos, torsos nus, m’envoltaven. Més i més cossos, imperfectes, humans, es deixaven caure sobre mi; em llepaven, les seves llengües s’infiltraven per cada orifici del meu cos. M’ofegava. Volia cridar, però peus descalços, que resseguien les meves dents, m’ho impedien. Vaig tancar els ulls. La sensació seguia, però no eren persones el que tenia a davant: s’havien convertit en escarabats, puces, paneroles... Se m’arrapaven a totes les meves extremitats, s’endinsaven pessigant cada centímetre de pell, entre els cabells, als narius, dins la boca. El fàstic m’impedia sentir dolor. Però tot va acabar: els llefiscosos insectes es reduïen a cendra. Cendra. Les flames ho envoltaven tot. La bombeta va esclatar. Sentia els mateixos crits desesperats que havien impregnat de tragèdia el parc Steglitz. Vaig deixar-me caure, mentre les llàgrimes, que dissolien el sutge i queien monòtonament. Però, on eren totes aquelles víctimes innocents, si m’arribaven els seus crits? Em vaig arrossegar infantilment, fins… a on?

Em trobava davant uns barrots. El meu voltant tot era foscor. Dintre la presó, hi havia un gran piano de cua i la Milena hi era asseguda, fent passar els seus delicats dits per cada tecla. El Libestraum no.3 endolcia l’ambient: tot era un somni d’amor. Em va somriure. Una llàgrima va caure avall per la meva galta. Em vaig acostar als barrots, al pany de la gàbia que la tenia presa, amb una clau daurada al palmell de la mà. Vaig alliberar-la.

Vaig arrabassar-li l’arma de Chéjov amb una força impecable. La mirada d'en Klamm era una mescla de sorpresa i por. Vaig accionar el gallet, i una gran bala li va travessar el front. L’únic que recordo, després, és la sang i el cervell descompost d’en Klamm cobrint el vellut blau.

La llum d’un nou matí, entrava per la finestra. Tot era pau. Em vaig aixecar del llit. Seguia al palau, a l’habitació d'en Klamm, per la qual cosa res havia estat un malson.

Em vaig observar al reflex del vidre. Em vaig quedar immòbil, garratibat, no m’ho podia creure:

una dura cuirassa envoltava la meva esquena. El meu ventre, convex i dur, estava cobert per vellositats i nombroses potes, penosament primes, s’agitaven sense concert.

El guàrdia s’aturà, a certa distància de la porta. Franz Kafka va seguir la feixuga pujada, mirant el gran Palau que s’erigia entre els núvols, fins a aturar-se a l’entrada. Un gran ding-dong va ressonar per tot l’espai.

Kafka, es va quedar quiet, sense poder-ho processar. Dos ulls blaus, dos mars immensos, el fitaven tendrament des del llindar. Un àngel pur, de porcellana, coronat per fils d’or, va allargar la seva dolça mà.

- Em reconeixes?

Era la Milena Jesenská, feta poesia; la seva ànima que havia trascendit en el foc. L’amor de la seva vida. Franz Kafka no va poder evitar vessar llàgrimes sobre la seva espatlla.

Kafka quedà fascinat per les nombroses prestatgeries plenes de llibres; un cop dintre van pujar unes interminables escales, fins que la Milena es va aturar davant d’una gran porta ornamentada. Dins, un ésser fastigós, una mena d’insecte, s’arrossegava feixugament per les parets. Va girar-se cap a ell, proferint un dolorós soroll estrident i deixant veure la munió de potes que es recaragolaven.

Franz Kafka va mirar horroritzat la Milena, no podia soportar més aquell malson.

Ella li va respondre amb un somriure seré.

- Benvingut a la fi del món, el centre de la teva ment, de l’hipnòtic laberint. Era el teu destí.

La Milena Jesenká va tancar la porta i el va besar.

 
Jordi C.G. | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]