F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(Mitjons)
Inici:  Història de Leandre i Hero
Capítol 2 Quan vam conèixer la família...

Ja havien passat unes setmanes. Sortíem a passejar, quedàvem per fer la feina de classe, fins i tot havia vingut algun dia a casa. Els murmureig ja corrien per tot l’institut i els dos sabíem que prompte ho farien per tot el poble. Així que ens vam plantejar que d’alguna forma era el moment de fer el nostre amor públic oficialment. A mi em pareixia un tant estúpid però per a Paula era necessari parlar abans amb la seva família i explicar-li sobretot al seu pare que la seva xicota ja tenia parella. Desprès de discutir diverses propostes, vaig acceptar la idea d’anar a estudiar per la vesprada a la seva casa i a l’hora de sopar quan els Capdevila preguntessin Paula els comentaria que érem més que amics. Al mateix temps, en la meva casa les coses no eren tan complicades, per suposat l’avi ho sabia tot des d’uns inicis i la mare ho va deduir el primer dia que ens va veure junts. Així que ja era totalment normal veure la Paula passant matins, tardes i, fins i tot, dies sencers a casa.



Havia arribat el moment, vaig tocar el timbre de casa Paula i una dolça veu em va respondre:



- Àlex? Puja!

He d’admetre que ha mesura que anava pujant les escales començava a sentir unes pessigolles a la panxa que delataven els meus nervis. Vaig dirigir-me cap a la porta «2n A» on un petit «shar pei» m’esperava als peus de Paula. Només veure’m, Coco va posar-se a lladrar i a saltar a sobre meu i això va fer que a Paula li sortís una rialla a la cara.



-Endavant.



Vaig creuar la porta i vaig aparéixer en un menjador de gran amplitud i amb una decoració un poc barroca per al meu gust. El que cridava l’atenció era una bonica taula de fusta amb sis cadires. De seguida Paula em va guiar cap a la seva habitació. Per arribar vam passar per un corredor amb portes als dos costats i la quarta a l’esquerra era la seva. Ella va obrir-la i quan vaig entrar la va tancar, va ser quan vaig tranquil·litzar-me, ja em sentia segur i com a casa. Vam aprofitar la vesprada per fer un treball d’economia, no vam parar de riure i quan ja arreplegava per marxar vaig sentir una veu que s’acostava i, de sobte, la mare de Paula va obrir la porta de l’habitació.



Paula ens va presentar. La mare em va començar a preguntar sobre els meus pares. Jo notava com la meva cara es feia més vermella per moments i em començava a acalorar.



- Jo soc fill de Julià i Clara.



-Ara no em venen al cap. Com et dius de cognoms?



-Àlex Ibarguchi Ferré, la meva mare treballa amb el cotó i el meu pare fa reformes. - Tal i com ho deia vaig notar que Maria feia una cara un tant estranya. Va acomiadar-se un poc seca pel meu gust i ens va deixar sols a l’habitació.



S’estava fent de nit així que vaig posar-me l’abrig i ens vam despedir. Ens apropàvem a la porta quan vam sentir els pares d’ella parlar.



«- Luis, no t'imagines a qui ens a portat la perla a casa. Acabo d’obrir la porta pensant que hi era amb les amigues i em trobo al fill de Clara.



- Ai, Maria no se de qui em parles!



- Sí,home. Clara, la noia que anava al teu curs fins que es va deixar d’estudiar. No m’ho puc creure!

-No pot ser, ara quan marxi li fas una «xarradeta» i li deixes les coses clares. No ha de fer-se amiga d’aquesta gent i molt menys d’un noi. Si és que podem dir que és un noi. »



Les últimes paraules se'm van clavar al cor. Paula em va buscar els ulls amb mirada avergonyida i intenció de disculpes. Vaig sortir el més ràpid que em van permetre les cames i quan vaig trobar-me al carrer, sense poder evitar-ho, vaig començar a plorar.



Havien passat tres dies i encara no havia parlat amb ella. Intentava evitar-la per damunt de tot. Sabia que ella no tenia la culpa però, estava dolgut, decepcionat, no estava preparat per enfrontar-me amb aquesta situació. Per fi era dijous, i necessitava explicar-li tot a l’avi. Ell sabria com ajudar-me.



