F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
El diccionari del mil·lenni (Jugadors de lletres)
Inici:  El Navegant
Capítol 3 L’ANTIQUARI DE LES NOVEL·LES

El primer raig de claror que transmetia des la finestra −i que il·luminava la porta− desvetllà el somni d’en Xavier. Estava confós, anà cap al servei i es netejà la cara. Aprés de vestir-se, esmorzà ràpidament, recollí l’equipatge, i tancà la porta amb clau:

—Bon dia, senyor —deixà la clau al moble —. Quants diners els hi he de pagar?

—Bon dia, esperi un moment —va agafar el rossinyol i el deixà al croc, aprés mirà uns papers on hi havia apuntat el seu nom —. Seran cent vint-i-una pessetes.

—D’acord. Adeu, que tingui un bon dia! —pagà—.

Durant el poc camí que separava l’hostal del seu cotxe, de reüll, es fixà en dos jais que estaven esmorzant i observant les vistes que oferia aquell magnífic penya-segat:

—Bon dia, avi —cridà en Xavier—. I a vostè àvia.

—Bon dia, jove. Quina una en duus de cap?

—Ja fa una setmana que vaig venir ací i he decidit tornar a la meva ciutat natal, Sabadell. Allà viuré i passaré els meus últims anys com un treballador romàntic.

—Quin goig! —sospirà—. Adeu-siau, jove, a reveure.

Mentrestant en Xavier guardava l’equipatge al maleter i desapareixia entre els revolts:

—Creus que les seduït? —preguntà la senyora Casanovas—.

—Només el temps ho dirà.

El Xavier abandonà la carretera i observà el paisatge blanc provocat per les grans nevades que envoltava les fàbriques, cases, escoles... “Fa un temps havia abandonat la societat, aquella nova societat que havia trencat el paisatge de la bella vila. I ara jo, després d’haver viscut els plaers de la vida, tornaré a la societat on tot va començar”.

Unes hores aprés, arribà. Era una ciutat extremadament industrialitzada. Per fi havia arribat a la seva terra natal. Ja era a Sabadell! Encara tenia les claus de la seva antiga casa, situada al número 37 del carrer Marta Estanyol, situat a la barriada central de la ciutat. Travessà el carrer i la nit ja havia agafat protagonisme. Dos minuts aprés, en Xavier aparcà davant de la casa, va sortir del cotxe i intentà obrir la porta, el pany corroït pel fred que establia durant l’ hivern:

—Obre’t –cridà amenaçant-! Maleït, siga!

Obrí la porta:

—Per fi... –esbufegà- Hola, casa quants anys sense veure’t.

Entrà, obrí tots els llums i quan tot semblava era al seu lloc portà tot l’equipatge.

L’endemà, els primers raigs de sol que envaïren Sabadell no despertaren el Xavier del profund somni. Més tard, quan s’havia despertat i dut a terme les seves necessitats, anà a un restaurant proper a sa casa i demanà un esmorzar escàs: un croissant i un got de llet. Acabà l’esmorzar li dugueren el compte:

—Dos mil tretze pessetes! Quins garrepes! —pagà i girà cua—.

Arribà casa i començà a obrir maletes. S’estigué tot el matí ordenant cadascun dels objectes, però s’entretingué més quan agafà El diccionari del mil·lenni i decidí deixar-lo damunt del prestatge, on encara hi havia els llibres ruïnosos del seu jai.

Aprés de dinar, anà cap a casa del notari. Es presentà davant la porta i entrà. Uns minuts aprés ja estava assegut davant del notari:

—Bona tarda, em dic Josep Mallorquí. Quins serveis vols que dugui a terme?

—Hola, vostè —començà en Xavier—. Em dic Xavier Boix López, he vingut per demanar-li que m’ajudés en el projecte del meu futur negoci.

—D’acord, com es dirà la botiga?

—Es dirà: “Ca l’Antiquari”.

—D’acord, una casa com la del temps d?Adam...

—Perdoni, pot repetir-la! —interrompé en Xavier—

—Una casa com la del temps d’Adam.

—Una casa com la del temps d’A...

—Una casa vella, home! —finí en Josep—.

—Perdoni, no és culpa meva que no ho sàpiga.

—És igual, és paper mullat. L’establiment?

—No ho sé. Què em proposa?

—Allí, al número 21 de carrer dels Assajos. És un petit local abandonat.

—D’acord. Ja li donaré un cop d’ull i li diré el què.

—D’acord.

Es despatxaren i, consecutivament, anà cap a l’establiment. Des de fora es podia observar l’espai. Malgrat el seu aspecte ruïnós era suficient per als objectius d’en Xavier.

