F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(grisdònim )
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 2 Malalts de por

Malalts de por

Sento un fort dolor a la boca de l'estómac. Més que a la boca de l'estómac, és al pit, cosa que em desconcerta perquè no reconec l’origen d’aquest malestar… O potser m’estic enganyant i sé perfectament el que és. Ansietat. Una ansietat que es clava i es troba present en el meu cos des de fa mesos. Un sentiment horrible que està atrapat dins meu des de fa setmanes. Una terrorífica història que va desencadenar el principi del fi de la meva existència, i em va fer canviar radicalment de persona i de parer respecte a la meva idea d’humanitat.



Tot va començar als nou anys, quan encara creia en superherois, prínceps i cavallers. Quan encara m’agradava el teatre, el cinema, i les pel·lícules de ficció. Quan m’agradava estar entre la multitud i no tenia pànic a la gent adulta.

Tot va iniciar-se quan encara era innocent i positiu, i pensava que el que m’estava passant era un joc secret entre la Rosa, la millor amiga de la meva mare la qual els meus pares havien dipositat la seva confiança per cuidar-me mentre l’un treballava i l’altre feia compra. I jo, un nen de curta edat, escasses aventures, atrevit, introvertit, intel·ligent i observador, que volia conèixer millor la vida.

Aquella dona en la plenitud de la seva vida apareixia regularment a casa meva, es mostrava simpàtica, em feia sentir especial i no sé com ni perquè però sols volia estar amb ella. Sovint em portava regals dels seus viatges i anècdotes viscudes entre dracs i bruixes que recordava durant hores. Jugàvem a fet i amagat pels racons de la casa, i m’ensenyava a dibuixar flors, arbres i papallones.

Sentia gran admiració i afecte per aquella dona que em feia sentir tan afortunat i únic.



Un cop a la setmana, es quedava a dormir a l’habitació del costat, una cambra de finestres blaves, quadres minimalistes i misteri. On les parets eren fines com el paper de fumar i on rondava la imaginació.



La mare venia al meu dormitori, em feia un petó afectuós i sincer i em desitjava feliços somnis. El pare em llegia la sorprenent història del Quixot, m’encantava Cervantes, i em feia un altre dolç petó al front. Estimava el pare. Estimava la mare, i estimava a Cervantes.



Minuts després, sentia com la Rosa em cridava des de l’altra habitació, i sense pensar-m’ho dues vegades, sempre hi anava. M’esperava asseguda al llit, i em feia un lleuger moviment indicant-me que m’assegués a la seva vera. Sempre era obedient.

El primer dilluns de primavera, ens vam estirar al llit i em va començar a fer massatges a l’esquena. Eren dolços, o això pensava; eren afectuosos, o això semblava. Em va parlar de l’amor, i de l’estima que em tenia. Em mirava als ulls, em deia que eren d’un color marró amb tocs de color verd esmeralda, que hi veia reflectida la naturalesa, el calor reconfortant del foc, les ferotges onades del mar... Em deia també, que era el conjunt de forces que la vida necessitava. Però sabia del tot, que la suma de totes les forces sempre és zero, que l’aigua apaga les flames roges del foc, i que jo era un nen silenciat per les circumstàncies desconegudes que tot just s’iniciaven.

Els anys van anar passant, i el meu patiment va anar augmentant considerablement. Em sentia culpable. Em sentia brut per dins i per fora. Em sentia utilitzat i llençat com un mocador ple de llàgrimes.



Les coses a casa eren tenses, i el pare i la mare ho notaven, però intentaven ignorar-ho com si el que em succeïa fos normal...

  • “Cosa de l'adolescència…”- deia el pare.



    “Ja li passarà…”- repetia la mare.


A poc a poc, vaig anar adoptant la forma d’un animal mitològic, d’aquells que m’imaginava de petit per no sentir-me sol. Em tancava a l’habitació i només sortia per menjar i dutxar-me.

No suportava la idea de tornar-me a trobar a la Rosa i el seu fosc i horrible joc secret, encara que feia anys que no la veia rondar per casa.



Un dia d’estiu, on el sol il·luminava la meva obscura habitació, vaig omplir-me de valor, i vaig decidir escriure. Sempre havia sabut escriure molt bé, crec que era un dels meus talents ocults. Ho feia, és clar, de manera anònima. Però aquell dia vaig decidir que trencaria les meves normes mentals, i donaria a conèixer la meva història. I aquesta vegada amb pèls i senyals. Donaria a conèixer el nom de la Rosa, desvelaria el meu propi nom, i el dels meus pares, i la falta d’ajut que vaig sentir quan encara era un nen.

Quan vaig prémer el botó de publicar, em vaig sentir renovat, vaig notar una força interior que em retornava a la vida. Un gran pes es va quedar atrapat al sòl, i sentia com el meu característic cos podia ser lliure i volar, per fi, sense que ningú em tallés les ales.

Vaig prometre que deixaria enrere la meva fosca història. Oblidaria les nits de dolor, i els matins de patiment. Deixaria enrere els tocaments de la Rosa i les paraules que sortien de la seva cruel boca. Vaig prometre que, un cop fet els divuit, marxaria. Lluny. Sense un destí fix. Però sabia que no tornaria mai a trepitjar aquella casa, que va ser en algun moment la meva llar.

El soroll del mòbil em va despertar. Eren les set i tres segons quan una sorollosa alarma va sortir disparada de l’aparell electrònic situat a la tauleta de nit a pocs metres del meu cap. Sobtat, vaig despertar. Tenia desenes de missatges. Centenars de notificacions, i em vaig quedar parat. Sempre m’havia considerat un home discret, tímid, i poruc. Amb pocs amics i males èpoques, però també curiós i extrovertit. I per això vaig decidir obrir-lo.



Tenia molts missatges en relació amb la meva història, publicada a penes 24 hores, sobre allò que hem va tenir tan angoixat durant anys. Vaig tenir missatges de compadiment, missatges macos i missatges amb històries semblants a la que jo vaig patir tot aquell temps...



Al principi tots aquells textos em posar molt feliç. Per primer cop en molt de temps, em vaig sentir comprès i tenia un pilar sobre el qual recolzar-me dia rere dia, sense angoixes que em mengessin el cap.

Vaig començar a parlar amb un noi, en Joseph, que va tolerar durant 5 anys, els abusos del seu padrastre. Dolor, patiment físic i psicològic... Se sentia sol. Molt sol. M’explicava que patia insomni, que no podia ni tan sols sortir a l’exterior, i que havia pensat, més d’un cop en marxar d’aquest malèfic món que l’havia fet tan desgraciat. Li havien quedat unes seqüeles irreversibles, i l’havia d’ajudar. I ho havia de fer com abans millor.



Quedaven dues setmanes per fer els meus esperats divuit. I la meva promesa seguia en peus. Vaig estar pensant durant molt de temps, i vaig decidir marxar, però no sol. Marxaria amb en Joseph.

El vaig recollir a les cinc i vint-i-cinc. Vam agafar el primer tren a Alemanya i vam marxar. Dúiem una maleta i una bossa de mà cadascú. Només el més important per començar aquella nova vida. Volíem tornar a començar, va ser llavors quan vaig decidir canviar-me el nom. Ara era en Kafka. Un home nou. Un home millor. Un home que acabava de néixer en un indret i un aspecte nou, el que predenominaria “la seva llar”. Vaig enterrar el meu antic nom, i amb ell les experiències i les circumstàncies que vaig passar tan sols uns anys enrere.



Aquest serà el principi de la meva nova vida. El meu nou nom, i la meva nova història.

 
grisdònim | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]