F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Podré tornar? (saraaaaelkh)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 3 Cinc mesos i set dies

Vaig girar el meu cap al meu costat dret, i vaig mirar una finestra gran, a través de la qual podia observar arbustos i flors molt boniques. Enmig d'aquella natura, hi havia un camí per on passava gent de la qual destacaven unes dones vestides amb una bata de color blanc, que vindrien a ser infermeres. Vaig canviar la mirada, i vaig mirar que al costat del llit, tenia una tauleta de nit i a sobre hi havia un gerro de vidre amb roses de color blanc, el color que predominava en aquella habitació. Vaig girar el meu cap per poder veure qui m'estava agafant de la mà, i vaig veure a la Mireia.



La Mireia, havia canviat molt des de l'última vegada que la vaig veure. Ara estava més alta, i el cabell que li arribava fins a les espatlles, ara li arribava fins als colzes. Amb tot això vaig identificar que havia passat un bon temps des de que la vaig veure l'últim cop.



S: Mireia, estem en un hospital? Què ha passat amb el viatge cap a París? Des de quan estic aquí? I com hem pogut sortir de l'altre món?



M: Espera un moment.



Va sortir de la sala sense respondre cap de les preguntes que li vaig fer. Això em va posar més nerviosa, perquè no sabia res del que havia passat, i l'única cosa que recordava de quan estava a l'avió, era aquell altre món, del que gràcies a Déu vaig sortir, però, no sabia com. El meu cap estava ple de possibles pensaments que podien resoldre les meves preguntes.



Vaig sentir uns passos que s'anaven acostant a la cambra on estava fins que es van aturar de cop. Vaig escoltar a la Mireia parlant amb algú que tenia la veu bastant greu. Fàcilment vaig detectar que estava parlant amb un home. Com que no escoltava el que deien exactament, vaig intentar aixecar-me per saber de què estaven parlant però no vaig poder perquè tenia penjant un sèrum. Així que vaig decidir dormir una estona perquè tenia molt mal de cap i em vaig posar panxa amunt com solia dormir sempre. De sobte es va obrir la porta i vaig veure el terapeuta amb la Mireia.



M: En Robert és qui et respondrà totes les preguntes que tens.



R: Per començar, quan estaves a l'avió i et trobaves malament allò era degut a l'ansietat i el pànic a les altures que vas descobrir fins que va arrencar l'avió. I tota aquesta mescla va fer que perdessis el coneixement i caiguessis en coma. I quan vas perdre el coneixement et van portar cap aquí, a l'hospital de Barcelona.



S: I l'altre món on hi havia aquell passadís molt llarg, on hi havia roba...



R: Segurament, serà el que somiaves quan estaves en coma durant aquests cinc mesos.



S: He estat cinc mesos en coma?



M: Sí.



Després de trobar resposta a tots els meus pensaments em sentia menys neguitosa. El que em va sorprendre és que em vaig quedar cinc mesos en coma i semblava que no hagués passat el temps. Era una sensació, de qualsevol matí quan t'acabes de despertar, però no sents que ha passat el temps mentre estaves adormit. Però, ara es tractava de cinc mesos i era la mateixa sensació.



Ja tenia divuit anys i era dia 25 de novembre. L'estiu ja havia passat i ja estàvem a la meitat del primer trimestre. El temps havia passat volant sense haver viscut cap moment d'aquest temps. Tenia ganes de sortir de l'hospital per aprofitar el temps i no perdre més classes.



S: Quan podré sortir?



R: Podràs sortir d'aquí a una setmana, sempre que mengis tot el que et portin, d'acord?



S: D'acord.



R: Com que ja et trobes millor, d'aquí una estona et traslladaran a una habitació compartida.



S: Em sembla bé.



A mitjanit, em van traslladar a una altra habitació on hi havia una noia dormint. Em vaig estirar sobre la llitera i vaig dormir ràpidament. El següent dia, de bon matí, em vaig despertar i vaig esmorzar el que em van deixar al costat de la tauleta de nit. Quan vaig acabar el meu esmorzar, em vaig dirigir cap a la noia amb la qual compartia l'habitació i ens vam presentar i de mica en mica ens vam anar coneixent.



Ella es deia Laia i tenia disset anys, teníem moltes coses en comú, a les dues ens encantava viatjar i descobrir nous llocs, el nostre menjar preferit era la pizza, ens agradava la muntanya, entre altres coses. Ella es trobava en aquell hospital perquè havia tingut un accident quan tenia catorze anys, i havia estat en coma durant tres anys i feia una setmana que s'havia despertat i marxaria d'aquí a dos dies.



Vam aprofitar cada moment per estar juntes, perquè les dues sabíem que el temps valia molt i no el canviaríem per res més. Aquells tres dies ens ho vam passar genial i ens vam acomiadar plorant i rient, perquè no volíem separar-nos i al mateix temps estàvem molt contentes d'haver-nos conegut.



En els altres cinc dies, vaig anar a parlar amb persones de diferents edats que es trobaven en l'hospital i que cadascun d'ells tenia una història diferent que l'havia fet arribar a l'hospital. Hi havia alguns que no parlaven, d'altres que no es podien moure i que es quedarien tota la vida en un llit, d'altres que tenien problemes respiratoris, d'altres que s'havien quedat sense la vista, però, el que destacava d'ells, era que tenien molta esperança i pensaven que algun dia podrien tornar a la normalitat, malgrat la situació en què es trobaven.



Va arribar l'últim dia; el dia que havia de marxar de l'hospital. Primer, vaig recollir la roba que tenia a l'armari de l'habitació i la vaig posar en la maleta. Seguidament em vaig dirigir a totes les habitacions de la meva planta per acomiadar-me d'aquelles persones brillants. També em vaig acomiadar del personal sanitari, que són persones molt amables amb els pacients i són els que animen a molts malalts a recuperar-se. La meva tieta i la Mireia em van ajudar a l'hora de sortir perquè no coneixia molt bé l'hospital.



Aquella setmana que esperava que passés ràpidament, va acabar sent una setmana de la qual vaig aprendre moltes coses: com aprofitar el temps perquè val molt, no pensar que sóc una desgraciada, perquè hi ha molta gent que malgrat la situació en la qual es troba pensa positivament i el seu cor està ple d'esperança. També vaig conèixer a molta gent que em va fer parar per reflexionar i aprendre a pensar en els altres i aplicar els valors en el meu dia a dia. Vaig aprendre que la vida és curta, i que cal viure el moment tal com és i fer d'ell el millor possible sense pensar en el que passarà després.



 
saraaaaelkh | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]