F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(Mitjons)
Inici:  Història de Leandre i Hero
Capítol 3 Quan va acabar...

L’avi feia setmana i mitja que estava ingressat a l’hospital. Tots pensàvem que el problema havia estat a causa de la tensió o del sucre ja que, tot i que ell intentava treure-li importància, tots sabíem que no era tan senzill. La sorpresa va arribar a l’hospital, quan el metge ens va informar de la malaltia que patia des de feia més d’un any. El pitjor va ser assabentar-nos que ell ho sabia i no ens havia dit res.



Tot i la decepció en uns primers moments al sentir que l’avi no confiava tant en mi com jo ho feia amb ell, vaig esborrar aquells pensaments del meu cap i vaig decidir centrar-me en ell. Dedicar-li tots els meus esforços. Tots els dies al sortir de l’institut caminava fins la plaça central del poble i allí agafava el primer autobús cap a l’hospital comarcal. Sobre les sis i quart ja em trobava en la unitat de cures intensives on sols es podia rebre visita dues hores per vesprada. Em trobava envoltat de llits col·locats formant un semicercle al voltant d’un mostrador central on estaven els infermers i les infermeres que es movien d’un lloc a l’altre. La majoria de pacients estaven sedats i el silenci sepulcral sols es trencava pel continu irritant soroll dels monitors que mesuren les constants vitals. Només ens separava dels altres malalts un fi panell de vidre però això no m’importava a l’hora de parlar-li. No podia saber si ell m’escoltava però jo no callava. Com si fora un dijous al Café li explicava els meus problemes i imaginava com seria la història que ell m’explicaria.



En aquestes circumstàncies era incapaç d’estar pendent de Paula. Sabia que ella estava amb mi per recolzar-me però, hi havia alguna cosa que no em feia sentir bé. Suposo que amb la meva delicada situació familiar el que menys necessitava eren les ridícules discussions amb ella. Per això ens estàvem començant a distanciar, i sincerament en un moment com aquell tampoc em dolia.



L’avi no parlava, a voltes em mirava però semblava estar buit per dintre, era com si no sabés qui soc, com si no m’entengués. A mesura que passaven els diez, la meva esperança s’anava esvaint i, tot i que la mare deia que es posaria bé, sabia que només s’enganyava a ella mateixa. Havia arribat el moment. Els metges volien parlar amb nosaltres. Tenia por, sabia que les notícies no serien bones però, com em deia l’avi, havia d'aprendre a afrontar-ho.



- Francesc fa molt de temps que lluita contra ell mateix. El seu sistema immunològic està molt dèbil i el seu cos no pot més. Les cures pal·liatives són l’únic que li podem oferir en aquests moments. Farem que no pateixi, això vos ho podem assegurar. Francesc era conscient que aquest dia podia arribar en qualsevol moment però va saber afrontar-ho com ningú i mai va perdre el somriure.



La mare va començar a plorar desesperadament, la vaig abraçar, a mi no em sortien les llàgrimes.



Els dies passaven i només esperàvem que acabés aquell patiment. Seguíem anant mati, tarda i nit a visitar l’avi. L’havien muntat a la planta vuitena, a la unitat de cures pal·liatives on almenys teia una habitació per a ell sol. El pare insistia en quedar-s’hi ell a dormir però la mare s’hi negava. Era un sofriment continu, sense esperança, absurd. I, finalment, va arribar l’hora.



Negre. Era l’únic que veia aquell dia. Era com un diumenge de pluja. Ningú parlava. Simplement, observàvem en silenci, intentant aguantar les llàgrimes quan algú deia «t’acompanyo en el sentiment», i llavors tornava a esvair-me d’aquella realitat i només podia pensar en tots els moments junts que mai més podria tornar a viure. I els dijous al Café venien al meu cap, i pensava en Leandre i Hero, i en la seva història. I, com acabaria aquella història? I llavors Paula em va vindre a la ment. I llavors Paula va entrar per la porta d’aquell tanatori, i va ser com un raig de llum entre tanta foscor.



Paula va venir corrents i em va abraçar. Els dos ploràvem. No sabia què dir. Ella no podia deixar de repetir-me a a l’orella «ho sento molt, Àlex, de veritat que ho sento». I notava com les seves llàgrimes em començaven a mullar la camisa negra que tant repudiava. I sabia que jo li estava tacant el vestit amb una mescla de mocs i llàgrimes. I li vaig dir «t’estic tacant» i em va dir que no passava res. Per un moment vam riure els dos i vaig sentir com em reconfortava.



Vam passar el matí entre salutacions, abraçades i llàgrimes i a les quatre em va tocar fer front a l’angoixant funeral. Les paraules del mossen em rebotaven al cervell com si en aquell moment m’importés el més mínim el cel o l’infern. Jo el volia aquí, amb mi per sempre i mai més el tindria. Vaig creuar repetides mirades amb Paula que em transmetien calma i, al dia següent, justament a les cinc de la vesprada érem els dos, un davant de l’altre al Café. Asseguts en la mateixa taula de sempre. Però, sabia que les coses amb Paula no estaven com abans, i que uns fets tràgics com aquests no anaven a canviar aquesta situació.



