F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
L'única mentalitat (Perro de Estíndalo )
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 3 Capítol III

Capítol III

Pere va obrir els ulls, i el primer que va veure va ser una cosa confusa, que la seua ment no arribava a processar. Després d'uns segons, va comprendre el que estava veient: l'esquena d'aqueixa xica, la núvia de Lluïsa, mentre que els laments i gemecs de la seua germana li arribaven fins a les seues oïdes. L'estava abraçant.

“Què t'ha fet, Lluïsa?” va pensar. “Què t'ha fet?”.

Pere es va remoure en el seu seient mentre es mossegava les ungles furiosament. Intentava cridar, intentava dir-li una cosa molt dolenta a Laia, però dels seus llavis no eixia cap so. Llavors una veu, eixida dels abismes de la seua ment, li va dir: “Espera. Sigues pacient, Pere.”

Va deixar de remoure's en el seu seient i d'estripar-se la carn dels dits amb les dents. Va sentir el dolor dels seus dits i va saber que, molt prompte, algú castigaria a Laia per haver-li fet mal a Lluïsa —Plorava per això!—. Com un professor, o una persona major. Sabrien que s'hauria portat malament —els adults coneixien aqueix tipus de coses— i la castigarien.

Només havia d'esperar, com havia fet sempre. Esperar.

—T'ho dic de debò —va murmurar Laia, amb Lluïsa tombada al seu costat.

Estaven en la part de darrere d'una furgoneta abandonada, mirant el cel fosc i gris. Lluïsa, encara penedida d'haver volgut abandonar a Laia i amb els ulls enrogits, estava al seu costat, mentre mirava fixament una taca d'òxid en el metall de la camioneta. Estaven així, quietes i tranquil·les, quan Lluïsa li va preguntar com havia pogut sobreviure al núvol de cendra. I encara continuaven estant una mica tranquil·les quan ella li va dir això del refugi.

—Era el refugi —va dir, amb un somriure per primera vegada des de feia dies—. El refugi, Lluïsa. Era xicotet, però…

Lluïsa va sentir una punxada d'enveja, mentre notava de sobte el pes de l'arma en el seu cinturó. Va tancar els ulls, sentint els batecs del seu cor, i va notar com Laia li acariciava la galta en un gest afectuós. No va obrir els ulls, sinó que es va mantindre quieta escoltant tot el que poguera arribar fins ella i més, i va creure sentir a la muntanya, entonant un d'aqueixos càntics dels quals la seua àvia li parlava en els dies plujosos de novembre, quan la vellesa no l'havia consumida encara. Va creure sentir en la cançó el parador d'un tresor àrab, enterrat no gaire lluny, en la serra, i va creure sentir en la cançó que un follet protegia l'or i les joies amb una simitarra dentada.

Va obrir els ulls, i va descobrir que plorava. Ella no estava acostumada a plorar, però es deia que la gent sempre tenia un límit abans d'esclatar. La seua àvia, aqueix havia sigut el seu límit: pensar en ella.

—Eh, eh, Lluïsa —va dir Laia en un to baix, mirant-la a través del seu pèl, que es confonia amb la nit—, per què plores? Tot anirà bé, de debò. Demà estarem fora de perill, fins que acabe això, tot això.

La va acostar a ella i la va bressolar lentament, mentre que li acariciava el cap amb la mà que tenia lliure.

—Et vull —li va dir.

Lluïsa no va contestar.


El cotxe es va quedar sense gasolina a tot just uns metres de l'entrada d'un carrer replet de cases amb jardins i plantes mústigues. Lluïsa li va preguntar a Laia on estava el refugi, però ella es va mantenir en silenci, mirant el carrer que s'estenia davall d'ells. Estava recordant: ho intentava, però en la seua memòria només podia albirar la tempesta de cendra, una ensopegada, i ella caminant fins que va veure una llum en la negror de la…

“La llum” va pensar, i va obrir els ulls de bat a bat, observant el carrer de dalt a baix, d'esquerra a dreta, buscant alguna cosa que a aqueixes altures poguera emetre llum sense necessitat de corrent elèctric… i després de dos minuts, va veure el que buscava. En el costat d'una casa, sobreeixint de la terra fosca i ennegrida, un pal coronat per una bombeta al capdamunt les saludava amb la seua llum. Una llum que formava un cercle d'esperança en el mitjà de la nit i la soledat.

—Allí —va dir Laia amb un somriure que Lluïsa no va poder veure—, allí està.