De bon matí, va decidir anar al banc amb en Josep per a demanar un crèdit i així poder permetre’s obrir el local. Un cop aconseguit, en Xavier comprà immediatament el lloc i l’omplí de mobles antics. Aquella mateixa tarda va inaugurar l’antiquari: estava ple d’eines, quaderns, quadres...

Havien passat mesos i cada vegada venia menys gent: els que hi confiaven eren uns simples neòfobs ancians que els atreien petits quaderns que els usaven per escriure la seves memòries abans d’ ésser oblidats. Aprés de sopar, repassà els beneficis obtinguts: “Si segueixo així esdevindré pobre”. Mentrestant era al llit, s’aixecà i cercà El diccionari del mil·lenni i aleshores exclamà:

—Sí! Em convertiré en un novel·lista!

L’endemà quan es despertà, continuà la seva rutina. Quan tocaren les 13 h de la tarda recollí els ingressos, tancà la porta i es dirigí cap a la casa.

Un cop arribà, es posà a escriure la seva primera novel·la. Es passà tota la tarda escrivint les principals idees de la història. Aprés d’heure creat els personatges, l’espai, el temps i el gènere, va començar a escriure a sa llibreta el primer capítol dels vint-i-cinc que s’havia proposat fer. Acabà ràpidament el primer capítol i quan, encara no era hora de sopar, continuà escrivint fins que el rellotge l’avisà a les 21 h. Mentrestant estava al jaç, rellegia els seus primers capítols i els rellegia consecutivament.

Havien passat tres setmanes des que començà la seva novel·la, ja estava finida, només faltava donar-la a l’editorial perquè la publiqués. Es vestí i marxà cap a l’editorial. Entrà per la porta i es presentà davant del secretari:

—Bon dia. Em dic Xavier Boix, he vingut per presentar la meva novel·la, La Muralla.

—Ha adiat una entrevista amb l’editor.

—No.

—D’acord, llavors haurà d’esperar.

—D’acord.

S’assegué davant mateix de la taula del secretari. Més tard quan sortí una dona el secretari cridà el nom de Xavier. Ell s’aixecà i va penetrar per la porta. Allí dins hi havia els raigs del sol que permetien observar aquella petita habitació, decorada per quadres de filòlegs catalans icònics que van proporcionar la vigència de la llengua durant el franquisme. L’editor vestit amb un cot de color verd i amb unes ulleres lluents va dir:

—Bon dia. Vostè és en Xavier, no?

—Jo mateix. He vingut per veure si podria publicar la meva novel·la, La Muralla, a través de la seva editorial.

—On té l’obra?

—Aquí mateix, a la meva llibreta de butxaca —deixà la llibreta sobre la taula—.

—Bé, d’acord. Ens la mirarem per a veure si val la pena publicar-la. Ja se’n pot anar.

En Xavier marxà per la porta. Efectivament, l’homenot havia deixat la seva història en mans expertes perquè aquestes la publiquessin, però no sabia els problemes que l’esperarien abans de publicar-la.

Era el 26 de març de l’any 1986 quan l’editorial envià la carta que citava el Xavier per donar-li una resposta en relació al seu llibre. Ell es mostrava pessimista, ja que veia que la seva fortuna desapareixia dia rere dia, però es mantenia gràcies a la quantitat de clients que encara venien a comprar objectes valuosos vells però bells. Aprés d’heure tancat la botiga en Xavier revisà la bústia i es fixà en la carta.

En Xavier entrà al despatx quan sentí la crida del secretari:

—Hola, què t’he semblat? —parà esment el que anava a dir l’editor—.

—Hola. He llegit la vostra novel·la —silencià un xic— . Mentre estava llegint la novel·la es podia veure la gran quantitat d’errors ortogràfics comesos. Malgrat tot l’obra no és adequada per a allò que busquem.

—Quins errors?

—Aquests. —obrí el calaix i agafà un full escrit—: Vas escriure: “El prutaguniste estabe mol devil.” Encara no entenc com he pogut entendre-ho. No tens un diccionari a casa teva?

—Sí!

—I l‘uses?

—Emmm... No.

—Llavors per què el tens?

— No ho sé, creia que ho escrivia bé.

—És igual. Malgrat aquests nyaps he pogut llegir el llibre, però no em desperta cap interès.

—De debò?

—Açò és una empresa, el que ens interessa és el negoci. Entenc que t’agradi escriure, no obstant, nosaltres busquem els millors escriptors per publicar les seves obres.

—Com sou! —agafà la llibreta i s’anà tot fet una fera.—.

