F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La termoclàstia (Sancho)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 3 Per què, Kafka?

<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">Després de dues setmanes de completa angoixa, pareixia que aquella nit per fi s’acabaria eixe sofriment. Kafka i Max caminaven sense dubtar-ho un segon cap a casa de Natch. Kafka coneixia el camí a la casa perquè Dia s’ho va dir en aquelles vesprades que passava amb ella. La tapadora que farien servir per no resultar lladres seria de lampistes. Fins i tot Kafka tenia encara més cura de la cara, perquè tenia por que Dia el reconeguera. Però totes eixes precaucions no van fer falta, perquè en l’arribar al portal, Natch va eixir corrent i sense donar-los temps a preguntar-li cap on anava amb tanta pressa, i amb eixa expressió d’horror.

-Eixe era Natch, el nostre objectiu!

-I què fem ací drets? Hem d’agafar-lo abans que assassine una altra víctima!

-No, Max. La nostra prioritat és trobar pistes a la seua llar.

-Què dius? Potser ha anat a cometre el desé assassinat. Hem d’impedir-ho!

-I si no? Potser s’haja oblidat de comprar el pa i perdem la major oportunitat per trobar pistes incriminatòries.

-T’estàs escoltant? Una xiqueta pot estar a punt de morir i no estem fent res per solucionar-ho. A més, tu ets advocat i hauries de saber millor que ningú el que suposa entrar sense permís a casa d’ algú.

-És que era lícit fer el que anàvem a fer?

No va obtindre resposta.

-He perdut el meu treball per culpa d’açò, i hui s’ha d’acabar. No ho suporte més. Jo entre.

-Et quedes sol Kafka. Jo vaig a buscar Natch, ens trobarem a ta casa a mitjanit.

I els dos companys es van separar durant una hora. Dues setmanes enrere, Kafka no hauria fet aquesta il·legalitat, però ja n’estava fart. Tanta pressió i necessitat de fer-ho el millor possible, tant d’aclaparament per part del seu treball, de Dia i de Max començaven a trencar eixe desig de ser el model exemplar que tots havien de seguir. Tanmateix encara hi havia una passió que l’aferrava a la cordura: la literatura. Encara que Max no tinguera temps per a revisar-les, Kafka seguia escrivint històries, ja foren per a ell o per a contar-li-les a Dia. Amb aquestes aventures, almenys anava a tenir molts arguments interessants per a les seues properes històries, pensava.

Pujant les escales a corre-cuita però sense voler despertar els veïns, Franz Kafka va arribar a la planta i la porta que marcava al costat el nom de Natch, el tercer B. La porta, com no, era tancada, i va haver d’apanyar-se-les amb un rossinyol que havia tret per si de cas feia falta. Kafka va aprendre a fer-ne ús d’ells de xicotet, i no va ser difícil obrir-la. Dins no s’escoltava res. Primer de tot va tancar la porta perquè no entrara ningú i acte seguit va comprovar si hi havia càmeres o sensors. Per sort no en va trobar cap, almenys a colp d’ull. Després va preguntar per Dia xiuxiuejant però no va obtindre cap resposta i va suposar que estaria dormint, així que millor per a ell perquè no hauria de donar explicacions. Malgrat que totes les portes estaven obertes de bat a bat, es va quedar amb la primera, perquè va apreciar que era la del pare pel seu llit de matrimoni i les fotos amb la seua dona que, suposava, va morir. Allí es disposà a buscar qualsevol prova del delicte com una col·lecció de cues o el que fora possible per incriminar-lo de qualsevol manera. No era raonable trobar una pista tan reveladora a la casa d’un assassí (sobretot si era tan cautelós), però Kafka ja havia pensat en una solució.

Max, però, es preocupava per Natch. Ja fora que anava a cometre un altre crim o qui sap, a la seua mirada havia pogut apreciar por i angoixa. No perdia res per investigar-lo una mica. Haguera sigut difícil trobar-lo, si no fora perquè va veure un policia caminant, armat, i va pensar a preguntar-li a ell. Però, quan va apropar-se’n, altre va aparéixer. I altre. I altre... Els carrers estaven plens de policies.

-Què ha passat ací? Hi ha hagut un crim?

