F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Anna (Paula López Ortiz)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Destí

Ella va passar pel meu costat sense fer soroll, un fantasma en la penúria terrenal, i em va convertir en un de la seua espècie, una, dos, tres i quatre forats a l’esquena, vaig caure, la sang inundava el sòl, el gavinet daurat impregnat de sang, era amb el qual havia fet el desdejuni, me l'havia deixat damunt dels fogons, va caure de la mà de la nena, Anna, els seus ulls impregnats de taronja em miraven satisfets, amb dolçor.

-Així que açò va passar…

-Sí, però tu qui ets? Què fas en ma casa?

-Jo, una curiosa.- Un somriure va pintar el seu rostre, era una dona, alta, grossa, de pell i cabell blanc, amb una samarreta llarga fins als genolls d’un negre profundament fosc.- Esta no és la teua casa, per cert, un poquet de pintura no fa mal a ningú.- Les butaques, la televisió, tot, es va transformar en, en… sincerament, no ho sé, simplement era res, un forat en l’existència que s’escapava de totes les regles humanes.

-Que faig açí? Per què t’interesses en la meua història?

-Simplement m’agrada saber si els meus ocells han fet bé el treball.- Caminava lleugerament al voltant meua.

-I Derek?

-Eixe pardalet ja fa temps que ha eixit del seu niu.- Sobtadament es va aturar,em mirà.- Ja t’has decidit?

-A què?.- Em mirava amb superioritat, era la meua propietària, els seus ulls em recordaven els d’Anna, amb reflexos taronges que es deixaven veure entre el color negre, fins i tot em recordaven a Derek.

-Ara o dorms per sempre, podrin-te en qualsevol fossa en què et soterren, o treballes per a mi, traient-me noves ànimes, alimentant-me, per cert la teua estava molt bona, enhorabona, encara que amb una certa amargor, tot s’ha de dit.- una gran rialla va inundar el no-res.

-No pot ser, tot és un malson.

-Sí sí, tot un mal son, que no pot ser, que allò, que això, tot el món igual, després passen a la frustració, que què he fet per a tindre això, que jo era una bona persona, que vaig rescatar un gat, i finalment l’acceptació. Normalment deixaria que passares per les tres fases del fat, però no tinc ganes, tria.

-Però de que?.- Em mirava amb insitència, els seus ulls eren taronja.

-No m’has prestat atenció o què? De veritat a tots els mortals sempre els he d’explicar tot.- Va continuar queixant-se en veu baixa.- o treballes per a mi recol.lectant ànimes, i torne a donar al teu cos consciència, no vida, són coses molt diferents.- No parava de caminar al llarg del paisatge infinit.- o et podreixes, i no em vingues que si el cel i els àngels, tot merda, no existeix, no veuràs cap ser que estiga mort, els qui no treballen per a mi es podreixen.-Va passar d’un to de veu amenaçador a parental, em va posar el braç per l’esquena.- Aleshores què?

Què anava a fer, tot anava molt ràpid, encara no entenia què estava passant, descansaria amb dignitat o em convertiria en, no sé molt bé en què, en esclau, però necessitava respostes, necessitava encontrar a Anna, Derek segur que m’ajudaria. No volia podrir-me, però i si no valia la pena, la meua mare no va elegir ser una esclava, no vull tindre consciència, vull tindre vida, vida per riure, somniar, plorar i intentar obtindré els meus somnis. Consciència a canvi de llibertat, estic disposat a ser manipulat com una mena de ninot, no ho sé...

-Estic esperant…- seguia en la mateixa posició, immòbil, ansiava la meua resposta.

-No ho sé, el meu futur és incert, ara m’adono que els meus problemes no signifiquen res, són, sóc insignificant, com una formiga dins del jardí desitjant que un xiquet no em mate, no sóc un heroi, abans intentava ser-ho, ara entenc que no té sentit, els herois no existeixen, són simples figures esperançadores que viuen als cors de somniadors.- cridava.

-Molt bé, gran discurs.- aplaudia.- no tinc tot el dia, la mort té altres coses que fer i més ànimes que menjar.

-La mort?

-Present. Ara que ens coneixem que em dius amic, t’uneixes al bàndol guanyador?

-Sí, però no és el teu, valore massa la llibertat. Ara entenc que la capacitat d’elecció és l’única bona cosa que ha aconseguit l’humanitat, i no estic disposat a renunciar a ella per més sofriment.

Y allí el meu viatge finalitza, sense dolor, sense càstig, pot ser el meu cos estiga podrint-se, però el meu cor, viurà sempre sabent que vaig elegir l’opció correcta. La vida dóna incomptables opcions, cadascuna defineix el teu futur, però més important, defineix en qui et convertiràs, això és el complicat, elegir les decisions correctes per aconseguir ser la teua millor versió, però aquests riscos són els que li dóna a l’aventura de la vida emoció. L’únic consell que puc donar ara que ja he acabat la meua aventura és, pensa dues vegades abans de pujar-te al tren, pot ser no necessites un tren sinó un vaixell.
 
Paula López Ortiz | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]