F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
xthafthuoph 23.51 (-alexelcapo-)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 2 20 hores abans de l’eclipsi.

Capítol 2: 20 hores abans de l’eclipsi.



Steglitz respirava en calma. Els carrers reposaven moribunds i esperaven impacients la sortida de l'alba; els darrers dies el clima havia estat, com sempre, extremadament humit i opressiu, tot i que les pluges no havien estat abundants i el sol havia reflectit tots els racons possibles de la ciutat; emperò sense la mateixa intensitat dels últims mesos.



La família Kafka veia com el seu petit món s’esfondrava, sagnava, i no podien fer-hi res per aturar-ho.



Aquella casa descansava en un tràngol gairebé oníric, allunyat de la realitat; mentre tots ells lluitaven contra la tragèdia i l’obscur destí que els hi havia estat atorgat, i la calurosa i escasa llum d’aquelles hores es permetia el luxe de travessar les desgastades i groguenques cortines que havien viscut ja massa nits i dies i desvetllaven així el frenètic ball de la pols, que saltironejava de forma juganera des del principi fins al final d’aquell descuidat i poc acollidor indret.

Es podia veure a simple vista que aquell refugi no pertanyia a una famíliia adinerada: la senzillesa dels materials, l’estat paupèrrim del mobiliari i fins i tot l’absència d’una part dels susdits no feien d’aquell lloc una llar agradable ni de bon tros còmoda.



En Hans Kafka atenia el seu fill, en Franz, mentre lluitava i delirava entre gemecs i plors sota un rústic llit ple de suor i desesperació. No havia dormit durant les dues últimes nits, i els seus ulls trencats demanaven poder descansar per fi.



Posava un drap humit sobre el seu cap per intentar abaixar-li la temperatura, però els constants sanglots de la pobra criatura li trencaven el cor d’una manera que mai havia pogut arribar a imaginar.



-Tot és culpa nostra- va dir l’Emma, la seva dona, que seia sobre una cadira prop d’ell tot recolzant el cap sobre els seus braços que descansaven a l’única i corcada taula de la casa-. Vestia d’una manera poc elegant, amb un vestit barat i senzill, unes sabates destrossades i el cabell recollit en una cua voluminosa. Tenia una mirada perduda en l’absoluta tristesa i òrfena d’esperança, i tossia d’una manera aberrant deixant notar el feixuc pes de la malaltia.



-Emma, hauries de descansar, no veus que ho tinc tot sota control?- va respondre ell amb un pícardiós somriure sota els llavis, amb el seu sarcasme habitual-.



-M’agradaria pensar així, però em temo que Déu ens ha castigat, i no ens queda altre remei que acceptar el seu càstig.

Ell no va contestar, no hi creia, però es va estimar més no subestimar un poder que no coneixia. En el fons, el preocupava de veritat.



-Pare, aigua…- deia el petit entre titànics esforços per vocalitzar i senyalar la tauleta de nit on s’hi guardava una gerra d’aigua.



En Hans la va agafar i es disposava a donar-li directament de beure, però ell la va agafar amb convicció. Poc després que en Hans retirés la mà les forces del nen van cedir i tota la gerra de ceràmica va caure al terra i es va esmicolar en desenes de trossos.



Davant tot aquest desastre, en Hans va sospirar, i la impotència es va apoderar d’ell.



Es va aixecar, cansat, amb un moviment brusc de ràbia, va mirar el sostre i va acariciar el rostre del seu fill, que començava a adormir-se, i sense dir res va fer un petó al front de l’Emma i va marxar per aclarir els seus pensaments i respirar una mica d’aire fresc.



La seva mirada es fixava ara en el cel i les seves visions reflectien en els seus ulls els místics núvols de diferents formes en el sol que començava a sortir, sense aconseguir malauradament desviar els seus pensaments que entrellucaven l’ensulsiada de la seva família i li destrossaven l’ànima fins al punt d’arribar a qüestionar el valor de la seva existència.



Els carrers seguien igual de pobres, la misèria assolava la ciutat d’una manera tan cruel que hom no no recordava des de temps antics..



Volia plorar.



Mentre caminava xutant les pedretes que es trobava pel camí, un fort soroll el va fer aturar-se just abans d’arribar a la plaça central d’aquella ciutat.



Es va agafar a la rugosa paret pedragosa d’una casa i va treure el cap: a la zona on s’acostumava a celebrar el mercat es podia visualitzar un fort caos provinent d’uns vigilants de l’excèntrica i colossal mansió d’un dels principals i més poderosos homes d’Steglitz; el qual es dedicava al comerç i a la producció tèxtil en les seves fàbriques, que intentaven reduir a un home misteriós vestit amb una gran capa fosca i una caputxa que li cobria gairebé tot el seu intrigant rostre. Aquell home es movia amb uns moviments tan gràcils i elegants que semblaven propis d’una dansa hipnotizant amb una bellesa indescriptible i no vista anteriorment. Es podia veure que el tenebrós atacant anava armat amb un punyal elegant i majestuós que utilitzava en frenètiques i fugaces embestides mentre els guàrdies, completament desarmats i atemorits, lluitaven amb maldestres i poc eficaços moviments propis d’una baralla entre borratxos en una taverna.



Els ciutadans més matiners observaven, conservant la distància, aquell insòlit espectacle de violència fascinats, amb certa impassibilitat davant una lluita tan crua i feroç, com si d’una representació escènica es tractés.



