F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La força de la vida contra la mort (nuriaaina)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 3 El que no es comença, mai tindrà un final.

Després de passar tres setmanes dins aquell hospital la Marta es trobava molt millor i va poder marxar a casa, amb la condició que havia de seguir fent repòs. Els doctors estaven molt penedits perquè tenien por qué la Marta tornes a recaure en la seva malaltia d’anorèxia, però els semblava que tot anava a millorant i no sabia el perquè.

El Pol, quan la va veure fora de l’hospital, es va posar molt content, fins i tot es va arribar a emocionar, i jutament amb el Pol i l’Anna, la van acompanyar a casa seva. El Pol, l'anava a visitar cada tarda, ja que ella no podia sortir, i de cada dia els agradava més passar les tardes junts.

Una tarda, com de costum, el Pol va anar a casa de la Marta. Van estar xerrant fins molt tard, i a l'hora d'acomiadar-se cada vegada se'ls i feia més complicat, ja que les tardes sels hi feien curtes. Potser s'estaven enamorats i cap dels dos o volia confessar?



Pol: És tard Marta, he de marxar a casa, que demà tinc classe.

Marta: D'acord, gràcies per venir, no sé què em passa amb tu però la tarda em passa volant al costat teu.

Pol: Em passa el mateix! Demà torno si vols

Marta: És clar que vull

Pol: Demà ens veiem, descansa, un petó.



El Pol va marxar a casa seva. De camí es va trobar amb una senyora vella, devia tenir vuitanta anys més o menys, que seia tota sola al banc de la plaça. A aquelles hores no hi havia ningú al carrer, només ells dos, i Pol s'hi va acostar per preguntar-li si es trobava bé. La senyora se'l va mirar de dalt a baix i li va dir:



Vella: I tu, què hi fas aquí?

Pol: Doncs venc de casa d'una amiga i he passat per aquí per anar a casa meva i l'he vista i no he pogut passar de llis sense preguntar-li si estava bé...



La vella, que era una persona molt sàvia i encara que ella és trobes tota sola allà al mig, ajudar a la gent era la seva prioritat, se'l va mirar, i va veure que tenia els ulls una mica brillants i va preguntar-li:



Vella: No et conec de res en absolut, però tan sols en mirar-te, et podria dir que estic millor que tu.

Pol: Jo? Perquè ho dius? Jo estic molt bé.

Vella: No fa falta que em menteixis, pots confiar amb mi. De fet, molta gent hi confia, encara que em vegis aquí al mig tota sola. Vinga, explica-m'ho, t'ajudaré.

El Pol, va acotar el cap i li va dir:

Pol: Doncs tens raó, la veritat és que no em sento molt bé...



El Pol va començar a explicar-li a la vella tota la història que havia viscut amb la Marta des del principi, fins que va arribar al moment on es trobaven ara, on ell li va dir que se l'estimava molt i li ho volia confessar, però tenia por que ella no sentís el mateix i que el rebutgés per sempre.



Vella: No fa falta que em diguis res més. Has ajudat aquesta noia a poder sobreviure i tornar a somriure i, per al que m'has explicat, junts us feu la vida més fàcil. No la deixis perdre noi. Confessa-li tot el que sents quan la veus, quan passes temps amb ella... Confessa-li tot, t'asseguro que no ten penediràs.



El Pol va tornar a acotar el cap avall i es va quedar molt pensatiu, ja per un costat sabia que el que deia la vella era veritat, però per altra, tenia por que la Marta no sentís el mateix. De sobte va aixecar el cap per donar-li les gràcies a la vella, i va veure que ja no hi era, havia desaparegut. El Pol es va aixecar ràpidament del banc on tots dos seien, i va partir cap a casa seva. Va estar tota la nit pensant i pensat amb el que la vella li havia dit, fins que al matí, va pensar amb la darrera frase que li havia dit aquella vella, "no ten penediràs", després deixo, va deixar de donar-li voltes i es va dirigir cap a casa de la Marta.

Una vegada allà, el Pol se la va mirar amb ulls brillants i la Marta li va preguntar.



Marta: Pol et trobes bé?

Pol: Doncs si... Realment no gaire, fa molta estona que et volia confessar una cosa, però encara no havia trobat el moment de fer-ho. D'ençà que et vaig veure per primera vegada, em vas impressionar molt, i no he tingut un dia en el qual no hagi pensat amb tu, només volia dir-te que t'estimo i que no et vull perdre mai Marta, t'has convertit en una persona molt important per jo.

Marta: Pol... jo tampoc havia tingut la valentia per dir-to, però de debò que sento el mateix a tu.



El Pol i la Marta, després de confessar el que sentien, van començar una nova vida els dos junts. Finalment, la Marta va poder aconseguir recuperar-se del tot, gràcies a l'Anna i sobretot gràcies al Pol.

 
nuriaaina | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]