F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Mans de tempesta (jimena)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 2 Mans fràgils

El so dels peus corrent sobre la terra va ser substituït pel ressonar sec sobre l’asfalt. Vaig sentir l’espetec d’una porta que es tancava i el crepitar de la pluja es va ofegar, com si de cop estigués molt més lluny. Les mans nuoses em van treure de la foscor, deixant-me sobre una superfície de fusta, i quan es van retirar vaig llençar un llampec involuntari que va morir contra el cristall.

Aquell lloc era gegant, com un cova immensa que hagués atrapat el cel, però les parets eren rectes i de cement, i el cel era fora. Vaig adonar-me que estava a dins d’una habitació, dins d’una de les tantes cases diminutes que havia vist durant tota la meva vida. Una onada de fúria em va inundar i la vaig convertir en un atac de trons i electricitat contra l’ampolla que m’atrapava, però una cosa em va parar en sec.

En aquell lloc hi havia moltes altres ampolles, repartides per l’habitació com si fossin decoració: al meu voltant, als prestatges de la paret, al terra, al llit amb pilons de roba. I totes atrapaven coses que no haurien d’anar dins de recipients, des d’ones de mar fins a flames d’incendis i trossos de selva. S’amagaven rere llibres, entre espelmes, i vora petites estàtues de figures estranyes. Hi havia una finestra, des de la qual podia veure el cel i la pluja, però quedaven enfosquits per unes sanefes de calaveres d’animals. Em vaig intentar quedar molt quieta i callada, enganxant-me al costat més allunyat de la vella.

Però ella m’havia donat l’espatlla i va agafar un dels llibres grossos de la paret, escampant pols per l’aire. Li va tremolar en les mans i va caure al terra amb un espetec. La vella es va tapar la boca, encorbant-se en el sòl, i va tossir amb força. M’hauria d’haver alegrat de veure-la tan dèbil, però em vaig moure neguitosa per com el so feia eco en la meva ampolla.

Lentament, ella va tornar a obrir el llibre, passant les pàgines grogues i arrencant una d’elles amb un crec-crec que em va recordar a un llampec partint el tronc d’un arbre. Es va aixecar i, amb moviments fràgils, es va apropar al llit cobert de roba, recolzant la mà delicadament. Llavors vaig adonar-me que el piló de roba pujava i baixava suaument, com la marea del mar, i una cascada de cabells foscos es veia sobre el coixí, caient per un costat i acariciant el terra.

La vella va deixar la pàgina arrugada al costat del coixí i em va clavar una mirada de ferro. Per primera vegada a la meva vida, em vaig voler fer petita, molt molt petita, fins que no em pogués veure i s’oblidés de mi. Però l’orgull ferit em va fer llençar més llampecs que no em servirien per res, en un intent en va de fer rodolar l’ampolla fins que es caigués i s’estampés al sòl. La vella es va apropar amb passos decidits, i va agafar el recipient ofegant el coll de l’ampolla.

Em va moure per l’habitació en un mareig on es difuminaven els mobles i els sons, i jo em vaig quedar quieta, perquè només em quedava la por.

Quan per fi es va aturar, deixant-me suspesa en l’aire amb la seva mà, vaig veure el rostre d’una noia sobre el llit. Tenia els ulls tancats, i semblava morta. Però un mínim xiuxiueig d’aire li entrava i sortia per la boca.

Amb la mà lliure, la vella va treure d’entre els seus plecs de roba un petit llapis negre. El va recolzar contra el front de la noia i suaument va dibuixar un símbol complicat que es trobava a la pàgina del coixí. La mina s’adheria a la pell com sorra fosca, i en aixecar-se el llapis semblava estar en constant moviment.

La vella va alçar l’ampolla a l’altura del seu rostre arrugat, va fer una marca amb el polze tacat del carbonet negre, i em va mirar amb ulls fràgils.

-Ho sento. Ho sento molt.– va xiuxiuejar en la immensa habitació. Jo estava tremolant.

Llavors va tancar els ulls i va pronunciar unes paraules estranyes que es van sentir per sobre de la pluja i el vent de fora. L’aire es va aturar. En un sospir vaig sentir com els meus llamps s’apagaven i els meus núvols s’escampaven fins a deixar d’existir, vaig sentir com queia i flotava a la vegada, i tot es tornava fosc. El món s’apagava. Per un moment em vaig preguntar si això era el que es sentia quan dormies.

Un instant després, o potser tota una vida després, els meus núvols es van tornar a ajuntar. Les partícules d’aigua es van condensar i vaig sentir la força dels llamps i els trons dins meu. La foscor ho continuava ofegant tot.

Vaig llençar un raig d’electricitat per veure si tocava les parets de cristall, però es va perdre en la llunyania i el so del tro va retornar amb un eco profund. No era dins l’ampolla. Tampoc era al cel, no m’acariciava el vent ni tenia la terra a sota ni les estrelles al damunt, rodejada d’altres tempestes. En aquell paisatge negre només existia jo.

Vaig sentir un batec. Molt petit, suau, com si es volgués difuminar en el no res. Silenci. Un altre batec, més dèbil que el primer. Vaig contestar amb un espetec de llamps, i em va contestar un bum-bum. Vam crear un ritme de trons i cops que potser no existia i només jo escoltava.

Llavors la noia va obrir els ulls. Jo vaig obrir els ulls. Vam obrir els ulls.

Era estrany, tenir un cos. Podia veure l’habitació, però a una altura diferent. Podia sentir l’electricitat infinita dins meu, però també formava part d’una cosa més grossa, amb ossos i òrgans i sang, amb una pell que tocava la roba i agafava les sabanes.

-Mama? – va xiuxiuejar la noia. La seva veu va ressonar per la gola i entre les costelles.

-Petita meva. – era la vella. Però també era la mare. Ens va acariciar la galta. Jo em vaig agitar de fàstic, expulsant raigs amb la intenció de moure les mans o sortir per les ungles.

-Tinc unes pessigolles als dits – va dir la noia.

-És normal. Fins que t’acostumis.

La noia va alçar la mirada. -A què?

-A estar bé. -va dir somrient amb tendresa.

La jove va arrufar les celles, i totes dues vam apartar la mirada. Una gota de pluja queia per el cristall de la finestra, dibuixant el rastre d’un petit riu. El so dels meus trons, del nostre batec, no arribava a ser tan fort com la tempesta del cel.
 
jimena | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]