F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(Emma C.C)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 2 EL FRONT

Hem passat dies durs a les barraques. Ens sentim impotents allà. Els crits dels generals ens innundaven. Ens repetien una vegada i una altra que molts moriem i ens hem passat hores disparant sense alè.



Avui ens han separat a mi i a la Núria, havent dinat. Ha estat complicat.

-Homes a l'esquerra i dones a la dreta. –Criden.



La Núria em mira amb pena, sap que potser no ens tornarem a veure. Noto la seva calidesa en una abraçada i la seva respiració acariciant-me el coll.

És en aquest moment efímer que sento el seu xiuxiueig a la orella:

-Et trobaré a faltar. -Diu. I tot seguit se’n va, sense mirar enrere.



Una llàgrima em rellisca galta avall i me l’eixugo abans que algú se n’adoni.



Em trobo sol entre altres homes ara ja no tan esporuguits com al principi, sembla que els crits dels generals els han envalentit. Ens fan pujar a un camió gris i brut com en el que hem vingut. Durant el camí veig altres camions avançant, deu estar ple de nois com nosaltres.



-No trigarem gaire a arribar. Ja se us ha explicat com heu d’actuar. Se us atorgaran les armes quan baixeu del vehicle, entesos? -Exigeix el general.



Caminem amb silenci cap al front, el sòl és fosc i humit a diferència de l’aire calent i sec que ens cobreix. Intento avançar amb el cap alçat per no sentir-me tan perdut entre aquell mar de gent de qui ni tan sols en sé el nom. Quan em miro els altres em sento insignificant, tots caminen amb passos ferms com si no els hi fes por res. Però si t’hi fixes, quan se sent el soroll provocat per una corrent d’aire que fa moure les fulles del terra, un esglai els travessa la mirada i veus que potser no són tan valents com semblen.



Miro el cel. Un cel blau amb núvols agrisats per aquí i per allà. Quan el miro, em sembla que estic a casa mirant-lo des del balcó. M’envaeix una sensació de pau, la calièdeas del sol m’acaricia les galtes i m'esperança pensar que el mateix núvol que observo jo ara, el veurà la meva germana. Però sols és un moment fugaç aquest, ja que sobtadament sento el primer tret. Ens quedem paralitzats, al mig del camí, però no tardem gaire en reaccionar. Començo a corre, buscant alguna cosa que em pugui servir de refugi. És quan veig un parell d’arbres de fulla verda i ben florits. Creen un estrany contrast a diferència del paisatge. A punt de ser tacat de sang, rabiós i frenètic i la terra que no vol quedar ensagnada i esgarrada. M'hi amago a darrere, i recolzo l’escopeta rovellada a sobre la meva espatlla esperant que el contrincant dongui el pas.



Veig el riu Ebre a poc menys de mig quilòmetre, altres companys s’hi apropen però jo aguardo darrere de l’escorça rugosa dels arbres.



Un altre tret. Després d’aquest es repeteixen una vegada i una altra. Dubto només un moment abans de deixar els arbres enrere i atansar-me al riu. Les cames se’m mouen ràpidament mentre m'aguanto el casc sobre el cap per evitar que em caigui. Continuo sentint els trets, encara massa lluny perquè em toquin. M’aturo quan per fi arribo a aquella massa d’aigua tenyida de vermell. Hi han cadàvers flotan que ja estan entrant en estat de putrefacció, corcats i liles. Desvio la mirada i em fixo en un home estirat a la riba, té una gran ferida al pit i sento que murmura que m’hi apropi. Això és el que faig. Fa un gest perquè atansi la meva orella, sento el seu alè calent a prop meu.



-Què vols? -Li pregunto mirant-lo estranyat.



-Apropa’t.-Sento que diu amb un fil de veu -Veus tots aquests cadàvers en estat de descomposició?

-Sí. -Responc. Intento imaginar-me on vol arribar amb aquesta pregunta.



-Veus com els ocells intenten menjar-los els ulls?

Giro el cap. Els cossos dels soldats estan envoltats d’ocells negres que baten les ales.



-Fixat-hi bé, perquè així és com acabareu. Tots morts, només sereu aprofitats pels ocells.



Em quedo paralitzat i m’aixeco a poc apoc, amb cautel·la, com si aquell home malferit s’hagués d’aixecar de cop i acabar amb mi.



Segueixo caminant per la riba i em fixo en altres companys, alguns han caigut i sangloten a terra amb la mirada perduda.



De sobte unes taques roges que cobreixen el cel deixen caure bobes i la gent esporuguida corre sense cap rumb fix mentre se sent el xiulet de la bomba caure, cada vegada més aprop. Les cares dels soldats dennoten pànic. I jo segueixo divagant sense saber què fer amb el cap cot mirant-me la punta dels peus per evitar saber què està passant, entre aquell camp, on sembla que les nostres ombres siguin malsons perseguint-nos per aquí i per allà…

Una onada provocada per l’impacte que ha causat la bomba se’m emporta uns quants metres més enllà i sento com em quedo sense aire per uns segons quan el meu tors impacta contra el terra humit. Em quedo estirat un instant i per un moment desitjo quedar-me aquí, veient els núvols passar, esperant que la pròxima bomba caigui a sobre meu. Però amb un sospir ple de frustració i les llàgrimes intentant brullar, m’aixeco, i suspiro alliberant aquesta pressió que sento al pit, que m’oprimeix i no em deixa respirar.



Potser sí que és veritat. -Penso. Morirem tots i els ocells negres se’ns menjaran els ulls.



Procedeixo a seguir amb el pla que tantes vegades ens han repetit a les barraques. Corro, corro molt i torno a darrere als arbres florits allunyats de la riba del riu. I espero pacient a veure arribar un contrincant, tot penat com deu estar la Núria, i com he arribat aquí.

Passen hores. Estones que se’m fan eternes, però que desitjaria que no s’haguessin acabat quan veig assumir-se un soldat nacionalista a l’horitzó. L’apunto amb l’escopeta recolzada sobre la meva espatlla. L’he de matar. Però mai no m'ho han ensanyat mai, això de posar fi la vida d’algú. Però per alguna cosa estic aqui.-penso. -Dispara! -Em respetixo una vegada i altre. El veig pantejar, sembla que algú ja li ha disparta a la cama i estar a punt de caure a terra. Prenc la decisió de no matar-lo, no durarà gaires hores més.



-Dispara!- Criden darrere meu. Em giro, és un dels generals que es movien per les barraques, no havia set el meu instrucor però l’havia vist volatr per allà

-Dispara.-Repeteix amb més contundència.



-Merda.-Penso

El torno a apuntar. No puc semblar tant esporuguit davant seu, si ha set el seu equip que ha tirat una bomba.



Carrego l’escopeta i fixo el dit al gatell. Intento no pensar en res i disparar. Com si en realitat estigués fent alguna cosan senzilla.

I disparo.
 
Emma C.C | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]