F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(oda)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 2 L'adéu (del mar)

Les estacions ja no existien. Sempre ens despertàvem amb el sol ben alçat i la força dels seus rajos penetrava les nostres pells maltractades. Tractàvem de protegir-nos sempre amb la poca roba que teníem, que trobàvem i anàvem col·leccionant. Una vegadainstal·latsal camp vam dedicar-nos durant diversos mesos a profanar les cases inhabitades i hostils. No descobríem més que menjar en descomposició en mans de poblacions diverses d'insectes, però sempre acabàvem per aconseguir alguna conserva en un estat acceptable i alguna nova peça de roba. Era el més paregut per a nosaltres a anar de tendes. Em mirava a l'espill brut ple de pols de les habitacions i m'imaginava com darrere d'una fictícia cortina ma mare em miraria amb ulls nostàlgics culpant al pas del temps de com estava canviant i creixent. El seu crit tornava, es repetia. Era el moment de tornar al món real per molt esquinçador que fora.



Un dia vam entrar en una casa que vam per sort albirar entre la frondositat dels arbres d'una alta muntanya. No era gran, no tenia cap mena de luxe però qui es preocupava per les riqueses materials ja. No estàvem en el dret d'exigir-ne. Les seves parets blanques i la teulada de rajoles li donaven una pinzellada molt fresca, es mantenia en harmonia amb el paisatge rural. Per un moment vaig poder respirar, després de molts anys, una glopada d'aire que infonia pau. Tenia dos pisos: la cuina es trobava just a l'entrada i estava oberta a una sala d'estar plena de finestres que estaven pintades amb el verd de les fulles de la flora de l'exterior. Per les escales de fusta s'accedia a un corredor que es bifurcava en dues habitacions i un bany. En una d'elles hi havia dos llits menuts que fàcilment ens donava a esbrinar que es tractava d'una família de quatre. Què els devia haver passat? En la part de darrere de la casa hi havia una espècie de parcel·la que vam utilitzar per a cultivar alguns productes per a subsistir. També vam aconseguir fer, amb molta paciència, una mena de granja on teníem uns pocs conills i algun porc. Els fruits d'aquells projectes van tardar a aflorar, però ho van fer. Mentrestant la nostra pell seguia abraçant cada un dels nostres ossos. S'aprenia a viure amb aquella amiga, de fet no sabíem viure sense ella.



Entre aquelles quatre parets vam acabar per construir una veritable casa. M'atreviria a dir que vaig ser fins i tot feliç. Pareixia que la soledat, la desesperació, l'angoixa i el sofriment anaven desapareixent a poc a poc i l'esperança que potser el futurtingueraja no un final feliç, sinó simplement un final, prenia forma. Ens vam fer grans i vam deixar de ser aquells xiquets que feia ja anys es van unir per sempre per la similitud de la seva precària situació. Jo vaig començar a escriure, escrivia sobre ell. S'havia fet molt alt. Els seus cabells arrissats i foscos li descansaven sobre una cara de faccions molt pronunciades i un somriure simpàtic que amagava tota la tristesa i la foscor. Jo no havia tingut l'oportunitat de llegir totes les obres que les ments més brillants de la humanitat ens havien oferit com a regal. Havia estat completament privada de llegir i entendre els versos dels millors poemes del món. No havia pogut educar lameuaànima amb les paraules tan ben escollides que esculpeixen els sentiments d'un autor que sofreix, que s'enamora, que plora, que està viu. La dubtosa qualitat de lesmeuesproduccions m'avergonyia, era com si algú les haguera de llegir, però clarament l'única audiència que podien arribar a tenir era lameuapròpia, quan els rellegia i revivia aquelles emocions plasmades al paper. L'art i l'humà, o almenys la millor versió d'ell, sempre havien anat de la mà. Així m'agradava recordar-ho, rememorant el meu passat, rememorant les arrels d'una civilització que, davant de tota la devastació a la qual havia estat sotmesa en totes i cada una de les èpoques, sempre trobava la via d'eixida, el consol i la bellesa en l'art.



