F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Camí cap a la llibertat (Miquela)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Suïssa

El matí següent, Franz s'aixecà prest i acabà amb els darrers preparatius. Quan ja tingué les maletes devora la porta, tornà a revisar que ho tenia tot i tornà a mirar-se el mapa, on havia marcat suaument els punts pels quals havien de passar per evitar els controls. Quan hagué acabat de conscienciar-se del viatge, anà a despertar la nena, que dormia plàcidament a un sofà de davant la xemeneia. Tenia una cara tan tranquil·la que Franz dubtà de si despertar-la o no, però necessitaven ser a l'estació a les sis i mitja del matí, i si no partien prest, no arribarien. Així doncs, l'home despertà la nena i li donà la roba que Anne i Eduard li havien deixat el dia anterior. Quan la nena s'hagué vestit, Franz tractà de fer-li algun pentinat perquè semblés estar més cuidada, però no fou capaç d'aconseguir que quedés bé. Encara així, la nena es negà a desfer-se'l. Per sobre la roba que li havien deixat, es posà la jaqueta, que s'havia negat a llevar-se durant tot aquell temps, com si fos el seu petit tresor, o com si l'hagués de protegir.



Partiren de casa tan prest com pogueren i caminaren ràpidament cap a l'estació ferroviària més propera. Franz portava les maletes, una penjada al braç i l'altra amb la mà, mentre que donava la mà lliure a la nena, per a donar-li més seguretat. D'alguna manera, s'estava ficant molt bé al paper de pare.



Quan arribaren a l'estació, es posaren a la fila, de quatre o cinc persones, i esperaren tranquil·lament al seu torn. Finalment els tocà a ells, així que s'acostaren a la cabina i Franz demanà els tiquets. L'home de dins la cabina els demanà la identificació, com a tots els altres, i els preparà els tiquets. Just abans que els hi donés, un guarda que havia estat donant voltes per allà se'ls acostà.



"Qui sou?", demanà. Franz li mostrà les seves identificacions mentre li recitava els seus noms. "I dius que aquesta és filla teva?", demanà després, apuntant la nena amb menyspreu. Franz assentí. "I la mare?", continuà després.



"Ella va...", anà a respondre Franz. L'home l'aturà amb un senyal i apuntà la nena.



"Que m'ho conti ella.", digué. Després es dirigí a la nena, "On és ta mare?"

"Ella va morir poc després que jo nasqués.", contestà la nena.



"I d'on era? Era jueva?", demanà després, sense llevar-li els ulls de damunt a la nena, alerta a qualsevol mostra de por o dubte.



"Ella era del sud, d'Itàlia.", contestà la nena, mirant atentament l'home i sense mostrar debilitat. "No era jueva, era cristiana.", afegí a continuació. L'home no li llevà els ulls de sobre durant una estona, i la nena li aguantà la mirada. Finalment, semblà rendir-se, avorrit. Feu un moviment amb la mà perquè els donessin els tiquets i se n'anà sense dirigir-los cap altra paraula.



Franz i la nena pujaren al tren i s'assegueren, la nena al costat de la finestra i Franz al costat del passadís. Deixaren l'equipatge entre ells dos i se centraren en el que passava fora de la finestra. Cada cop venia més gent, i el guarda anava aturant tots aquells que, segons el seu punt de vista, podien ser jueus. De sobte, s'aixecaren uns crits per sobre del soroll habitual de la gent. Franz dirigí una mirada ràpida per la finestra, per veure si passava alguna cosa greu, i pogué veure com el guarda colpejava una dona que portava la identificació jueva i l'estrella. Uns quants guardes més ja estaven arribant. La dona lluitava amb totes les seves forces, ja que l'home li havia pres el seu fill i l'agafava amb la intenció d'emportar-se'l. Franz no pogué seguir mirant perquè la gent es començà a acaramullar al voltant, cridant i aixecant les mans amb ràbia, que no anava dirigida al guarda, sinó a la dona i el seu fill. Poc temps després s'escoltaren dos dispars i el soroll anà cessant. Al seu costat, Franz pogué notar com la nena no se n'havia perdut cap detall. Franz li col·locà una mà damunt l'espatlla i tractà de somriure per calmar-la. "El món és molt cruel...", sospirà. La nena es limità a assentir, amb els ulls plens de tristesa. Tremolava de dalt a baix, i Franz tingué por que s'anés a posar a plorar, però la nena no féu res més que mirar el terra.



Poc temps després, el tren partí. El viatge transcorregué tranquil, sense més escàndols. Hi hagué diferents parades, on baixaven i pujaven passatgers. En passaren tres fins que baixaren ells. Des d'allà, havien d'arribar a una altra estació, propera a un petit poble del voltant. Franz i la nena es disposaren a partir caminant fins a arribar al poble, però una família els aturà. Anaven en carro i s'aturaren en passar per devora ells.



"A on us dirigiu?", demanà l'home. Devora ell hi anaven tres nens petits i la seva dona. La nena se'ls quedà mirant amb la cara inundada de tristesa, i quan notà que la dona li dirigia la mirada, no pogué evitar que una llàgrima li regalimés per una galta. L'eixugà tan de pressa com pogué i abaixà el cap, mirant uns segons la marca de l'estrella a la seva jaqueta.



"A l'estació del poble.", contestà Franz amb amabilitat. L'home no dubtà en somriure i fer-se a un costat, assenyalant uns espais buits per seure.



