F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
MARTA (3%)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 3 El 368

Subjecte: Marta P. Mare: Júlia M. Pare: Pere P.Doctor: Antoni. Infermera: Carla. Companya d’habitació: Cristina

Marta va començar a buscar per l’hospital on podia estar el 368. Va preguntar a moltes infermeres però cap d’elles sabia res d’aquest nombre. La mare de Marta va tornar a l’habitació i al veure que no estava va polsar ràpidament al botó del costat de la porta. Menys d’un minut després va aparèixer Carla.

Carla: Què passa? No està assimilant bé el sèrum??

Júlia: No, no. La meua filla que ha abandonat l’habitació i no sé on està.

Carla: Tranquil·la, no pot estar molt lluny i no pot eixir cap pacient de l’hospital sense la nostra aprovació. Vaig a veure si la trobo i informaré a la resta d’infermeres a veure si l’han vista.

Carla va abandonar l’habitació, va informar a la resta d’infermeres i es va posar a buscar-la. Algunes infermeres li va dir que l’havien vist, estava buscant alguna cosa sobre un número que cap d’elles va aconseguir recordar. Carla va trobar Marta en la quarta planta i la va acompanyar a la seua habitació.

Júlia: On havies anat? No t’havia dit que t’esperares aquí un moment que anava a comprar-me alguna cosa per a dinar.

Marta: Estar aquí es molt avorrit, no es pot fer res.

Júlia: Marta paciència, no portes ni tres dies que estàs aquí i ja te estàs queixant? Ara trucaré al teu pare i li diré que et compri algun passatemps al sortir del treball.

Marta: Gracies mare.

Marta es va tranquil·litzar i poc temps després va passar el doctor a veure com estava.

Antoni: Bon dia. Com estàs Marta? Ja t’has acabat la primera bossa de sèrum? Molt bé, t’has pres un poc menys de la mitat, no és molt però si més del que jo m’esperava.

Mentre estava parlant el doctor va arribar Pere.

Pere: Bona … Perdó doctor no l’havia vist, perdó per interrompre’l, continuï, com si jo no estiguera.

Antoni: No, no tranquil, ja havia acabat de parlar amb ella. A la nit tornaré a passar i espero que ja te l’hagen tingut que canviar.

El doctor va abandonar l’habitació.

Pere: Que us ha dit?

Marta: Que tot està perfecte i que prompte abandonaren l’hospital.

Júlia: No enganyes al teu pare. Que està content que el sèrum no li sente malament. També ha dit que no esta prenent suficient per al que necessitaria el seu cos però més de el que s’esperava. I no ha dit res d’abandonar l’hospital.

Pere: Això ja em pareix més normal. No em m’enganyes més Marta.

Júlia: Jo me’n vaig que he de passar per casa a canviar-me i sinó no arribaré a hora al treball.

Pere: Vale, tranquil·la ja em quedo jo amb Marta.

Marta: Adeu mare.

Júlia abandona l’habitació i l’hospital.

Marta: Pare m’has portat els passatemps?

Pere: Si, però primer no vols descansar un poc? Jo estic rebentat del treball, deixa`m descansar un poc i després els fem junts.

Marta: Descansar? Porto tot el dia descansant aquí al llit.

Pere: Has estat tot el matí al llit? La teua mare no m’ha dit això.

Marta: Vale, he anat a vore com era l’hospital perquè m’avorria molt?

Pere: A vore l’hospital? Però si són tots iguals. No buscaves res, la teua mare també m’ha dit que has preguntat a les infermeres sobre un número. Què és aquest número?

Marta: No res pare. Coses meues.

Pere: Però, per què no m’ho vols contar?

Marta: No és res important.

Pere: I si no és important, per què no m’ho vols contar?

Marta: Perquè jo tampoc sé la resposta. Quan buscava per l’hospital estava buscant la resposta.

Pere: Quin enigma.

Pere va descansar fins les sis de la vesprada i després es van posar a fer els passatemps. Van estar amb els passatemps fins que va arribar la mare.

Júlia: Hola Marta, hola Pere.

Marta i Pere: Hola.

Júlia: Vols que anem a sopar al bar de davant de l’hospital i així et desenvoires un poc.

Marta: I jo que?

Júlia: Tu et quedes aquí que no pots sortir.

Pere: Jo crec que es millor que si vols anem a buscar alguna cosa per a sopar al bar però que sopem amb ella. Ha de venir el doctor i vull escoltar el que ens voldrà dir.

Marta: Disculpeu els dos, però podeu cridar a la infermera, no em queda sèrum.

Júlia: Clar que sí.

Júlia es va alçar i va polsar el botó del costat de la porta. Carla va tardar un poc més de l’habitual però es va excusant amb el treball de repartir els sopars.