Hero i Leandre des dels inicis del seu festeig van haver de bregar amb l’oposició dels seus pares. Els interessos d’aquests eren oposats. És per això que, tan prompte com els pares d’ella van saber qui era l’enamorat d’aquesta, van prohibir-li rotundament seguir veient-lo. Els dos joves no van poder suportar passar ni un sol dia sense veure’s. Així que, en contra del que els seus pares volien, cada nit Hero pujava a la part més alta de la torre de casa seva per il·luminar amb una torxa l’estret que separava les dues ciutats. Era llavors quan el jove enamorat creuava nadant aquella mar fins arribar a la seva estimada. Gaudien cada nit del seu amor i abans que sortís l’alba, Leandre li feia un petó a la seva donzella i es retrobaven la nit següent. Així dia rere dia.



Últimament em deixava més confós del que estava cada cop que m’explicava part d’aquesta història.



-Que em vols dir amb això?



-Xiquet, a voltes em sorprén com pots treure tan bones notes i ser tan curtet en unes altres coses... Tot i que et pugui doldre el que digueren aquells estirats, ella no pensa així. Ja vas parlar amb ella en el seu moment. Posa’t en el seu lloc també. No ha de ser fàcil veure que els teus pares no accepten la persona que estimes. Has d'aprendre a afrontar les coses! Leandre i Hero van creuar mar i terra pel seu amor, i a més literalment. I tu ho vols deixar tot al mínim problema?



Amb els savis consells de l’avi vaig replantejar-me la situació. No vaig pensar-ho dos vegades i vaig córrer fins el seu portal. Decidit, vaig tocar el timbre i somrient vaig dir:



-Està Paula?



Després d’uns minuts de silenci, quan ja creia que no em pensaven deixar passar es va obrir la porta i va aparèixer ella. Tenia el ulls unflats i brillants com d’haver estat plorant i tal com em va veure em va donar una abraçada. Per un moment se’m va oblidar tot però, quan vaig veure els seus pares mirant-me vaig tornar a la realitat. Havia de parlar amb ella i així li ho vaig dir.



Va ser més fàcil del que m’esperava. Em va demanar disculpes pel que havien dit els seus pares i em va explicar que havia estat parlar amb ells. Els hi havia explicat que estàvem junts i que els havíem escoltat l’altre dia. No acabaven d’acceptar la nostra relació però, tot i això, ella em deia que volia estar amb mi i que al final ho acceptarien, que no em preocupés.



D’aquesta manera vam tornar a la normalitat. Vam tornar a sortir junts, a passejar, al cine, a estudiar... Solia venir a casa i cada cop es portava millor amb els meus pares. A voltes es quedava a dinar i es posaven ella i el pare a cuinar. La mare i jo, que no érem gaire bons a la cuina, preparàvem la taula i els miràvem encantats. Ja era costum que els dijous vingués amb mi a la quedada amb l’avi i tots comentàvem la setmana. Es sentia còmoda, la meva família era ja la seva i ella estava molt agraïda. Per a la mare Paula era una segona filla, la filla que mai havia tingut i la tractava igual o fins i tot millor que a mi. Amb el pare es portava genial, tenien els mateixos gustos per la lectura i sempre es recomanaven novel·les. Era una relació perfecta, menys pel fet que jo no tenia cap contacte amb la seva família. Després de l’horrible acollida que vaig tindre amb el seus pares Paula tampoc va voler presentar-me a cap dels seus germans. Jo li deia que potser ells tindrien una mentalitat més oberta, que viure a la ciutat els hauria canviat i que conèixer-los ens podria ajudar a apropar-me als pares. Ella sempre es negava, em deia que sabia com eren a casa, que els seus germans li farien passar una mala estona i que no li poses en aquell compromís. Quan sortia una conversa relacionada amb els Capdevila acabàvem discutint.



Ens trobàvem en meitat d’un dinar a casa. La Paula ens explicava com havia passat el pont del 9 d’octubre a casa dels seus avis amb la família. Ens explicava històries amb els seus pares i germans, i jo no podia evitar posar-me una mica seriós al recordar les tensions que hi havia entre nosaltres. Va sonar el telèfon i la mare es va aixecar. El pare havia anat un moment a la cuina i la Paula va aprofitar que estàvem sols per preguntar-me com estava. Aquestes converses sempre acabaven igual. Que si estic cansada de que m’insisteixis en això, que no estic preparada, excuses, excuses i excuses. La conversa estava començant a pujar de to i jo ho estava notant. Va ser la mare qui va tallar la discussió de cop i entre llàgrimes.



-Poseu-vos les jaquetes, han ingressat a l’avi a la UCI.
 
Mitjons | Inici: Història de Leandre i Hero Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]