F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Cercant el cel (Jan_Real_JRL)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3 Punta Cires

Mohammed sentia nostàlgia del seu país, la seva pàtria, la seva gent; allò que més l’apropava als records de la seva terra i que confortava la seva enyorança i el seu anhel era Punta Cires, situat a cinquanta quilòmetres de Tànger. Des del Mirador de l’Estret de Tarifa podia albirar les primeres muntanyes de l’Àfrica. Des d’allà se sentia prop del seu món, a una ínfima distància. La silueta de la imponent muntanya de Musa s’alçava davant seu des del mirador, fins i tot en dies dolents es podia albirar el Marroc. Aquell matí, abans d’acomiadar-nos, Mohammed em va dir: “Des d’aquí, al damunt d’aquest tros de terra, les meves paraules i els meus pensaments s’entrecreuen, fan una polifonia, una cançó, que és la que fa ballar la muntanya”.

Nosaltres hem arribat sense saber l'idioma, sense diners a la butxaca, i sense fotografies. No tenim fotografies que ens donin arrels i identitat. La nostra història està a la nostra memòria; tot el que puguem crear, ho construïm del nostre passat. Mohammed va decidir romandre a Tarifa perquè era on més a prop podia estar de la seva història. Nosaltres vam decidir seguir el nostre viatge a la recerca dels nostres somnis, que, malgrat tot, encara continuàvem tenint.

A Barcelona, vam esperar els divuit dies per poder ser posats en llibertat. Durant aquest temps que vam estar al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca, vam sentir parlar d’una ONG que havia engegat un projecte d’acolliment a persones immigrades a Barcelona. Uns assessors jurídics que van visitar el CIE ens van explicar que la fundació Migra Studium, ubicada a Barcelona, oferia serveis d’assessoria jurídica, d’informació i orientació en temes de migració, d’accés a recursos bàsics i també d’acompanyament. El suport als immigrants era pràctic, es donava formació laboral i classes de llengua. La idea de poder optar per conviure amb una família que, de manera altruista, obre casa seva per ajudar-te, et reconforta i t’ajuda a afrontar els passos amb més seguretat.

Una vegada al carrer, ens vam dirigir a l’adreça on estava ubicada la fundació. Allà ens van atendre de manera hospitalària; no vam tenir grans dificultats en fer-nos entendre ja que tant l’Aliyah com jo parlem el francès. Els hi vam explicar que un dels seus assessors jurídics ens va visitar al CIE de la Zona Franca i ens va facilitar l’adreça de la fundació, on podríem demanar informació i orientació per accedir als serveis i recursos que ofereix la ciutat. Gràcies al personal que ens va atendre, des del primer minut vam sentir que una porta se’ns obria i que era possible fer front a la nostra realitat. Des de la fundació es van iniciar els tràmits per poder legalitzar la nostra situació i per poder accedir a recursos bàsics com la salut, l’educació, l’habitatge i l’accés al mercat laboral. Es va activar l’acollida d’emergència. Aquest tipus d’allotjament era per un breu període de temps, mentre es trobava una família d’acollida que oferís casa seva i volgués compartir la seva vida durant uns mesos.

Per poder accedir al servei d’acollida i allotjament, ens havíem d’adaptar a la rutina familiar, per això disposàvem del suport tècnic per part d’un professional de la fundació. Als pocs dies se'ns va assignar una família d’acollida. L’Aliyah estaria amb una família del barri de Gràcia, al nucli antic. La família estava formada per un matrimoni i la seva filla de divuit anys. A mi em van destinar amb una família amb quatre fills que vivia a Sant Gervasi, al passeig de la Bonanova. L’Aliyah i jo ens vam acomiadar, ens vam alegrar pel fet que ens haguessin assignat a barris propers, ja que podríem mantenir el contacte.

La vida està plena de comiats, ens acomiadem dels nostres pares, dels nostres germans i dels nostres amics. Potser el comiat és per sempre o potser per un període de temps que no saps quan acabarà. Les il·lusions perdudes no retornaran, però l’esperança és un regal que ens permet continuar amb les nostres vides sent amos de la nostra felicitat, i aquesta és la nostra opció, la nostra tria.

 
Jan_Real_JRL | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]