"Tardareu molt si hi heu d'anar a peu.", comentà a continuació. "Us podem acompanyar fins a l'entrada del poble, nosaltres vivim per allà.", afegí, fent una senya perquè pugessin.



"Estais segurs que no serem una molèstia?", demanà Franz, indecís. L'home negà amb el cap.



"És el mateix camí si el fa un o si el fan deu.", contestà. Franz i la nena pujaren, agraïts, al carro, i seguiren el seu camí en direcció al poble, aquest cop amb companyia.



Poc abans d'arribar, l'home demanà: "I a on aneu?"

"A Suïssa, és on viu ma mare.", contestà Franz. L'home somrigué suaument, amb tristesa.



"Suïssa..., nosaltres també ens n'hi hauríem d'anar, allà les coses estan millor.", comentà. Franz assentí, notant per primer cop les estrelles als braços de tots els membres de la família. "Espero que no us molesti que siguem...", però Franz l'interrompé ràpidament, negant amb el cap.



"No, és clar que no, home.", digué.



"Gràcies.", contestà l'home, amb un brill d'esperança als ulls. La resta de la família sospirà, més tranquil·la.



S'acomiadaren en arribar a la llar d'aquella generosa família i caminaren pels estrets carrers del poble per a arribar finalment a l'estació, on agafaren un altre tren que els portaria cap a un altre poble, des del qual es dirigirien a Suïssa si tot anava bé, fent moltes aturades, canvis de vagó, canvis de tren i canvis d'horari, arribant a passar hores esperant per un tren en concret. Per sort, no es trobaren amb més resistència ni tingueren més complicacions fins que aconseguiren arribar a Suïssa.



Però just arribar a Suïssa i sortir de l'estació, uns policies els aturaren i els demanaren la identificació. Franz no dubtà en mostrar-los la identificació, i quan veieren que eren d'Alemanya, posaren mala cara.



"On aneu?", insistí un dels guardes.



"A casa de ma mare.", contestà Franz per tercera vegada. Els guardes el miraren amb la mateixa cara que la primera vegada que ho havia dit.



"Suposo que no us molestarà que us acompanyem, oi?", demanà un dels guardes amb cara de desconfiança. Franz mogué les espatlles amunt i avall.



"Si això és el que voleu fer, doncs no hi puc fer res.", contestà ell.



Així idò, començaren a caminar, dos guardes, Franz i la nena, en direcció a la casa de la senyora Kafka. Els guardes se sorprengueren en veure com l'home no dubtava en triar el carrer pel qual anar, i la nena semblava estar molt segura de voler seguir a Franz, així que començaren a dubtar de si realment no estaven fent alguna cosa innecessària.



Finalment arribaren a la casa, on una dona major els esperava a la porta de l'entrada amb un ampli somriure. Quan els veié arribar, baixà les escales pràcticament corrent i abraçà el seu fill i la nena que l'acompanyava.



"Com ha anat el viatge?", demanà, sense esborrar el somriure d'alegria de la seva cara i sense desfer l'abraçada.



"Bé mare, molt bé.", xiuxiuejà Franz mentre abraçava aquella persona que tant de temps feia que no veia i que tant havia enyorat. Després, la dona es girà cap a la nena i la saludà amablement.



"Com va, Josefien?", demanà després amb un somriure dolç a la cara. La nena li tornà el somriure i s'abraçà a la cintura de la dona, perquè no arribava més amunt.



"... Va bé, padrina...", contestà sense poder evitar deixar anar unes llàgrimes. La dona l'abraçà amb força i amplià el seu somriure. Es mantingueren abraçats una bona estona, com si fes molts d'anys que no s'haguessin vist, i en el cas de Franz, realment era així.



"Perdó...", interrompé un dels guardes. Franz es girà cap a ells amb un somriure lleuger i els ulls brillants d'un orgull quasi infantil.



"Crec que ja heu acabat la feina, no?", comentà. Els guardes assentiren, avergonyits, i s'allunyaren, no sense acomiadar-se abans. Franz es tornà a girar cap a la seva família i somrigué àmpliament, ple de felicitat. "Entrem?", preguntà després, acariciant els cabells a la nena i somrient a sa mare.



"Sí, crec que tenim moltes coses de què parlar.", comentà la dona, entrant dins la casa en companyia del seu fill i la seva néta. "Però el primer és el primer, voleu xocolata? N'havia preparada perquè feia molt de fred.", afegí, oferint-li la mà a la nena.



La nena anà a agafar la mà de la seva nova padrina, però s'aturà abans. "Un moment.", s'excusà amablement. Tornà enrere, es llevà la jaqueta i la deixà penjada al penjador, devora un moble ple amb unes quantes fotografies de feia molts anys. "Ara sí, beguem xocolata calenta!", exclamà, somrient plenament i agafant amb força la mà de l'anciana i de l'home que li havien donat l'oportunitat de refer la seva vida.



A la llunyania, la jaqueta amb la marca de l'estrella i de tot el seu passat, descansava junt amb totes les inseguretats que havien acompanyat Josefien durant la primera part de la seva vida. En aquells moments tenia més del que mai havia pogut desitjar: una família que l'estimava i la cuidava, un nom amb el qual la podien diferenciar de la resta de persones i unes ganes increïbles de seguir endavant i de lluitar i no rendir-se mai. No podia ser més feliç!
 
Miquela | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]