F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Pell freda (rosa.roy)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Això és un adéu

El teu fill, Pell freda”


<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">En Franz acabava de buidar tot el que havia sentit durant els últims dies, en forma d’una carta que mai arribaria a la persona a la qual estava destinada. Però no li calia; mentre escrivia sabia que el seu pare era conscient de tot el que li explicava, i que li estava agraït. Passejant per l’habitació va recordar-se a si mateix un mes abans. Com podia haver viscut tot aquest temps així? Com podia haver convertit allò en el seu estil de vida? Ara el que li costaria més feina seria perdonar-se a ell mateix. Però estava tranquil perquè sabia que tot el seu entorn, i sobretot, el seu pare, l’havien perdonat ja. Ara només li tocava fer-ho ell.



Va observar la carta col·locada en la preciosa màquina d’escriure. Mai li havien agradat els ordinadors; no hi ha res millor que el soroll d’aquelles tecles. Li donaven una sensació acollidora, d’estar a casa. I era de les úniques coses que no feia per plaer al record del seu pare, sinó per ell mateix. La seva habitació estava repleta de llibres, en els que s’havia absort durant tot aquell temps que havia estat sol amb si mateix. Tots estaven on havien d’estar, en perfecta harmonia. La seva vida també estava en calma; havia recuperat amics, i guanyat seguretat. La felicitat era una paraula que ja no li semblava llunyana, el record del passat li pesava sobre l’esquena però com qui porta una motxilla; quan vols, te la pots treure. I pots omplir-la i buidar-la com vulguis. Abans sentia que sempre havia estat sol, però realment la vida li havia donat un cop perquè frenés i tornés a agafar forces. La celebració era l’endemà i ja estava tot a punt, sobretot ell; estava preparat. Mirant per la finestra absort en els seus pensaments, va recordar-se que ja estava tot al seu lloc. Amb un sobresalt, va baixar a la sala d’estar, on estava la Sally asseguda.



-Franz! Vam quedar aquí quan tot estigués a lloc, i ja fa estona que sents que està tot a punt en la teva vida. Sempre em fas esperar.- En Kafka va riure, i va asseure’s al seu costat. -T’havia trobat a faltar, petita! Tu i els teus jocs de paraules… Ui, quina cara! Que vens a posar-me alguna excusa perquè demà no podràs venir a la celebració?- Ell seguia amb el seu to juganer, però va deixar de fer broma quan la va veure amb un posat tan seriós. -Que passa alguna cosa?- Va insistir més preocupat.



La Sally va sospirar, i va agafar-li la mà (ja que ell estava aprenent a trencar la barrera del contacte físic). -Això és un adéu, Franz. Ja no em necessites a la teva vida. Però fes-me cas, no és això el que m’entristeix, és el fet d’oblidar-te i oblidar el que hem viscut. És al que estic condemnada. Però em fa feliç haver-te allunyat d’aquest món, i de veure com has millorat. M’enorgulleix en qui t’has convertit. Els dos sabíem que no estaria per sempre, però jo no m’havia fet a la idea d’oblidar-te. Però és bo; tot està on ha d’estar. Menys jo. Espero que no rebis mai l’ajuda de cap altre record. Em promets que et cuidaràs?-

En Franz tenia els ulls humits però sabia que això havia de passar. Ella havia fet la seva feina, i l’havia fet el millor que havia pogut. Li havia millorat la vida per complet. Mai podria tornar-li el favor de cap manera possible.

-Franz, pensa que jo t’he acompanyat, però les eines te les has creat tu, la vida te l’has millorat tu. Et deus a tu mateix tot el que has aconseguit.-

Finalment, en Franz va poder articular paraula. -Sally, seràs la protagonista de la meva pròxima novel·la. Encara no t’ho havia dit. No crec que pugui oblidar-te mai. Gràcies per la confiança que has posat en mi, quan ningú més la tenia. Ni jo mateix.- En aquell moment els dos sabien què havien de fer. En Franz per sorpresa seva, va precipitar-se a fondre’s en una abraçada amb la petita. Van estar abraçats una llarga estona i se sentia diferent, molt diferent. -Adéu, Pell freda.-, va dir una veu llunyana. Ell va aixecar els ulls i va veure que no estava abraçant a ningú. Mai li havia dit pel seu malnom, però de cop va entendre per què.



Ja no tenia la pell freda. No sabia si estava a punt d’explotar o realment una pell humana és així de calenta i tot aquest temps havia estat gairebé maleït. Però no només era ell, també casa seva. S’havia convertit en un lloc acollidor on les parets escalfaven l’interior. En Franz va córrer a obrir la porta de casa i va respirar profundament; l’aire del carrer ja no era gèlid. Mirant al cel amb els ulls humits va dir: -Adéu, Pell freda.-

 
rosa.roy | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]