Carla: Què passa? Heu tornat a perdre a la filla?

Marta: Estic aquí, us estic escoltant.

Carla: Perdó, no t’havia vist i com al migdia…

Júlia: pots portar una altra bossa de sèrum que aquesta ja està buida.

Carla: Per suposat.

Carla surt de l’habitació i abans de que torne entra Antoni.

Antoni: Bona vesprada.

Marta, Pere, Júlia: Bona vesprada.

Antoni: On està la bossa del sèrum no l’està assimilant bé? Era tingut que ser informat d’això. Aquestes infermeres em porten boig.

Júlia: Tranquil doctor, no passa res. S’ha acabat la bossa de sèrum i la infermera ha anat a buscar una altra.

Entra Carla amb la bossa de sèrum.

Carla: Perdó per l’espera però a aquestes hores puntuals les infermeres anem botges per l’hospital. Doctor, està ací.

Antoni: Carla quantes vegades he de dir-te que fins que no tingues la nova bossa de sèrum no lleves l’altra. Poden entrar tots els microbis i les malalties. Aquests pacients amb tantes poques defenses això pot ser fatal.

Carla: Perdó doctor.

Carla fica la nova bossa del sèrum i surt de l’habitació per a continuar amb les seues tasques.

Marta: Tant perillós és quedar-me amb la via oberta?

Antoni: No es tant perillós però si no els ho dic així no aprenen mai. Perdó per aquestes males paraules però em fico nerviós i ha faig sense pensar.

Marta: Has vist doctor, m’he acabat la bossa del sèrum com t’havia promès.

Antoni: Jo només ha faig pel teu bé, en un hospital hi ha molts bacteris i microorganismes i no es pot anar per ací sense defenses.

Marta: Ja estic prenent suficients nutrients?

Antoni: Estàs augmentant la ingesta però el teu cos en necessita encara més. D’ací una setmana et pesarem a veure com evoluciones. Fins demà.

Marta li costava dormir perquè sempre s’havia mogut molt mentre dormia i ara amb la via no podia.

Va passar una setmana i va arribar l’hora de pesar-se.

Antoni: Bon dia Marta, hora de pesar-se.

Marta: Quins nervis, espero haver augmentat de pes perquè això és una tortura.

Antoni: Para de queixar-te i puja a la bàscula.

Marta: Quant pese? Me’n puc anar a casa?

Antoni: Has augmentat tres quilos, encara no has augmentat suficient. Et quedes una altra setmana.

Marta: No.

Va passar una altra setmana i una altra vegada a pesar-se.

Antoni: Bon dia Marta, aquesta setmana has menjat menys que la setmana passada. No anem per el bon camí.

Marta: Això no es veritat.

Antoni: Ara ho voràs, la bàscula t’ho demostrarà.

Marta: Avui sento que me’n vaig casa.

Antoni: De cap manera has perdut un quilo. No sortiràs d’aquí fins que jo veja que el teu cos té els nutrients necessaris per a viure sense cap problema

Va passar un mes i no hi havia canvis. Augmentava un quilo i a la setmana el perdia.

Una vesprada quan Marta estava sola van portar una nova companya d’habitació a Marta després de la comiat sobtat de Cristina. Al principi no la va conèixer però després va vore que era Cristina.

Marta: Hola Cristina, què fas una altra vegada aquí?

Cristina: Hola Marta, encara estàs aquí? He tornat a recaure i m’han ingressat immediatament. Encara no has augmentat els cinc quilos.

Marta: No, estic estancada. No hi manera ni de pujar mig quilo.

Cristina: Per sort tu no tens dolor i tens companyia per a superar-ho.

Marta: No tens a ningú que vinga a visitar-te i a fer-te companyia.

Cristina: No.

Marta: Una pregunta, que era el 368 que em vas dir?

Cristina: Eren els dies que feia que no veia a alguna persona que no foren els doctors i les infermeres que m’atenen.

Marta: No pot ser. No m’ho crec.

Cristina: Sóc la tercera filla d’una família adinerada que després d’estar molt de temps aquí amb mi van decidir pagar tot el que fora necessari per a curar-me però no volien saber res més de mi. Era major d’edat i no tenien cap obligació de cuidar-me, ja era suficientment gran per a cuidant-me jo sola.

Van estar continuat parlant i en mig de la conversació Marta va interrompir a Cristina.

Marta: Una pegunta, açò que m’ha explicat li ho puc dir als meus pares?

Cristina: Per suposat. Si vols els ho explico jo mateixa.

Van arribar els pares de Marta i Cristina els ho va explicar tot. Després les dos van seguir els seus protocols mèdics al peu de la lletra i les dos van aconseguir superar les seues malalties.
 
3% | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]