Havia arribat l’hora de llegir el testament. L’advocat ens va convocar a tots els implicats en el seu despatx. Era un lloc fosc, amb vàries butaques de vellut blau un tant barroques. Era un lloc prou formal que, per alguna raó, no em transmetia bones vibracions. L’home va procedir a llegir l’escrit. Els pocs diners de l’avi, juntament amb la seva casa l’havia deixat als pares. La sorpresa va venir quan l’advocat va dir:



-Hi ha una cosa més, això és per tu.-Llavors va allargar el braç per entregar-me un sobre groguenc.



Vaig obrir el sobre i vaig treure amb mans tremoloses un full escrit amb la lletra imperfecta de l’avi.



Alex si estàs llegint aquesta carta és perquè ja coneixes el final de la meva història. Com tu saps millor que ningú això era el que mapassionava realment, les històries, les històries de qualsevol tipus i el que vull és que tu sempre recordes la meva com una història feliç. Perquè la meva vida és la nostra hisòoria, són els diumenges a la casa del riu, els dinars familiars que acabaven amb un ball amb làvia, les nits observant les estrelles i per suposat les vesprades al Café que tant magradaven.



Les nostres aventures al llarg daquests 17 anys són moltíssimes i encara que podrien haver sigut moltes més has dapreciar quant de meravelloses que han estat. A més, hem tingut la sort de no sols viure les nostres pròpies experiències sinó també la de milers de personatges històrics i fantàstics. Tots i cadascun dells són mnmortals, viuran per sempre a l’ igual que els nostres records i espere que et puguen ajudar en tots els problemes i els mals moments del teu camí. Tots ells a l’igual que jo ja formen part de tu però ara la història és teua, Alex; i de tots aquells que tenvolten. Així que fes-te el favor i continua endavant.



Com a bon narrador dhistòries que em considero sé que no es pot deixar mai un relat sense acabar. Així que per si de cas no em donava temps dacabar dexplicar-te la llegenda dHero i Leandre mhe decidit per escriure-la.



Leandre i Hero, els nostres estimats amants, com oblidar-los? Sempre lluitant pel seu major desig: lamor. Lamor per damunt de tot, doposicions familiars, de prejudicis i judicis absurds, de religions i de pensaments retrògrads sense cap tipus de fonament.



Vaig començar a contar-te aquesta llegenda quan experimentaves el teu primer enamorament: Paula Capdevila. Amb ella em vas fer reviure aquest moment tant especial i pur, tan adolescent i tan bonic.I em vas recordar tant a Leandre i Hero: posant lamor per sobre de qualsevol cosa.



Els pares dHero volien casar-la amb un altre cavaller. Un home molt ben valorat en la ciutat de Sestos. Un jove dextremada bellesa i de família propietària de béns i riqueses. Aquest fet no va deixar a Leandre tranquil. Als dos estimats els horroritzava la seva situació familiar. Tant els pares dun, com els de laltra ni tan sols contemplaven la possibilitat darribar a un consens però a més els de Hero ja tenien un acord amb un altre noi. Langoixa i els cels sapoderaven de Leandre per aquest mateix motiu tot i saber que la seva estimada no tenia cap culpa.



Els cels es van apoderar del cavaller durant mesos. La població de les dues ciutats xafardejava a costa del casament que venia. Un casament al que ja etiquetaven amb substantius com luxe o prestigi. I això encara causava més dolor al jove. Però tot i això, els enamorats seguien trobant-se cada nit.

Quedaven dos mesos per celebrar el casament. Era una nit de tempesta però, Leandre es negava a desaprofitar un segon amb la seva estimada. Així que com cada nit, Hero va pujar a la torre i va encendre la torxa. Leandre estava a laigua, nedava amb totes les seves forces però de sobte el vent va bufar amb força. La torxa es va apagar. La foscor i la mar moguda daquella nit van ser la causa duna tràgica mort. La donzella de gran bellesa i enteniment desprès desperar hores al seu estimat va comrpendre el que havia passat. Abans que acabés de sortir el Sol amb els primers raigs de llum, sense pensar-ho ni un segon es va llançar des de la seva torre al mar.



Els pares de la parella a l’assabentar-se de la mort dels joves van saber tot el dolor que havia provocat la seua oposició però ara ja era massa tard. Arrepentits i sense poder canviar les seves decisions van realitzar un gest generós: unir als estimats en el seu últim acomiadament.



Va caldre un fet tan tràgic com aquest perquè els pares sadonaren del seu error. Es per això Alex que no has de donar-te per vençut, parla amb Paula, parla amb els seus pares. Sé perfectament tot el que us estimeu i estic ben segur que no deixareu córrer el vostre amor per les opinions dun poble o el caràcter duns pares tradicionals. Amb aquesta història et volia explicar el molt que us pareixeu la Paula i tu a Hero i Lendre i tot la semblança el diversos que poden ser els finals de les històries depenen del camí que trieu.

Així que, per acomiadar-e-me et dic que jo sempre estaré orgullós de tu, tries el camí que tries. Equivocar-se és huma i no nhas de tenir por. Alex, viu, riu, plora i lluita pels teus objectius. Sé que aconseguiràs tot el que et proposes. Construeix la teva història. Testimo.



Lavi.





Les paraules de l’avi s’hem van clavar al cor. Vaig pensar en la Paula i, més desorientat que mai, em vaig preguntar: Quin camí havia de triar?


 
Mitjons | Inici: Història de Leandre i Hero Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]