F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
LXXII (Athena)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 2 XLVII, XXXIX, XXVIII

Quaranta-set dies abans

Les meves notes i walkie-talkies no estaven sorgint efecte. Lo pitjor es que no sabia si era perquè no hi havia ningú, o perquè estaven massa lluny. Ho sé, el més intel·ligent hagués estat parar, però era incapaç. El meu germà es trobava a Figueres, si es que encara era viu, i necessitava descobrir-ho de qualsevol manera possible.

L’AP-7 era una carretera solitària i esgarrifosa després de l’Apocalipsi. Bé, suposo que qualsevol punt afectat ho era. No havia aconseguit conèixer res més de tot el que havia passat, no hi havia manera de contactar amb algú tecnològicament. La nostra (meva) última esperança era tornar als dispositius analògics, d’aquí l’ús dels walkie-talkies. Sincerament, d’analògics en sé ben poc, amb prou feines sabia llegir un rellotge de paret abans de que tot això comencés.

Feia quasi trenta dies que no parlava amb ningú, vint sense menjar fresc i un parell més de deu deixant estúpides pintades a gasolineres aferrant-me a la creença de que si jo havia sobreviscut, segur que algú més també. Vaig estar vora de rendir-me i acabar amb el meu sofriment un parell de vegades, la meva salut mental empitjorava a cada segon d’aquella supervivència, perquè a allò no se li podia dir viure.

Sort que no ho vaig fer, perquè la nit trenta-quatre, quan vaig haver de tornar enrere per recuperar una de les meves cantimplores, vaig trobar-me’l. I res no va tornar a ser igual.



Trenta-quatre dies abans

Semblava moribund, un altre cadàver entre la multitud. No em puc creure que en algun moment m’hagués acostumat als cossos inerts i sense vida. Segurament no m’hi hagués fixat si no fos pel walkie-talkie de la seva mà. Rosa fluorescent amb dibuixos infantils, just el que havia deixat jo unes setmanes abans a la primera gasolinera.

Per fi algú em trobava i podia ser que fos mort, la sort no semblava somriure’m. El meu cap va processar-ho tant ràpid com va ser capaç i de seguida em vaig posar en acció. Era inconscient, tenia el pols feble, malaltís, i respirava amb dificultat. La deshidratació i malnutrició es feien evidents. Però estava clar que no eren l’única explicació a la seva condició.

Em vaig adonar que la sang tacava el seu pantaló just al final de la cama. El seu turmell estava torçat en un angle incòmode i visiblement dolorós. Un tall anava des del taló a mitja cama, i tenia un aspecte infectat. Em van entrar arcades, si per la visió, la por, o el meu propi estat nefast, encara avui no ho tinc clar.

Intentava recordar els pocs coneixements de primers auxilis que m’havien estat ensenyats, i totes les escenes de ficció que havia vist i llegit sobre casos com aquest. Al bell mig de la carretera no tenia els suficients materials com per fer res. Vaig optar per fer-li un torniquet amb una samarreta que portava a la motxilla per detenir l’hemorràgia. Suficient com per a arrossegar-lo a l’estació de servei a menys d’un kilòmetre.

Van ser els vint minuts més llargs de la meva vida. Tenia la vida d’un estrany a les meves mans, un noi de la meva edat que s’havia trobat en les mateixes condicions que jo en esclatar les bombes. Hauria vist ell també la seva família morir? M’animava amb la idea de tornar a conversar amb una persona, i fantasiejava en trobar més com nosaltres. Només això feia que la pressió del meu pit s’alleugerés mínimament.

Sempre m’havia sentit orgullosa de la meva curiositat, el que havia comportat que se’m donés bé estudiar i fos coneguda com una persona intel·ligent. Però en aquell moment tot allò semblava llunyà i profundament estúpid. Si hagués sabut el que es venia hagués après supervivència, cures i tecnologia, de que em servien ara la geometria, el francès o les característiques del Panteó?