Cada nit abans d'anar a dormir, com en aquelles pel·lícules de supervivents, pintàvem un pal en la paret de l'habitació. Un per dia. No teníem cap mena de noció del pas del temps ni dels anys més que pels mateixos dies i nits i aquella mena de calendari ancestral. Recordo el dia en què vam haver de canviar de paret, no en cabia ni un més en aquella i havia adoptat una tonalitat ja ennegrida que angoixava. Un sentiment de desesperació que creixia i es reencarnava de nou en un monstre a la paret blanca. Vam decidir doncs que era el moment de sortir a explorar, com quan no fèiem ni metre i mig d'alçada i vam abandonar la nostra ciutat per a dirigir-nos a aquesta espècie de refugi. S'estava bé. La monotonia i l'absorta rutina, no obstant això, era com un corc que ens consumia lentament però de forma impassible i constant.



***



No havia vist mai el mar. Era un fet que sempre m'estava recordant ell. Em contava com als estius anava al poble dels seus avis, on la calor únicament podia ser combatuda amb banys a la salina aigua. Em deia que pagaria el que fora per sentir com la planta dels peus se li cremava sota una arena que acabava sempre per tots els racons del cos. No entenia el sentiment de calma i llibertat que se li dibuixava als ulls cada cop que em descrivia el so de les ones que trencaven en arribar a la riba i que constataven la seva acció i presència amb l'escuma blanquinosa intrínseca del mar. Ens passàvem hores caminant tractant de conèixer aquell terreny que habitàvem però en el qual érem complets estrangers. No en sabíem res. No sabíem, ni tan sols, que caminant unes tres hores cap a l'est de la nostra casa ens trobaríem, en efecte, amb la immensitat blava d'aigua que abastava tot l'horitzó. Un altre mar es creà en els seus ulls en aquell moment. Eren molts sentiments entrecreuats i no vaig poder contenir-me. Ara ho entenia tot. Ho vaig entendre tot en sentir com l'arena s'escapava entre els dits dels meus peus. Ho vaig entendre tot quan la sal del mar se'm va començar a assecar en la pell. Estàvem vius, malgrat tot, i formar part d'aquell món, de la seva serenitat i de la seva bellesa en va ser una prova. Que injust, però, haver nascut en el marc temporal equivocat, haver nascut en el moment on únicament s'havien de pagar les conseqüències d'unes generacions imprudents i negligents per no haver valorat un planeta que sí que els estimava, que sí que els acollia.



Van ser freqüents, des d'aleshores, les visites a aquell petit paradís. Valia la pena fer-se les llargues rutes fins a arribar-hi, ens emportàvem alguna cosa per a menjar que cuinàvem abans a casa i passàvem els dies oblidant-mos, almenys durant unes hores, dels nostres problemes. Un dia ens va sorprendre una forta pluja d'aquelles que et mulles fins als ossos. No hi havia cap evidència queanaraa esclatar aquella turmenta i ens va agafar amb la guàrdia completament baixada. Tan lluny de casa i amb aquell entorn de gotes, el fred va començar a penetrar-mos d'una forma que no podré oblidar. No tremolar era una tasca difícil i el camí es va fer més llarg que mai. Carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons arribàrem a casa. Una vegadasecsvam entrar al llit en cerca d'una calor corporal que feia hores que havíem perdut amb l'esperança de no morir en l'intent.



Els dies que van seguir cada cop estava més malalt. No podia parar de tossir. Jo tractava de preparar-li plats calents amb el poc que tenia, vaig posar-li totes les mantes que teníem i li posava draps banyats quan la febre li muntava cada nit. Al principi parlava i pareixia que anava a millorar, que seria un constipat corrent, però amb el pas del temps es va convertir en una espelma que a poc a poc s'anava apagant. Amb els coixins a les nits callava el meu plor desconsolat però la por de tornar a estar sola em turmentava, era un malson que no volia quetornaraa la realitat.



Vaig despertar-me i no vaig sentir el seu alè com cada matí. Esperava que no fora veritat allò que els meus sentits em feien percebre, esperava que malgrat tot el seu sistemacontinuaralluitant i que el seu cos encaraestigueraviu. No va ser així. He recordat cada dia de la meva vida aquella batalla perduda en buscar-li el pols. He recordat cada dia de la meva vida com va ser perdre literalment al meu company de vida, al meu consol davant l'adversitat, a l'únic motiu per a no esfondrar-se davant la penombra i encara no sóc capaç de no trencar-me cada cop que reconstrueixo el record més amarg de la meva vida, el record d'haver perdut al gran amor que em va deixar davant d'una realitat vertaderament difícil de viure en solitud.

 
oda | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]