-Encara no se sap. Es tracta de la filla del capità de l’equip. Es veu que en tornar a casa ja no estava, i té por que haja sigut víctima de l’assassí de xiquetes. Per això ha cridat tots els companys de la ciutat per buscar-la. Si és necessari, diu, entrarem en les cases dels veïns. A més, resulta que últimament s’havia fet amic d’un desconegut que la va trobar a soles al parc. El capità volia conéixer-lo per si de cas, però no li l’havia presentat.

Si encara tenia dubtes, eixa última frase li acabava de confirmar les seues sospites: Dia havia desaparegut, i Kafka era el principal sospitós. Havia d’avisar-lo que no li deixaria en bon lloc que haguera entrat a la força a casa del pare de la desapareguda, o potser... No, va pensar. Com ja era quasi l’hora, va preferir anar directament al punt de trobada, quedava més proper que a casa de Natch, que era zona perillosa.

Franz Kafka n’estava tornant ja de casa de Natch amb una pèl seu per comparar-lo amb algun que es podria haver trobat a l’escena del crim. Ell passejava pel solitari parc Steglitz per arribar el més aviat possible a la seua casa, vessant d’alegria per saber que per fi anava a acabar amb eixa angoixa. Disfrutava d’aquell silenci que li proporcionava la nit, aquell silenci que li feia recordar, i fins i tot arribar a escoltar, els plors de Dia, que rememoraven l’inici d’aquella aventura. De fet el soroll era massa real, perquè eren reals.

-Dia?! Què fas a aquestes hores al parc? No t’ha vingut a recollir el teu pare?

-Senyor Kafka! No... és que mon pare volia que ens mudàssem... I jo no vull separar-me de vosté!

Kafka ja havia jugat amb més xiquets de diferents edats buscant que no se sentiran asoles, però Dia havia sigut diferent. A ella li podia contar de les seues novel·les perquè no en tenia por, solament volia escoltar Kafka. Per damunt d’aquell sofriment pel que havia passat, ell valorava el temps que havia passat amb la xiqueta i no volia abandonar-la en un moment així. Per tant, va proposar-li que es quedara a dormir a la seua casa eixa nit, perquè ja era molt tard, però al dia següent anirien a parlar amb Natch. Dia acceptà, s’agafaren les mans i caminaren cap a ca Kafka.

Van parlar del dia de Dia, del de Kafka i del fred que hi feia de nit malgrat que estigueren a estiu. Però tot es va aturar quan Kafka va veure un policia parlant amb un altre. Sobtadament va fer que s’amagaren darrere uns arbustos i l’escriptor es parà a escoltar.

-On pot haver anat aquesta xiqueta?

-Creus que l’assassí l’haja...

-No et pares a pensar en això, home!

-Però...

-Va, que hem d’interrogar tota la gent que hi ha al carrer a veure si l’han vista. Tenim molta feina.

Kafka blasfemà per a ell mateix. «De segur Natch s’ha esglaiat que Dia s’haja escapat. Si tan sols s’adonara que és culpa seua...»

-Què està passant, Kafka?

-No res, Dia, però anem a triar un camí alternatiu.

Mentres evitava el contacte amb els policies, estava pensant en com explicar la companyia de Dia a Max. Van creuar un, dos, tres, fins i tot quatre carrerons per evitar-los, però en arribar al portal de sa casa, va veure com Max ja era allí, però acompanyat de dos policies preguntant-li què feia allí a eixes hores. Kafka va dubtar, però en veure les seues excuses vagues i com tremolava, va tindre por que diguera més del compte i va eixir a ajudar-lo, deixant Dia amagada.



-Max, ja podem pujar a casa, perdó per la tardança.

-Aquest és el seu amic?

-Franz Kafka, escriptor. Encantat.

-Podríeu vindre a comissaria un moment, per favor?

-És necessari?

-La desaparició d’una xiqueta està en joc, escriptor.

-Ja però és ja molt tard i ens agradaria dormir una miqueta, que demà matinem.

-No m’agradaria detindre-vos per no col·laboració. Anem-nos-en.

-No, vull que es queden.

Tots van quedar-se de pedra en escoltar eixa veu i veure eixa silueta, inclòs Kafka, perquè Dia havia eixit de l’amagatall perquè no se n’anara el seu amic.

-Ets tu Dia?- preguntà incrèdul un dels policies.

-Sí, anava a passar la nit amb el senyor Kafka, però demà ja torne amb mon pare.

