F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Una mà incondicional (mariaabc_)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 2 El trajecte

Aquell cel buidat que moments abans havia produït tanta calma en el meu interior, semblava haver-se desplomat sobre mi, portant unicament pertorbació i desconcert. Els colors del paisatge semblaven haver perdut tota la seua vivacitat i res més que restava un escenari insípid.

En aquell moment, la meua ment semblava un embolic de pensaments que no tenien ni començament ni fi. No sabia com reaccionar, definitivament el moment en el qual vaig entrar en aqueix cotxe que em portaria cap a aquell lloc tan inhòspit, marcaria un abans i un després en mi.

Em trobava tan desorientat… Vaig decidir realitzar-los una pregunta, potser insignificant per a ells, però aquesta tenia una xicoteta esperança: que la resposta m'ajudara a reorganitzar la meua ment. Una simple qüestió que portava temps rondant el meu pensament: Què ha passat amb la xiqueta? No sé si va ser per ressentiment o avorriment, però em van contestar. Qualsevol resposta m'hauria desconcertat menys que la que em van donar, una oració, huit simples paraules que van quedar ressonant en la meua ment: “Està en un bon lloc, lluny de tu.”.

Sabia que no havia fet gens roí, no obstant això tothom em veia com un monstre. Em trobava sol. Havia de trobar la manera que la meua veritat sobrepassara la meua ment i es convertira en la de tots. Passar que em veren com una eruga a ser una papallona, a vista del món. I per a això, calia mantindre la meua ment freda i no perdre la raó.

El temps allí, en aquell ronyós cotxe, passava com si foren pètals d'una flor caient-se lentament en plena tardor. No veia arribar l'hora en la qual algú m'escoltara… En aqueix moment una brusca frenada em va traure de sobte del meu món interior.

En passar la porta, el vaig veure. El lloc que des de xicotet havia idealitzat com a perfecte, just… el lloc on s'en portaven als roïns ; i casualitats de la vida, que jo havia acabat sent vist com un d'ells. Sense donar-me temps a assimilar-ho, em van pegar una estirada cap a un lúgubre corredor, a la dreta del qual semblava ser el despatx del cap del lloc. La gent em mirava, travessant-me amb la seua mirada, jugant a la travessa amb el meu futur sense saber si més no el meu passat. I un espai claustrofòbic es va erigir davant meu. Era la meua pròxima destinació. La meua cel·la.

Van obrir la reixa, i em van ficar dins. Hi havia algú ja allí, una altra persona, un home descuidat amb un somriure esgarrifós i arrugues en la seua pell que semblaven contar una història per elles mateixes, la de l'experiència. Aquells dos policies que m'havien acompanyat tot el camí des del parc, es van anar sense més, com si s'hagueren llevat un pes de damunt. Quant temps em quedava allí? Algú s'hauria preocupat per la meua absència? Ho havia fet tan malament? Aquestes eren només algunes de les milers de dubtes que assaltaven la meua ment. Cadascuna d'elles constituïa una gota dins de la mar térbola i infinit que s'havia format al meu cap.

Es va escoltar un so. No, una veu. Semblava llunyana però quan vaig alçar la vista em vaig adonar que l'altre detingut es trobava a tot just un metre, distància més que prudent en aquell diminut cubiculum, dient-me alguna cosa. No obstant això, estava tan abstret que vaig haver de demanar-li que ho repetira, perquè no havia parat atenció. Em va preguntar que què m'havia passat per a arribar fins ací, que no encaixava. Li vaig dir que havia sigut un error, i em va contestar que això deien tots. I això em va fer pensar, tothom s'excusa? tota acció mereix una justificació? Tenia clar el delicte que “havia comés” era únicament un conjunt de condicions desafortunades per a mi. No obstant això, era aqueixa la mentalitat en la qual tendien a excusar-se els qui cometien un delicte intencionadament?

Tota intenció de replicar-li va quedar interrompuda pel so d'uns passos acostant-se i l'aparició de la imatge d'aquells dos policies després de les reixes. Em fixe més atentament en ells i em vaig adonar que tot rastre d'avorriment o mofa feia mi havia quedat substituïda per un semblant i una postura rígida, en la qual no vaig poder evitar fixar-me a les seues mans dretes, reposant-les en la pistola en senyal de defensa o advertiment. No estaven per a jocs i em van manar acompanyar-los, no sense abans haver-me posat de nou les fidels esposes. A on em portaven?

I va anar en el camí de tornada per aquell corredor que la vaig veure a través d'una finestra d'una sala. La xiqueta que havia sigut l'origen dels meus problemes,la nena del parc.
 
mariaabc_ | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]