F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Pronunciar-te immortal (morrigan)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 2 Negre atzabeja

La meva incapacitat d'intentar oblidar-te és quasi palpable, amor. Tampoc puc afirmar que ho he intentat, no mentiré, amb tu no. Ho sabries. Tenies la capacitat innata de conèixer les meves veritats i invencions amb la mateixa certesa amb què el cec obre els ulls sabent que veurà la mateixa foscor negra atzabeja de sempre.

Però, com atrevir-me, amor? Com podria ser capaç d'intentar oblidar-te. A tu, que vares fer-me recordar per primera vegada en aquesta vida quin sentit tenien les nostres existències juntes, entrelligades. Com oblidar els ulls que varen mirar-me, plens de matisos, formes i detalls, amb res més que amor, tendresa i desig des del primer dia en què les nostres ninetes varen trobar-se. Com oblidar aquelles mans que varen recordar-me la forma en què una carícia havia de ser donada. M'encantaven tant! El meu cor i tota la meva existència es tornaven càlids quan m'agafaves la mà -tan petita al costat de la teva que sovint era motiu de burles que derivaven en falsos emprenyaments i petons i pessigolles- entre les teves i passejàvem, perdent-nos pels carrers de Barcelona com una parella d'enamorats.

Ja no tinc consciència d'on em porten les meves passes, amor. En algun punt entre la pluja, la boira i els records les meves cames han deixat de seguir les ordres dictaminades pel meu cervell, com si la commemoració de la teva existència m'hagués fet saltar el mode automàtic. Les llàgrimes, invisibles a causa de la cortina d'aigua que s'estenia fins a l'horitzó, queien una rere l'altre sense res que les aturés, barrejant-se amb les gotes salades de la pluja que s'estavellaven contra tot aquell que s'atrevís a sortir quan el cel plorava, mostrant d'una forma extravagant i seria el seu dol. Les dures gotes que xoquen contra el meu cos sense oposar resistència em porten de manera quasi inconscient al primer dia en què vàrem trobar-nos. De la mateixa manera en què el feix de llum adverteix del tro que s'aproxima dins una tempesta, un aroma floral m'omplí els pulmons amb l'advertència que m'aproximava a territori prohibit, a territori on les meves passes no havien trepitjat d'ençà que ja no trepitjaven a la mateixa vegada que les teves. Però el mode automàtic fa impossible la meva aturada i els peus segueixen avançant un davant l'altre. Fins que s'aturen. S'aturen davant la mateixa porteta blanca en què varen fer-ho temps enrere les nostres passes juntes. El record d'aquell dia suposa una bufetada massa forta i una melodia comença a donar voltes al voltant del meu cap. La deixo, sé de sobres que resistir-se fa més mal.

L'aigua havia calat d'igual manera els nostres abrics, que ràpidament vàrem penjar als dos forats buits d'aquell penjador. Ben junts, com si fos un presagi de l'univers reproduint-nos la nostra pròpia història. Ens apropàrem, amb el mateix nombre de passes, al petit taulell de l'entrada. Tot amb un silenci sepulcral, com si la por a trencar aquella connexió indescriptible de la qual encara no érem conscients ens mantingués la boca molt tancada, però els cors ben oberts. Una melodia -la mateixa que ara es reprodueix de forma cruel dins meu- provinent del pis més baix pujà les escales de la forma més delicada en què una cançó pot ser tocada. Lluny de trencar el silenci que s'havia format al nostre voltant, la cançó s'instaurà tan dins nostre que vaig tenir la certesa de què havia estat escrita tan sols perquè l'escoltéssim nosaltres en aquell precís moment. Durant tot el temps que la cançó durà, els nostres ulls no van deixar de parlar. Quan vaig decidir-me a trencar el silenci per a parlar, la dona del rebedor va aparèixer, deixant-me amb els llavis oberts i les galtes enrojolades.Somric recordant la sorpresa agradable que va suposar quan vaig saber que hi series a les mateixes classes de l'acadèmia d'arts a la que acabava d'apuntar-me. Fins i tot en aquell moment el simple pensament de tornar-te a veure va fer-me molt feliç.

Vares ser tu, amor, qui s'atreví a parlar un cop tornàvem a ser sota aquella pluja, que començava a amainar. I encara, a dies d'avui, em pregunto com va ser possible que sapiguéssis allò.



-Si et convido a una cigarreta, em deixes escoltar-te tocar el piano?

 
morrigan | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]