Després d’uns segons de dubte i un intercanvi de mirades, cada policia va apuntar a un sospitós sense importar la por de la xiqueta, i van exclamar al mateix temps pel comunicador que havien trobat el segrestador.

-Jo no tinc res a veure amb ell, ho jure! Diré tot el que sé! - Exclamà Max, abandonant el seu amic a la seua sort.

Sense importar la sobtada traïció, Kafka va usar Dia de cimbell perquè el policia que li apuntava es distraguera i poder així furtar-li l’arma. Va manar Dia que es tornara a amagar i no tornara a eixir fins que li ho diguera i, mentres ho feia, no parava d’apuntar els policies.

-M’heu obligat a açò. Solta l’arma si no vols que dispare el teu company i dona-me-la. Ara vaig a lligar-vos els tres.

Max no podia excusar els seus actes, però tampoc entenia el comportament del seu company. Sols podia pensar en un motiu, i és que ell fora en veritat l’assassí. Després de lligar-los, emmordassar-los i amagar-los, pujà amb Dia a casa, armat amb dues pistoles. Sabia que anaven a trobar-lo, així que no es va molestar en amagar-se’n, solament en preparar l’escenari. Va demanar Dia que romanguera davall del llit, sense fer cap soroll, mentre ell treballava.

Quan van arribar els reforços, amb Natch dins, van deslligar-los i van saber que Kafka era dalt. Van entrar per la força, però no van prestar-li atenció a la resta de la casa perquè el fugitiu s’havia deixat escoltar quan eixia per la finestra cap al terrat de l’edifici. Van pujar tots, amb Natch a la punta, per l’escala d’incendis, l’única via per arribar-hi, però quan va arribar el capità l’escala va caure al sòl amb la resta de companys.

-He tingut temps de preparar-me mentre arribàveu. - L’esperava Kafka apuntant amb les dues pistoles.

-Tu ets el desgraciat que ha segrestat la meua filla i ha assassinat la resta de xiquetes?

-Trau les teues conclusions, però Dia va fugir de casa perquè no sentia que podia parlar amb tu. Solament volia ser escoltada, però tu estaves massa preocupat del teu treball. Jo em preocupe d’eixos xiquets que se senten sols, perquè sàpiguen que no és així.

-M’esforce perquè no li falte de res, perquè es relacione amb la seua classe...

-Però encara li falta la companyia del seu pare! Per això em prefereix a mi. Encara no ho veus?

-Tu no saps res del que jo vull per a la meua filla. És l’únic que em queda. Amb la mort de la meua dona al Nadal, la nostra relació es va distanciar més encara...

-M’ho imaginava. Saps? Jo tampoc em portava bé amb el meu pare. Era una discussió enrere altra. Quan pensava que pararia, tornava a començar, i si no tenia res més a dir-me anava a pels meus germans. L’última vegada que vaig veure’l va ser també al Nadal, després de la nostra pitjor discussió. Havia sigut un infern, dia i nit, pel que acabà per trencar-me per dins. És per això que tracte d’ajudar aquest tipus de xiquets des de llavors, perquè sols allò que no cessa de fer el mal, es manté a la memòria.

-De segur que has matat tots eixos xiquets i xiquetes pel teu compte aprofitant-te de la seua confiança.

-He tingut mala sort triant-los, és cert. Però no estem ací per parlar d’això. No anava a matar Dia. Sóc advocat, no podràs enviar-me a la presó perquè sé com lliurar-me’n. Així que et convide a oblidar açò. M’aniré allunyant de Dia, però sols si tu t’apropes. Sols et demane no deixar de contar-li les meues històries, pareix que li agraden.

-...D’acord, però vindràs amb nosaltres a comissaria una estona. Solta les pistoles.

Kafka no va ser empresonat pel testimoni a favor de Natch, que va agrair les seues accions. L’escriptor i Max es van oblidar de trobar l’assassí, i Kafka va perdonar la seua traïció. Però Max no podia mirar-lo amb els mateixos ulls. No podia deixar de pensar si en veritat havia sigut ell l’assassí, però que per motius que desconeixia, no va voler assassinar Dia. Fora el que fora, més tard o més aviat, els assassinats van tornar a aparéixer. Ni Kafka ni Max s’interessaren, però en arribar la policia, van trobar una evidència que els va trencar tota la informació obtinguda fins el moment: un pèl del capità Natch.
 
Sancho | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]