F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
SER TU MATEIX, ÉS EL TEU PODER (Alegria)
Inici:  El Navegant
Capítol 3 RECORD DEL PASSAT I CANVI PER AL FUTUR

SER TU MATEIX, ÉS EL TEU PODER

CAPÍTOL 3: RECORD DEL PASSAT I CANVI PER AL FUTUR

Estimat Nuvolet,

Jo no esborr res en la meva vida… Cada cosa, cada mínima cosa, em va fer el que soc ara. Les coses bones m'han ensenyat a estimar la vida i les dolentes a saber-la viure. I tu, Nuvolet, vares il·luminar la meva vida, m’has ensenyat què significa ser mare, identificar els meus errors, i sobretot, la diferència entre monstre i persona. Ets especial, únic i el millor. Gràcies per formar part de la meva vida i perdó per qualsevol cosa.

De fet, varen anomenar a la meva filla Estrella i viu molt lluny d’aquí, a Girona, segurament a un monestir prop d’un hospital, que és on treballa el meu pare, Vicent Ferrer. Nuvolet, ha arribat el dia en què jo ja no hi soc, ja ets molt gran, vull que visquis la teva vida i crec que seria un bon principi anar a Girona i donar-li una carta al meu pare, que és a casa, ell t’ajudarà i, si veus a l’Estrella, dona-li aquella petita joguina que jo sempre netejava.



T’estim i mai t’oblidis que:

Ser tu mateix, és el teu poder .

Una abraçada.

Sol Ferrer

Per què la vida sempre ens sorprèn? Com pot ser que en una tarda canviïs? Per què és tan difícil canviar i ser independent? Em passa això només a mi?

Tantes qüestions tenia que no sabia respondre o trobar cap solució per cadascuna d’elles. Es feia de nit i havia de deixar a part les meves confusions i actuar. Vaig enterrar la meva mare amb molta dificultat perquè, és clar, no tinc braços, però no significa que sigui impossible, he après a fer moltes coses i en mitja hora ja havia tornat a casa.

En entrar a la meva llar, em vaig sentir molt sol, tot estava fosc, no veia res, però pensava en tot. Sabia que demà serà un dia molt llarg i aquell era el darrer moment i l’última nit en el lloc on havia crescut, on havia après, on havia començat a parlar. En definitiva, allà havia passat totes les meves experiències durant anys i anys, però havia arribat el dia en què l’havia d’abandonar i endur-me'n tots els records a la memòria. No tenia fam, i estirat al llit, no vaig trigar gaire a adormir-me, em trobava cansat i fluix i havia de descansar per poder començar una nova aventura.

Al vespre, les muntanyes, el bosc i les pedres descansaven, els ocells cantaven, els arbres ballaven pel moviment del vent i el riu fluïa amb alegria perquè brillava el sol que començava a sortir i em va despertar donant ànims.

Amb tranquil·litat vaig agafar totes les seves pertinences, vaig desdejunar al jardí gaudint de la natura i després vaig abandonar la meva llar amb llàgrimes, i sense esperar resposta, vaig dir: “Adéu, estimats companys”.

Vaig portar amb mi el meu cavall, no hi vaig pujar, no tenia pressa, vaig caminar una llarga estona, no sabia en quina direcció anava, encara era prompte, estava preparat per tot el que podria passar, era conscient que no m’acceptarien, sé que hi trobaria gent que voldria aprofitar-se de mi, no coneixia gaire el món exterior, podria ser que necessités ajuda, però primer havia d’anar i acosesguir el meu objectiu. Tenia un mapa i una brúixola, de moment no necessitava a ningú, no aniria per la ciutat sinó pel bosc, volia pensar i estar sol, ordenar les meves idees, no pensava plantejar res perquè el futur no se sap. El que importava era gaudir del temps, ja que un dia el trobaria faltar.

Passaren hores, dies, setmanes i mesos. En el camí, no vaig trobar mai cap humà, només animals amb els quals vaig compartir un poc del menjar que portava i del que trobava. Va ser curiós com la terra canviava, també l’ambient, el vent i el meu estat d’ànim. El que més m’impactava era el canvi de les aigües del riu, eren més fresques, i a cada lloc, els arbres eren diferents. A més a més, la meva cara havia canviat un poc, estava més suau, i estava menys lleig, no sé per què, si per l’ecosistema o pel meu estat d’ànim.

Per fi vaig arribar a Girona, em trobava davant de l’hospital, al pati esperant el metge. Molta gent m’observava curiosament en entrar, i jo a ells, no varen cridar, ni digueren “monstre” ni res dolent. Vaig pensar que podria ser perquè no era l’únic que tenia aquell aspecte. Esperant el doctor, es va apropar un nen petit, em va mirar i em va fer un somriure, em vaig sentir molt alegre, na Sol tenia raó, en aquest lloc podria tenir un bon principi i, esperava, un bon final.

Vaig parlar una llarga estona amb en Vicent Ferrer, i li vaig donar també la carta, es va entristir molt en sentir dir que la seva filla havia mort. Després de la conversa, em va dir que treballaria amb ell, ja que jo coneixia els diferents tipus d’herba i mètodes de curació, amb ell milloraria, i fins i tot, podria ser metge. Però, em va advertir que coneixeria molta gent ferrenya, bàrbara que no vol que algú sigui millor que ells.

Em faltava només donar la joguina a n’Estrella, i la vaig visitar a la tarda. En observar-la, vaig recordar na Sol, es pareixia molt a ella, potser un poc deformada, però era polida com la seva mare: blanca com la neu, amb ulls grossos i blaus plens de vida, boca petita i vermella, era alta, tenia els cabells rossos llargs i duia un vestit llarg de color blanc, pareixia una estrella que en la nit il·lumina tot el seu voltant. En donar-li la joguina es va alegrar, li vaig contar tota la meva història i de la seva mare, es va entristir, però al cap d’una estona es posà contenta, va dir que tothom s’equivoca i que el més important és que s’aprèn una lliçó.

A vegades, no és dolent créixer, ni canviar, al contrari, aprens encara més, al final tampoc tots m’odien, i a més a més, crec que estim molt n’Estrella. Quan parl amb ella, el meu cor s’accelera i sempre somric. M’agrada també la feina com a ajudant del metge, allà he conegut molta gent i tinc amics!

M’entusiasma què passarà en el futur, podria arribar a casar-me amb la persona que estim? Empitjoraria la meva vida? Podré ser capaç de fer veure la gent que sense dos braços tot és possible, i que amb voluntat tot es pot aconseguir? Amb aquest primer quadern, la gent reflexionarà i canviarà el seu punt de vista sobre nosaltres? Diferenciareu entre monstre i persona? La meva mare biològica aprendrà la lliçó d’haver-me deixat? Algun dia vindrà alguna persona i em donarà una joguina com jo he fet? Són moltes les qüestions que tinc, ara no les puc respondre, encara hi ha temps, no hi ha pressa, espereu el següent quadern, que segurament hi haurà sorpreses, i esper que almenys recordeu:

Ser tu mateix, és el teu poder.

 
Alegria | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]