F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Inefable (ainaolmo)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 2 Eteri

Em trobava caminant pel passadís de l'hospital amb la meva mare aferrada al meu braç, era com si tingués por de que sortís corrent en qualsevol moment, o potser ella necessitava suport per no perdre l'equilibri pels nervis.

Una doctora ens guiava per tot l'hospital fins arribar a la tercera planta. Quan vam frenar davant de la porta número 125, vaig empassar saliva sonorament i vaig escoltar com la meva mare agafava aire sobtadament i el deixava anar lentament, intentant calmar els seus nervis. Vaig observar amb curiositat els meus voltants, donant un pas enrere perquè la meva mare desenganxés el seu braç de mi, el qual va caure com un pes mort. Més tard, vaig girar el cap, inclinant lleugerament el meu cos cap al costat, tot just per veure l'habitació del davant, on casualment la porta estava oberta de bat a bat, mostrant-me un noi adolescent de cabells negres ondulats menjant un gelat mentre mirava la televisió amb aire avorrit. Ell, al sentir la pesadesa de la meva mirada, aixecà el cap i el girà cap a mi, entretancant els ulls per analitzar-me de cap a peus. El pes de la vergonya em va aclaparar, així que les meves galtes van adquirir un color vermellós i vaig baixar el cap, creuant-me de braços per protegir-me de la seva mirada. Quan el vaig tornar a aixecar, em sorprengué trobar-me un somriure càlid però, abans d'assegurar-me de que no m'ho havia imaginat, una dona amb una bata blanca va tancar la seva porta, de forma que només veiés el seu cabell fosc. L'únic que vaig poder veure abans de que la doctora m'empenyés suaument cap a dins de la meva habitació va ser la mà del noi regirant els seus cabells.

Mitja hora després, la doctora ja m’havia explicat tot el que havia de saber i va marxar per donar-nos el nostre propi espai. Una vegada la porta tancada, la meva mare es girà cap a mi i em mirà amb els ulls entretancats.

—Més et val que et comportis, d’acord? —digué en un to de veu dolç, i vaig fer una ganyota immediatament, però vaig dissimular donant-li l’esquena fent veure que mirava la paret blanca—. Ja saps que això no està bé i el teu pare i jo volem que et recuperis.

Com no vaig contestar ni tampoc em vaig girar per mirar-la, seguí dient:

—Que tornis a ser la mateixa d’abans —digué aquest cop en veu més baixa.

Frunzí les celles sense saber què sentir exactament i vaig donar-me la volta lentament, assimilant les seves paraules.

—Ja saps que mai tornaré a ser la mateixa —digué amb sequedat.

Avui no estava d’humor per a res. Potser es devia a les poques hores que havia dormit, o simplement a aquesta situació tan complicada, però no estava d’humor per a tenir aquesta conversació, no un altre cop en les últimes 48 hores. Em molestava que fessin com si això fos temporal, i potser ho era. No obstant, no tornaria a ser aquella noia del somriure fàcil amb zero preocupacions per molt que ho volguessin ells, no m’agradava que es fessin il·lusions amb allò perquè tots sabíem la veritat, encara que fes mal, perquè una mentida és una veritat disfressada de boniques paraules.

No vaig poder mirar els ulls dolguts de la meva mare, tampoc quan em va dir que per la tarda vindria el meu pare ni quan va sortir per la porta aguantant les llàgrimes.

Quan el silenci em va envoltar en cos com un llençol de seda fi, vaig deixar anar un sospir i em vaig asseure al llit, sabent que aquesta diminuta habitació seria la meva llar durant un llarg temps.

Com va dir la meva mare, en Chris, el meu padrastre, va venir a visitar-me i vam jugar a les cartes sobre l’escriptori que hi havia davant de la finestra fins que va arribar el moment que tant havia fet el possible per evitar o retardar.

—Què has dinat avui? —va dir com si res, mesclant les cartes, però sabia que estava atent a cada un dels meus moviments.

Vaig esborrar el petit somriure que se m’havia dibuixat a la boca per haver-li deixat guanyar quatre partides seguides sense que se n’adonés, perquè de veritat pensava que era bo en aquest joc.

—Salmó i pit de pollastre —vaig contestar, i li vaig arrabassar la baralla de cartes per barrejar-les més ràpid, o potser per tenir les mans ocupades i que no veiés que em tremolaven.

Va assentir amb el cap, interessat, i finalment agafà les cartes que li acabava de repartir.

Hores després, quan va marxar, em va dir que anés a la sala on la gent es reunia per fer activitats i em va dir que provés a jugar amb altres persones per socialitzar. Em vaig negar rotundament, però vaig acabant allà jugant amb dos nois, un d’ells el que havia vist abans davant la meva porta, i una noia pèl-roja amb el cabell arrissat.

A l’hora de sopar, amb el plat davant i l’escalfor del dinar colpejant el meu nas amb força em va recordar el que li havia dit a la meva mare hores abans.

《Mai tornaré a ser la mateixa.》

 
ainaolmo | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]