F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(nerea.delatorre)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 3 Finals en la realitat:

La Lara només em mirava mentre feia que no amb el cap. No sabia què sentia, si sentir-me trista o sentir-me avergonyida.

Han passat cinc minuts i encara no m'ha dit res, ara mateix desitjo fugir d'aquí, però i si amb ella seré feliç? O només és per evitar recaure?

M: Lara... si us plau em pots dir alguna cosa...

L: Marta, jo... no puc. No m'agraden les noies. Ets la primera noia que conec que és... com ho puc dir? La primera noia a qui li agraden altres noies.

Les llàgrimes es vessaven dels meus ulls i recorrent un camí galtes avall s’apropaven al nas fins arribar als meus llavis. Les llàgrimes eren salades, em deixa un gust que mai oblidaré.

Vaig fugir del cotxe, tenia sort de què l’ hagués aturat per parlar-ne. Estava convençuda de què sentia el mateix que jo. Ma mare m'ho va dir, ella també ho havia vist.

No podia evitar sentir molta ràbia.

Vaig aconseguir arribar a casa. Els dies passaven, amb ells també passaven els mesos.

Mai més vaig saber d'ella. El meu pare no es va assabentar de res però, un mes després que em donessin l'alta, va patir una sobredosi. Bevia massa alcohol. No dic que m'alegrés però no vaig plorar massa. El meu pare només feia que maltractar a la meva mare, la tenia atemorida i jo estava farta de veure-la plorar.

Amb la Lara vaig aprendre que a vegades les coses no són per tu, per molt que ho desitges.

Vaig aprendre que a vegades has de trencar-te, tornar-te a construir, aprendre a estimar-te i estar bé amb tu mateixa.

No dic que tot això sigui fàcil però de mica en mica me’n surto. Cada dia, d’ençà d’aleshores, em llevo i m'adormo amb el gust d'aquell dia.

~2020~

La meva besàvia també va patir anorèxia. Encara no ho assimilo. Vull saber més sobre ella, vull saber què li va passar. La meva mare mai m'havia parlat del diari que hi havia aquí a dalt.

Després d'aquestes paraules no hi ha res més.

Demà he d'ingressar i no podré saber què li va passar. Tinc anorèxia. Fa justament 24 hores que em van avisar del meu ingrés. Tot el dia que llegeixo el diari, he pujat aquí a dalt per agafar una bossa.

Ma mare no em busca ni em crida. Està una mica en xoc. Crec que a ella és a qui més li ha afectat. Encara no sé com serà tot, serà fàcil? I què faré? No vull anar a l'hospital, sé que tinc aquesta malaltia però no vull estar ingressada en un hospital. He demanat una tercera oportunitat però m'han dit que ja me n'han deixat moltes.

Vaig sentir molta impotència, hauria d'haver-ho fet bé, de debò, amb ganes. Sí o sí hi he d'anar.

Són ja les set de la tarda i demà ingresso a les deu.

Decideixo sortir a fer tomb, estar en casa tot el dia m'angoixa. Podria a anar a veure a la meva millor amiga. És l'única que encara segueix al meu costat, mai he estat molt sociable però abans tenia més amics. Bé, amics no eren perquè l'únic que fèiem era sortir de festa dia si dia també.

Passejo pels carrers i no puc evitar que tots els records omplin el meu cap, les llàgrimes em vessen els ulls. Aquestes coses em solen passar, els records o pensaments venen al meu cap i no sé com defensar-me.

Vaig al psicòleg i la meva psicòloga sempre em diu que tinc eines per evadir aquests pensaments negatius. Sempre que ho intento no aconsegueixo res. També em repeteix que quan toco una emoció no sé abordar-la i això em fa plorar.

Quan m'adono estic deambulant pels carrers que m'han vist créixer, no sé ben bé cap a on vaig, ja que estava molt ficada en els meus pensaments. Tothom em diu que sempre estic molt absent, però ningú sap que en el fons és perquè estic en una baralla interior que es repeteix cada dia a cada hora.

Penso que el millor serà anar a veure a la Sara i així m'evadeixo una estona.

Després de deu minuts arribo a la seva casa i li envio un missatge perquè surti.

Quan ja han passat tres minuts la veig que surt per la porta. S'apropa a mi i em fa una abraçada.

S: Laura me n'alegro molt de veure't. Ja feia una setmana que no ens veiem, com que no vens a l'institut no sé res de tu.

L: Ja ho sé, per aquesta raó he vingut a parlar amb tu. T'he d'explicar un munt de coses.

S: Doncs som-hi, anem al parc on anaven abans.

Triguem gairebé vint minuts a arribar, al llarg del camí parlem de tot i de res a la vegada. Mantenim una conversa transcendental, no diem res amb importància. Parlem de com va tot a l'institut, dels últims xafardejos i de la festa a la qual ella va anar el dissabte passat.

Ningú hi ha sabut res de mi des de fa una setmana. Des de llavors ha anat empitjorat per aquest motiu no he anat a l'institut ni he estat capaç de parlar amb ningú.

L: Sara, t'he de dir una cosa molt important... Ja sé que saps que tinc anorèxia però en aquesta setmana tot ha per aquest motiu no volia parlar amb ningú.

La Sara es queda glaçada no sap on vull arribar ni que vull aconseguir amb aquest discurs.

S: Ja sé la teva situació Laura i sempre t'he fet costat. Que hagis empitjorat no significa que ara no estigui amb tu.

L: Ja ho sé però hi ha una cosa que no t’he dit. Els mestres ho saben però ningú més. Sara demà he d'ingressar sí o sí.

No sap que dir-me només em fa una abraçada càlida i molt forta, em porta records de tots els moments en què ho he passat malament i ella estava allà, sempre fent-me costat. Amb una abraçada era suficient per apujar els meus ànims.

L: Doncs el cas és que he estat buscant una bossa a les golfes i he trobat un diari molt vell de la meva besàvia. Ella també va passar pel mateix que jo, l'única diferencia és que ella no tenia una amiga com jo et tinc a tu. En un dia me l’he llegit sencer però no sé què li va passar després d'aquestes paraules.

Li ensenyo el diari i li deixo llegir l'última pàgina, ja que jo li he fet un resum.

S: Laura, crec que el millor és que la història es quedi així. És segur que va acabar tenint fills, ja que tu ets aquí. Hi ha vegades que tot no és possible i és el cas de la teva besàvia.

L: No sé Sara però igualment no puc fer recerca perquè demà m'ingressaran i no em deixaran sola. En l'habitació sempre estarà o la meva mare o alguna infermera.

S: Laura, calma't, mira tinc una idea. Avui vaig a casa teva a dormir, demà t'acompanyaré a l'hospital i et faré costat. Ara mateix t'has de centrar a recuperar-te i després si vols pots indagar.

Dit això, les dues ens vam anar cap a casa seva, vàrem recollir algunes coses necessàries i vàrem posar rumb cap a casa meva.

En arribar la meva mare seguia igual, ràpidament vam anar a la meva cambra. Un cop allà no vaig poder evitar començar a plorar.

No sabia què passaria demà, no sabia com sortiria tot. Només sabia que la tenia a ella.

Hi ha vegades que les històries no acaben de tenir un final feliç o tancat. Molts cops t'has de plantejar, i si aquesta història no ha acabat perquè en el fons totes les persones que pateixen anorèxia són la Laura i la Marta. Avui dia hi ha molts adolescents que la pateixen i tots arriben a una conclusió. Aquesta malaltia mai acaba, sempre tens el risc de recaure. Per això aquesta història mai tindrà un final.
 
nerea.delatorre | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]