F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La meva història (Aina Riudavets)
Inici:  El Navegant
Capítol 3 Capítol 3

El temps. Una paraula molt interessant i que permet tenir llargues converses. Què és per a jo el temps? És difícil d’explicar. No em puc imaginar el temps com un objecte com ho és una taula o una cadira, però tampoc el sent dins el meu cos com una emoció, com l’alegria o com la ràbia. Així idò, quin tipus de cosa és, el temps? Segons el diccionari, és una durada i successió de les coses, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme, però per a jo és molt més que això. El temps et fa veure les coses d’una manera diferent, canvia els teus objectius en la vida, et fa reflexionar sobre la importància de les persones que repercuteixen en el teu dia a dia i les que només ho fan de tant en tant, et fa canviar d’opinions, et fa madurar, però, sobretot, et cura les ferides que deixen una cicatriu per sempre, o això és el que pensava.

Hola,

Sóc jo. I… fuuu, ja no record com ho feia, tot això. Fa tant de temps que no ho faig, que no t’escric… vint-i-tres anys per a ser exactes. Com he de començar? Fent un breu resum de tot el que he fet fins ara? Sí, crec que serà el millor.



Als divuit anys vaig acabar el batxillerat i no sabia prou bé què volia fer amb la meva vida, així que em vaig prendre un any sabàtic. Vaig treballar en una oficina la major part de l’any, a prop de Girona (el meu poble), ja que mai he estat dels que els agrada viatjar ni sortir de la seva zona de confort. Després d’aquell any, em vaig apuntar per cursar la llicenciatura de Dret. Totes aquelles lleis m’interessaven molt i em va sortir força bé, la veritat. Tenia una molt bona ocupació fins fa poc i molt ben pagada, com a advocat. Treballava per a una gran empresa a una gran ciutat, on em vaig instal·lar, tot i que va ser una decisió difícil de prendre perquè, com ja he dit, no m’agrada estar enfora de casa, ni tampoc els canvis. També tenia una parella, feia cinc anys que estàvem junts i ens estimàvem molt. Ja ho veus, una bona vida. Tot el que podia demanar. Fins que el vaig trobar a ell. Maleeixo l’univers i aquells que van voler que jo em trobés amb ell. Perquè va ser, encara que jo no ho volgués, la raó de la tercera i nova etapa de la meva vida. Ell va ser la causa de la meva recaiguda en la droga.

És impressionant com poden canviar tant les coses en tan poc temps. De fet, fa por. Els canvis sempre m’han fet por, potser per això no m’agraden. Les coses que ens fan por acostumen a no agradar-nos, encara que al final ens puguin aportar millores. De petit era molt tímid, i la mare i tu solíeu dir-me que havia de ser valent i mostrar-me al món tal com jo era, i que si no els agradava als altres, era problema seu. Jo no podia entendre perquè necessitava amics si m’agradava estar sol, així podia observar millor la gent i aprendre coses que són invisibles als ulls. Però en aquesta societat, tot això està mal vist i te n’adones quan arribes a l’institut. Quan arriba l’adolescència i, amb aquesta l’institut, comprens la importància d’un amic perquè, si estàs sol al pati i no t’ajuntes amb ningú, ets l’últim a qui trien per fer grups; si llegeixes llibres i còmics per entretenir-te… potser ets “el raret”. De vegades patia assetjament escolar, però cap professor ho sabia i jo tampoc ho volia explicar a ningú. Jo ja estava batiat com “el friqui” de la classe i després que marxessis no vaig voler saber res més de ningú. Em vaig tancar en mi mateix, com si aquell escut invisible que em posava davant quan algú em xerrava em protegís d’aquells comentaris feridors. Amb el pas dels anys, he fet amics de molts tipus i he après a quedar-me només amb els bons, amb aquells en qui no m’importaria convertir-me.

D’adolescent vaig començar a escriure’t aquestes cartes en petits quaderns. M’alleujaven del gran pes emocional que portava a sobre. Només ho feia quan tenia alguna cosa molt important a explicar-te, però als divuit vaig deixar de fer-ho durant molt de temps, fins ara. Sí, aquest és el tercer quadern. El tercer fet que marca un abans i un després. El tercer capítol de la meva història. I està dedicat a ell. Et preguntaràs qui és. Ell és en Josep. Et sona, veritat? Tota la veritat ha sortit a la llum.

Tot va començar un dia assolellat d’hivern, fa uns sis mesos més o menys. Havia d’anar a treballar, però el cotxe se’m va espatllar. Ja vaig començar malament el dia. Després de veure que aquell trasto no s’engegaria vaig afanyar-me a agafar l’autobús. Estava arribant a la parada quan vaig observar que el número 15, el que jo havia d’agafar, marxava. Vaig córrer inútilment darrere seu fins a arribar al costat de la parada, on em vaig mirar els horaris. El següent arribava en vint-i-cinc minuts! Estava desesperat, però no tenia cap altre remei que esperar. El meu voltant estava ple de gent de tota casta: gent amb americana, corbata i maletí, segurament homes i dones de negocis; persones amb la vestimenta bruta i vella, potser pintors o manobres, un grup de dones vestides amb túniques de colors que els arribaven fins als peus, possiblement musulmanes...



De reüll, vaig poder identificar un rodamón assegut en un banc. Vaig treure unes monedes que portava guardades dins la butxaca dels calçons. Vaig estendre el braç amb un somriure a la cara per donar-les-hi amablement, però ell, amb un moviment ràpid, em va agafar del canell i em va dir a cau d’orella, gairebé xiuxiuejant:

-Què vols, a canvi? Tinc de tot.