Abans de sortir de l’edifici un periodista s’interposà davant d’ell:

—Atura’t! Em dic Oriol Puig, soc un periodista del diari L’Industrial i busco escriptors novells que necessitin ajuda a l’hora de publicar. Entenc que t’hagin rebutjat el llibre. Les editorials són molt estrictes actualment. Amb aquest mòbil intento contractar novel·listes perquè intentem ensenyar indirectament per tal que millorin les seves capacitats en escriure obres. Voldria treballar amb nosaltres?

—D’acord... –se sorprengué- Em dic Xavier Boix.

—Vine, treballaràs com a columnista.

—Que bé!, quan començo? —mostrà efusivament la seva alegria—.

—La setmana que ve.

—D’acord, ja te l’enviaré.

En Xavier Boix anà tot content cap a ca seva.

L’endemà, aprés d’haver tancat la botiga, començà a imaginar-se com seria el seu text. S’estigué tota la tarda pensant el tema fins que es decantà per parlar sobre les noves tecnologies. Sabia que aquesta columna seria un punt d’inflexió en sa carrera com a escriptor i provocà que cuidés molt el llenguatge. Llavors agafà el diccionari i començà a fullejar-lo: “Quins mots, jai, casada, cot, zetètic, ça.” Trobava milers de mots que ningú usava amb l’objectiu de trobar-ne un a l’atzar per al seu text. Mentre estava fullejant el diccionari, va trobar un mot: nuu, en llegir-lo li recordà la seva història. Els objectius que declarava quan arribà per primera vegada i conegué la seva estimada Janet Dupond.

De bon matí, en Xavier es despertà, es vestí, i va obrir la porta de la botiga. Estava molt alegre. Quan eren les 16:00 hores en Xavier anà a la seu del L’Industrial li va dar el seu text especial per la columna a l’Oriol.

Dos dies aprés de la publicació del diari, l’Oriol anà expressament a casa d’en Xavier per comentar-li la valoració dels lectors:

—Bon dia, senyor. He llegit les cartes del director i totes van dirigides a vostè.

—De veritat? —digué tot sorprès—.

—Sí!

—Alça Manela!

—Mira, ací —agafà les cartes i començà a llegir-les—. Aquesta és d’un senyor anomenat Èric Jordà: “Soc un jai de bona família. Durant la meva vida he llegit moltes novel·les en català, però les últimes no m’han fet el pes perquè el català usat no era prou culte. Quan estava llegint la columna m’assabentí que l’autor usava un català que no havia llegit durant molt temps. Oimés vaig haver de buscar al diccionari diverses paraules que no les entenia —li donà en Xavier la carta—.

—És veritat el que dius.

—Veig que és veritat!

Aprés que l’Oriol se n’anés, en Xavier saltà d’alegria.

En Xavier continuà la seva vida com a botiguer i columnista fins que presentà una nova novel·la a l’editorial amb la qual havia contactat anteriorment.

—Bon dia Xavier, he llegit la seva novel·la i ens agradat molt. L’ús del llenguatge és molt ric.

—Gràcies, no ha estat res.

—El publicarem el mes que ve.

—Perdoni. M’agradaria que l’obra estigués firmada com a Nuvolet, recordant així el meu trajecte com a novel·lista.

—Cap problema.

Aprés d’un mes el llibre nou d’en Xavier es podria comprar per totes les llibreries dels Països Catalans.

Un dia, en Xavier tornant de la seu del diari on va aprendre a escriure amb un vocabulari ric, es trobà una carta a la bústia i la va obrir:

Benvolgut Xavier:

Hem llegit la seva novel·la i ens hem sentit gratament impressionats. D’aquesta manera, hem decidit dirigir-nos a vostè per a oferir-li un lloc de treball com a professor de català a l’Institut Juan Pedro Cánovas i ajudar en la resurrecció del català, aprés de la seva intervenció.

Esperem amb impaciència la seva resposta.

Equip directiu.

En Xavier va rellegir la carta i entrà dintre de ca seva.

Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Ara tinc 47 anys, soc professor de català i els diferents professors de l’institut m’anomenen Nuvolet com jo ja vaig profetitzar. Encara visc on escriví la novel·la que em va convertir en un gran novel·lista de la llengua catalana. Ara estic escrivint les meves memòries, dividides en tres quaderns on hi apareixerà la Janet Dupond, les eleccions de Perpinyà, la meva estada a Sant Feliu de Guíxols i els dos savis jais. Oimés el tràmit que duguí a terme per convertir-me en professor de català. Hi ha una alumna que s’assembla a la Janet, oimés es diu així.
 
Jugadors de lletres | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]