Lluïsa va mirar en la direcció que li deia Laia, i va veure la feble resplendor del pal. Era quasi imperceptible, i si Laia no haguera dit que hi havia alguna cosa allí probablement haurien passat de llarg, però allí estava. El refugi.

Lluïsa va agafar a Pere i ho va col·locar a la seua esquena, i moguda per un pressentiment, es va llevar la pistola del cinturó i li la va col·locar darrere, entre la trèmula carn de la seua esquena i la tela dels pantalons, coberta pels faldons de la camisa que portava. Després es van encaminar carrer a baix, sentint com les soles de les seues esportives raspaven el fred i aspre asfalt que mai més tornaria a veure la llum del Sol.

En arribar al pal Lluïsa es va adonar d'alguna cosa; la bombeta que creien haver vist no era això, sinó que era un pot de vidre amb uns puntets lluminosos voletejant a l'interior.

—Cuques de llum —va murmurar Lluïsa, mentre mirava aqueix estrany ball que estaven fent els insectes—. Feia anys que no veia una. Pere, mira: cuques de llum.

Pere va reaccionar una mica, la qual cosa va fer que fora Lluïsa la que somriguera aquesta vegada. El xiquet va mirar els insectes amb els ulls vidriosos, per a després allargar els braços i obrir i tancar les mans, com si poguera agafar-los des d'on estava.

Mentre Lluïsa i Pere miraven el pal i les llums dansaires, Laia es va avançar una mica, mirant el sòl. Recordava que en veure la llum s'havia dirigit cap allí, i després…

Va trobar l'entrada al refugi. La portella de fusta es va obrir i Laia es va precipitar escales avall a la negror encara més profunda, que és característica dels espais tancats. Lluïsa en sentir que alguna cosa passava, es va acostar fins on estava i va murmurar el nom de la seua núvia en la foscor: encara tenia la por que aparegueren uns visitants indesitjats.

—Cuidat! —va murmurar Laia des de dins del forat— La porta s'obri cap a dins. Hauràs de tirar-me a Pere.


Lluïsa va posar una ganyota en escoltar això, però va continuar tantejant fins que el seu peu va tocar ciment en comptes de terra i després no va tocar res. Li va dir a Laia que es preparara perquè anava a deixar caure a Pere, i ella va assentir en la foscor sense recordar que la seua núvia no podia veure-la. En adonar-se del seu error li ho va confirmar oralment. Lluïsa va prendre aire, i es va preparar per a soltar al seu germà xicotet dins d'aqueix pou fosc i que semblava no tindre fons.


El fanal de petroli la va enlluernar, obligant-la a tapar-se els ulls. Pere en canvi, va obrir els ulls de bat a bat i va intentar agarrar el llum, la qual cosa va evitar Laia col·locant-la en un ganxo del sostre que ell no podia aconseguir. Quan els adolorits ulls de Lluïsa es van acostumar a la potent llum, va poder veure que estaven en una habitació subterrània. Era de dos metres d'ample i set de llarg. Al final de l'habitació hi havien unes prestatgeries plenes de llandes de menjar i a part, caixes plenes de pasta de dents i paquets de llavors. Això era el poc que havia pogut veure Laia quan va ser ací dins, però hi havia bastants caixes més, apilades una sobre una altra en un costat del refugi.

—És un contenidor —va murmurar Lluïsa, reconeixent les ondulacions del metall i la grandària—. Dels quals s'utilitzaven per a viatges transatlàntics. Algú va enterrar un contenidor al seu jardí i després el va omplir de… coses.

Laia es va encongir de muscles, cosa que Lluïsa va veure, i es va asseure en un dels matalassos que hi havia en el sòl. Llavors va començar a xiular una melodia mentre mirava en una caixa que tenia a prop. Lluïsa, una mica preocupada encara, va col·locar una barra entre els poms de la porta perquè gens estrany de fora poguera entrar… i llavors es va recordar de les cuques de llum.

—Hauríem de llevar les cuques de llum —va murmurar Lluïsa—. Poden atraure a algú.

Laia va assentir amb el cap, encara que va donar una palmada en un costat del matalàs perquè s'asseguera. Lluïsa va sospirar i es va asseure al seu costat, donant suport al seu cap en el muscle de Laia.

Després d'uns minuts en silenci veient com s'entretenia Pere amb una llanda, Lluïsa va mirar la porta del refugi i va sospirar.

—Hauríem de llevar les cuques de llum —va murmurar, sent arrossegada cap al món dels somnis—. Deuríem…

Llavors va caure adormida, respirant rítmicament i amb lentitud. L'única cosa que va fer que els seus somnis anaren una mica molestos, va ser una idea que se li havia ocorregut abans de caure adormida:

I si algú veu les cuques de llum?