Vaig fer el que em va semblar natural. Amb cura vaig treure-li el pantaló, no ens podíem permetre perdre roba d’abric tallant-la o tacant-la. Vaig empassar-me la vergonya i ignorar el rubor que acompanyava les meves pigues per posar-me mans a la feina.

Vaig netejar la ferida amb alcohol, la vaig cosir, vaig immobilitzar el turmell i prenia la seva temperatura i pols cada uns minuts. No semblava empitjorar, però hores després seguia sense despertar-se. Al capvespre començava a desesperar-me. Vaig anar a regirar la deixalla per trobar alguna cosa de menjar quan vaig sentir un estossec. Em vaig girar just a temps per veure com apujava el cap i forçava la seva veu, quasi com un sospir: “Perquè no porto pantalons? I qui nassos ets?”



Vint-i-vuit dies abans

Portàvem viatjant junts gairebé una setmana i havia descobert ben poc del noi a qui havia salvat la vida. Era massa silenciós, de veritat, no podia ser que hagués perdut totes les seves capacitats comunicatives en un mes de viure sol. Què era el que li impedia ser sincer i tenir converses vertaderes? Es limitava a respondre'm en monosíl·labs i reganyar-me quan passava massa temps sense aturar-me a beure o menjar.

Havíem parat en una farmàcia dos dies després que s'aixequés per aconseguir unes crosses, però de tant en tant l'ajudava a caminar deixant que repengés part del seu pes en mi. Al principi havia remugat i intentat desfer-se-me'n, però no va tardar massa a rendir-se en veure que jo no acceptava un no per resposta. El seu complex de protector feia que em donés racions majors del menjar i em deixés beure més de les nostres reserves perquè "no es trobés en deute amb mi".

Estava farta de la nostra falta de comunicació. M'havia sentit tan alleugerida un cop es va aixecar, per fi tenia algú amb qui compartir la càrrega de sobreviure en un món que et vol mort. Algú amb qui queixar-me de la situació i la negligència de les persones al càrrec de les nostres societats. I resulta que em toca l'adolescent més silenciós i sobreprotector que existeix.

Quan ens vam aturar per fer nit en un lloc rasurat, aprofitant un merescut descans rere sis dies sense deixar de caminar, vaig decidir canviar la situació. Trencar el gel era molt difícil davant d'un noi que podria rivalitzar l'Elsa pel títol de reialesa freda. Vaig anar per un clàssic: "Vols jugar a les vint preguntes?". M'esperava un grunyit, no un assentiment vacil·lant.

"D'acord, doncs jo començo. Quin és el teu color preferit?" Em va mirar amb cara d'incrèdul, suposo que ara mateix el nostre color té poca rellevància, per tot això de viure a la fi de món. Però és el més bàsic de conèixer d'algú, ja vindria el torn de preguntes més profundes.

"El color del mar, la combinació blava i verda amb el fons marró de la sorra." Peculiar, i molt específic. "El teu... no m'ho diguis. El lila oi?"

Vaig esbossar un petit somriure: "No, massa normal. El color de la posta de sol, taronja amb rajos daurats." Em va mirar sorprès, però quina impressió tenia de mi el desagraït?

Va aixecar el cap i em va mirar als ulls per primer cop: "Què estaries fent ara mateix si no hagués estat pel coi de bombes?" La meva cara devia ser ben còmica, m'havia agafat completament desprevinguda.

"Estaria a casa, sopant amb els pares i el meu germà petit. És a ell a qui busco a Figueres, era amb els avis el dia zero. El perquè de la meva insistència a seguir caminant, encara tinc esperança que sigui viu. Diguem bleda o somiatruites, però no puc pensar en la seva mort." Sense adonar-me'n havia abaixat el cap i mirava les meves mans que tremolaven, nervioses.

Vaig notar que feia un pas cap a mi, em va agafar suaument de la barbeta i em va apujar el rostre lentament. Em mirava amb una expressió dolça, volent transmetre que m'entenia, que no estava sola. I per primer cop d'ençà que van caure les bombes, em vaig sentir segura.
 
Athena | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]