Jo vaig obrir els ulls com a plats i vaig quedar petrificat un instant davant aquella situació inesperada. Quan vaig poder reaccionar, em vaig mirar el braç i vaig estirar amb força, però aquell home d’aspecte descuidat i amb una barba grisa i blanca molt característica em tenia el canell de la mà on tenia els doblers ben agafada i no em deixava marxar. Jo vaig respondre que no volia res i que, per favor, m’amollés la mà. Ell em mirava detingudament, com si m’inspeccionés. I, després, em va mirar fixament als ulls i va deixar anar, amb un fil de veu:

- Nuvolet?

Aquesta paraula té un significat massa profund, massa intens. Fa molt temps que no m’he atrevit a pronunciar-la en veu alta, ni tan sols a escriure-la. Sí que l’he pensada moltes vegades dins el meu cap, però he intentat evadir tot record que tinc relacionat amb això. Feia tants anys que no l’escoltava… Com poden set lletres tenir tant poder?

La boca se’m va quedar seca de cop, la meva mà es va relaxar tant fins al punt de deixar caure totes les monedes. Tenia por que les cames em fallessin, així que vaig asseure’m al banc on havia trobat aquell home. Parlem d’ell. Com podia un complet desconegut conèixer un mot que resumia tota la meva infància?

- Sí, ara ho recordo. Jo mai oblido una cara i, sense cap dubte, tu t’hi assembles molt.

Jo encara seguia en estat de xoc i no podia escoltar amb claredat el que em deia. Després d’un cafè que vaig anar a comprar, vaig deixar-li molt clar a aquell vagabund que volia que m'expliqués tot el que sabia i per què em reconeixia. Ell no hi va posar cap impediment.



La història resumida seria aquesta. Aquest home, anomenat Josep, és un camell, ven droga. Tu el coneixies, havies estat un client seu abans del teu accident de cotxe. Tenies moltes preocupacions, pensaments que t’inquietaven. Tenies secrets que mai vas contar a ningú, deutes. Tenies molts deutes, la mare ho va saber quan vas marxar, encara que jo no me’n vaig assabentar fins als dinou. Un dia et vas trobar, potser de la mateixa manera que jo, un home que et va brindar la possibilitat d’evadir totes aquelles inquietuds que omplien el teu cap i tu, encara que sabies que no era correcte, vas concedir a la temptació el que volia. Igual que jo molts anys enrere, quan era jove.



Malgrat el terrible error que vas cometre, estimaves la teva família i et senties orgullós d’ella. Per això explicaves, encara que fos a gent fosca, l’amor que senties cap al teu fill al qual anomenaves tendrament Nuvolet i els vas mostrar una foto d’ell que portaves sempre dins la cartera. Un dia, el cap et donava voltes i vas prendre aquella substància que t’apartava els problemes de la ment. Però, de sobte, vas adonar-te que havies de tornar a casa i vas entrar dins el cotxe, tot i que sabies que era una mala decisió. Cinc minuts més tard, una girada sobtada de volant et va fer descarrilar i vas començar a donar voltes de campana dins el vehicle. El cotxe va quedar destrossat i tu hi vas quedar atrapat a dins. L’impacte va ser tan fort que el teu cor es va aturar d’un moment per l’altre. Un complet desconegut va fer una trucada al 112. Minuts després, un cotxe de la policia aparcava davant la nostra casa. Allà va començar tot.

Tot això explica per què, sense haver-lo vist mai, aquell home sabia qui era. “Jo mai oblido una cara”, m’havia dit.

Em va caure malament, aquell Josep. Es va prendre la teva mort com un fet sense importància, quan ell ho podria haver evitat. No sé com s’ho va fer, però em va enredar i vaig recaure en la droga. Tot el que havia aconseguit fins a aquell moment es va enfonsar fins al punt que no vaig tenir res. Aquesta vegada amb el doble de repercussió que la primera. La droga em va fer perdre-ho tot. Una vegada s’instal·la en el teu cos, no aturen de passar-te coses dolentes. Et converteixes en qui no vols ser i no pots sortir del forat negre i fons en què estàs ficat.

Nuvolet, nuvolet, nuvolet… No seria capaç de trobar cap altra paraula que defineixi millor la meva infància. Si tanco els ulls, encara puc veure la teva imatge. Somrient. Si em concentro encara sento la teva veu. Si m’hi esforço molt, encara sento la teva olor. Una colònia fresca, un perfum agradable. El tacte de la teva pell. Tenia por d’oblidar-te. D’oblidar, amb el temps, els records que ens mantenen units a través d’un fil prim, però hi ha coses que no abandonen mai la teva memòria. Ara sé que mai t'oblidaré. Estava equivocat. El temps et canvia, però no fa desaparèixer les coses dolentes. Et cura totes aquelles ferides, les sana i cicatritza perquè puguis aprendre d’elles. Perquè les miris i recordis el que vas fer malament per no tornar a repetir-les. Res desapareix, tot es transforma.

Et prometo que ho faré, ho aconseguiré. Sortiré d’aquest forat en què estic enfonsat. Seguiré fent tot el que fèiem junts, les nostres tradicions. Ho faré, ho faré per a tu.



T’estimo, papà.



Nuvolet.



 
Aina Riudavets | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]