—Alça del llit!

Lluïsa va parpellejar diverses vegades. Es va adonar que, en comptes d'estar recolzada en Laia estava completament tombada, i que en comptes d'estar mirant la paret del refugi estava mirant un tub circular que l'apuntava.

—Eres sorda o què? —va preguntar la veu, i Lluïsa es va adonar que era una veu de dona— Alça del llit o et fique un puto perdigó en el crani!

Lluïsa es va alçar, secundant-se sobre les cames. Va parpellejar diverses vegades més, i va veure que tant Pere com Laia estaven lligats de peus i mans en un altre matalàs. Laia tenia un ull morat.

—Mou-te! —li va ordenar la veu femenina— Asseu-te amb ells!

Lluïsa va obeir, sense dir res. S'havia adonat d'alguna cosa; si es movia, si parlava o feia qualsevol cosa, aqueixa dona podria disparar-la. Aqueixa dona estava paranoica.

—Han tocat el depòsit d'aigua i algunes llandes —va dir un home, col·locant-se al costat de la dona—, però la resta de coses estan bé.

L'home era baix. Mesurava menys que Lluïsa, però tenia a la mà dreta una clau anglesa bastant gran. El metall tenia una taca fosca en un costat que no semblava ser òxid.

Lluïsa es va asseure al costat de Laia, i va veure que tenia diversos morats en el coll i els braços. Llavors va notar una molèstia a la seua esquena. Just quan anava a allargar la mà va saber el que era: la pistola. Es va alegrar que no l'hagueren registrada. I llavors l'alegria va ser esclafada per la realitat del moment: hauria de matar-los. Als dos. O, almenys, disparar a la dona i que Laia tombara amb un colp a l'home, que era més baix.

—Quieta —li va avisar la dona apuntant-la amb l'arma, i llavors es va allunyar juntament amb l'home al final del contenidor.

Lluïsa va agusar l'oïda, i quan va sentir que els seus passos s'havien allunyat li va tocar el braç de Laia. Ella va donar un bote.

—Tinc la pistola —va murmurar el més baix que va poder—. Dispararé a la dona, tu tens que…

—No —va murmurar Laia—. Jo no puc fer res. Jo no…

Lluïsa es va adonar que deia la veritat. Deixant de costat el fet que estava lligada, es notava que li havien donat una pallissa i que no estava en condicions ni físicament ni mentalment.

Va traure la pistola amb la mà dreta, mantenint-la oculta després de la seua esquena, quan va sentir algunes paraules del que deien mentre s'acostaven.

—I llavors?

—Perquè les tirem pel barranc —va dir la dona.

—I el xiquet?

—Ho deixem en la carretera.

—Però…

Lluïsa es va alçar, apuntant a la dona. El primer a reaccionar va ser l'home, mirant-la amb els ulls oberts de bat a bat. Després el coll de la dona va desaparéixer en l'aire quan l'espetec de l'arma va omplir el contenidor. La dona va caure, i l'home es va agenollar en el sòl.

—Espera! —va cridar.

Però Lluïsa no ho va sentir.

Va apuntar al seu estómac i va descarregar tres bales sobre ell.

Havien passat tres setmanes des que havia succeït això del refugi. Com que no volien ser ací pels cossos, s'havien anat, caminant fins que van trobar, ajudats amb unes llanternes, una casa de dos pisos que estava aïllada de tot i tots. Ací van poder descansar i asseure's, sobretot quan Laia va descobrir que la casa tenia un generador d'emergència.

Lluïsa va somriure, mentre preparava dos plats d'espagueti a la bolonyesa. La casa tenia una piscina, i encara que l'aigua estava estancada, oferia un ambient bastant romàntic amb algunes veles. Pere estava a dalt, jugant amb una videoconsola, així que podrien estar tot sol Laia i ella. Va portar els plats, un en cada mà, i va eixir per la porta. Els dos van caure a terra i es van trencar, alhora que alguns pocs trossos de menjar i porcellana es van afonar en la piscina d'aigua verda.

Laia portava un vestit de bany que havia trobat en un calaix de la casa, així que la ferida just damunt de l'ull es podia veure bastant bé. Era un forat, del qual eixia molta sang. Lluïsa es va quedar petrificada.

Pere, visiblement afectat, va traure el cap per darrere d'ella i va preguntar: “Què ha passat?”.
 
Perro de Estíndalo | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]