F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Láidir vol dir ser forta (tafi_bursell)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 2 El millor moment i tres dies per oblidar

La Mireia estava passant un dels millors, si no el millor, moment de la seva vida. En aquell poble del Solsonès on les àvies explicaven llegendes sobre bruixes i fades de les muntanyes del voltant, el temps passava de pressa i alhora amb una tranquil·litat d'aquelles que fan estimar cada segon que vius.



Com aquell dia, 15 de juliol, que es va llevar amb la il·lusió d'una noia que fa disset anys. Era el seu aniversari i el sol li prometia un magnífic dia. Tan bon punt es va llevar i va baixar les escales que la duien a la planta baixa, una aroma li va impregnar les fosses nasals: tot provenia de fora, on una taula ben parada i decorada bellament la rebien. A més del brunch preparat per la seva mare, al voltant de la taula de marbre del porxo on a part dels seus pares, hi havia el Pep i la Karen, que va rebre a la noia amb un sonor petó a la galta.

-Per molts anys nena! Ja gairebé ets tota una doneta!

-Per molts anys Mire- afegí la mare després d’una forta abraçada-espero que hagis dormit molt i molt bé.

-Sí. Moltes gràcies...Ostres mama has fet molt de menjar.... Semblaria que volguessis convidar tot el poble- esclatà en una rialla.

-Quines ximpleries dius! Si només he comprat pa i melmelada...

-Sí... i ous ferrats, i cansalada i sucs de tota mena i ...de tot. Però tranquil·la mama que m'he aixecat famolenca. Mira , si fins i tot hi ha el pastís. No hauria de ser per després de dinar?

-Ah! Això ho ha fet el Pep-digué la Karen somrient-quan li vaig comentar que era el teu aniversari, se li va posar al cap que t'havia de fet un pastís i si era de xocolata millor.

-Sí! Si un pastís no és de xocolata llavors no és un pastís, és, és ... és una merda! Donem regals? Jo primer, jo primer!

-Tranquil Pep , deixa que la Mireia es begui primer el suc.

-No et preocupis. A veure Pep que és això?-preguntà en veure una espècie de caixa enorme.

-Ja ho veuràs, al principi era sorpresa però ara deixarà de ser-ho.

La noia va començar a desembolicar el paquet i de dins en va sortir un quadre. La representava a ella envoltada de flors al jardí de la casa l'home i amb el vestit groc que tant es posava aquells dies xafogosos. L’havia dibuixat amb molt de detall, era calcada a ella. De cop es recordà el que la Karen li va dir del Pep uns dies abans:

"Té una deficiència mental. Mai podrà fer grans sumes i operacions matemàtiques o llegir amb propietat... Però això no impedeix que la intel·ligència artística ,posem pel cas, no la pugui desenvolupar."

Tornant a la realitat es va adonar que una llàgrima li queia galta avall. De cop, s'aixecà i corregué cap a l’home. L’abraçà. Ell, neguitós, li preguntava si li agradava. I entre llàgrimes la noia respongué:

-Sí Pep, m'agrada. M'agrada molt. Gràcies.



Una altra cosa que la Mireia havia après era el fet de gaudir de les petites coses. Anar a comprar al mercat amb la mare, veure arreglar el cotxe al pare o simplement jugar com una nena petita amb el Pep, sota l'atenta mirada de la Karen. Amb ell va descobrir que no feia falta ser ric per ser feliç. L’home que era hereu d'una gran fortuna, que ho tenia tot, també podria haver estat feliç amb molt poca cosa.

En Pep instintivament va fer veure a la Mireia que tenir ganes de jugar a fet i amagar no era cap pecat i que no s'havia d'avergonyir de córrer per tota la casa cridant i rient perquè s'havia de salvar abans que l'atrapés. Quan feien aquelles petites excursions amb bicicleta ell li va ensenyar com s'havia de fer perquè totes les olors dels vorals i dels camps fossin una de sola, tot prenent embranzida i tirant-se per un turó avall. Eren dies feliços.



Hi havia moments que la Mireia trucava a la Louise i li feia un resum apressada de com es vivia al camp, al poble: "que sí, Lou, que no fa tanta pudor de fems..." . "Que realment el menjar és igual de bo que el del restaurant aquell que anem cada divendres i potser una mica més....". Que pensava sovint en ella i de com la trobava a faltar i que petons a la família, i que havia de penjar ràpid perquè aquell dia tenia no sé què abans de les set de la tarda per veure no sé qui i se li feia tard.



En Pep i ella es van tornar inseparables. Es passaven el dia a casa d'un o de l'altre o fent excursions o mullant els peus a l'aigua glaçada del riu. Reien molt, ella concretament reia com no ho havia fet en aquells últims mesos. I fins i tot a la nit, quan la foscor penetrava per la seva petita habitació, ja no sentia aquella por i nostàlgia que solia tenir i amb la il·lusió d'un infant quan sap que han de venir els reis mags, esperava amb ganes de que arribés el matí.



Malgrat tot, la vida és molt capritxosa i no vol que siguem feliços per molt de temps. Una setmana després de que fos el seu aniversari, la Mireia es va començar a trobar malament. Molt malament. De cop aquella noia amb tanta vitalitat va caure en un malson profund: gairebé no dormia perquè els mals de cap van començar a ser habituals. La febre es va apoderar de la noia i durant tres dies no va baixar dels 39 graus. Estava cansada. A vegades començava a cridar perquè no podia més del dolor: els brams se sentien pels voltants, feien por. El Pep li enviava bombons a través de la seva mare i el seu pare es passava moltes hores allà simplement mirant-la i fent-li companyia. Tots estaven molt preocupats, així i tot ja sabien com havien d'actuar i s'ho agafaven amb valentia i esperança.



Mentre estava al llit, la Mireia es va dedicar a fer els deures per l'institut i a escriure un petit diari d'estiu. Així almenys no s'avorria tant i no es menjava el cap com solia fer en aquelles situacions difícils. Gràcies a una llibreta que els seus pares li havien regalat pel seu dissetè aniversari va poder omplir aquell temps mort amb records d'aquelles aventures viscudes; Fotos de la família al cim de la muntanya Cap del verd, on havien anat a fer una excursió tot el dia, o una d'ella i el Pep al porxo, estirats a la gandula prenent el sol. O aquella tan graciosa de la Karen d'esquena amb una llufa penjada. Com havia rigut aquell dia.



La Mireia també va enganxar el tiquet del cinema de quan hi va anar amb el Pep i la mare a veure aquella nova entrega de superherois. Mira que ella mai havia estat fanàtica de l’home aranya però tot i així va resultar una sortida agradable i una pel·lícula passable.



Passats tres dies va començar a trobar-se millor i al Pep li van ser permeses les visites dos cops al dia. Una al matí i una altra a la tarda. En aquells moments, que a la Mireia els esperava amb unes ganes immenses, el Pep entrava a la casa amb tot d'estris de dibuix, jocs de taula i llibres dels germans Grimm i Hans Christian Andersen. Les hores passaven volant gràcies a ell. Finalment la Mireia va acabar per recuperar-se gairebé del tot, i va poder sortir altre cop a l'exterior on va comprovar que mai havia estat tan viva com en aquell moment. Tot i així, encara faltava un llarg camí per recórrer, ja que la història acabava de començar.



 
tafi_bursell | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]