El silenci durant uns instants es va fer demolidor: tallava i esquinçava com aquella solemne daga que acabava de travessar el cor del primer dels guàrdies, i que ara reposava sense vida al terra, escampant de forma grotesca més sang de la que es podia imaginar en un principi. Havia estat un cop esvelt i precis, proporcionat per una excel·lent execució d’una finta que havia desequilibrat definitivament el seu rival.



El seu camarada en presenciar aquell acte terrorífic no va sentir un altre impuls que no fos córrer en direcció contrària al d’aquell atroç assassinat.



Quan el misteriós assassí encaputxat es dirigia cap a l’interior de la mansió burgesa, en Hans i tots els treballadors amagats prudentment d’aquell sanguinari enfrontament van sortir dels seus amagatalls amb certa incertesa i confusió, sense saber què havia passat, per què havia passat i quines conseqüències podria arribar a tenir.



I llavors es va fer el silenci.









En Heinrich esperava pacientment la seva propera víctima. Descansava recolzat sobre la paret amb els braços creuats. Com era habitual, anava completament cobert per la seva capa negra amb brodadures daurades i equipat amb un punyal senzill; això no obstant, havia establert un macabre però poderós vincle afectiu amb ell, reforçat cada cop que arrabassava la vida a qualsevol enemic que gosava interposar-se en el seu camí, i acompanyat per una escopeta que quedava oculta sota la seva túnica magistralment elaborada.



Des del fons de la catedral podia veure l’aristòcrata família Hohenzollern suplicant ajuda a Déu i rodejats de repulsius plebeus, incapaços de pensar i fàcils de manipular.



La llum matinal il·luminava magistralment aquella edificació sagrada i poderosa a través d’una impecable i bella rosassa, d’unes precioses connotacions i de colors religiosos que espurnejaven el cor de qualsevol per fer-lo abrasar d’un fervor brillant i platònic cap a l’església. Però aquest no era el cas d’en Heinrich, el seu obscur i complex passat combinats amb el seu diabòlic i descontrolat desig de poder, el feien una persona difícilment sensible.



Les colossals columnes s’aixecaven mostrant recargolades figures plenes de misticisme que s’unien al sostre, esdevenint així una sublim obra d’art arquitectònica pròpia de ments brillants totalment destres en l’art de l’expressió artística.



Però tot i la delícia visual que estava contemplant, en Heinrich es començava a avorrir i va decidir començar la massacre abans que els seus aliats es pronunciessin.



Va sorgir de les ombres desenfundant el seu punyal amb un gest refinat que va causar el pànic dels ciutadans que predicaven les seves creences; els quals veien una abominació profanar amb intencions malignes però inexplicables el seu territori sagrat.



Ell va deixar escapar els insignificants servents d’un poder superior que erradicaria.

En veure fugir espaordida la dona del noble va llançar-hi salvatgement el ganivet, que va travessar-li, com si de mantega es tractés, tot el coll, i la va deixar al terra agonitzant mentre s’ofegava en la seva pròpia sang i intentava, inútilment, escapar d’aquell malson encara amb la daga clavada i perforant absolutament tota la seva destrossada tràquea mentre els seus brams omplien la catedral de sofriment que rebotaven a les parets.



El cap de la família Hohenzollern es trobava paralitzat davant aquella demoníaca escena i aprofitant la seva debilitat el líder dels Caçadors va proporcionar-li una puntada de peu que va impactar sorollosament en el seu estómac, tirant-lo al terra, fent-lo retorçar de dolor i escopint, juntament amb abundants quantitats de sang, la seva energia vital restant, on només quedaven ara indiferència i ganes d'acabar amb una mort ràpida.



En Heinrich no es va aturar aquí i va seguir rebentant els òrgans i ossos de la seva presa amb simples puntades de peu, mentre es podia observar un petit gest de satisfacció despietada i implacable en el seu rostre.



-Mor, escòria- es va pronunciar per fi, amb un fàstic terrible en les seves paraules.



-Per… què?- va respondre ell mentre rebia una trepitjada a la cara que li va destrossar el nas.



-Per què? Poder. He arribat a la conclusió que per tal d’aconseguir poder has de massacrar els inútils com tu. La ciutat està morta, vosaltres us heu encarregat de matar-la, tranquil, ningú lamentarà la teva trista mort.



El va apuntar amb l’escopeta entre ull i ull, amb una cara de repulsió enfosquint el seu rostre, i la seva víctima sentia el pànic de l’acer fred en constant contacte, fent pressió sobre el seu front, comptant els últims instants de la seva luxosa vida.



No va vacil·lar i en pocs segons el seu cervell s’havia escampat per tot el terra, deixant un rastre de destrucció aferrissada i sàdica, profanant així la catedral.



En acabar la seva feina es va dirigir a recuperar el seu punyal tacat d'actituds repulsives i monstruoses, i en ajupir-se va veure darrere la columna els dos fills de la dinastia Hohenzollern: un nen d’uns deu anys i una nena un pèl més gran, tots dos asseguts i horroritzats després de presenciar la carnisseria dels seus mateixos progenitors. En un acte de compassió, en Heinrich va llençar-los als peus l’escopet, i va continuar sense mirar enrere el seu camí. En sortir de la catedral es van escoltar dos trets eixordadors que van ressonar durant segons per tota la ciutat. Aquells trets indicaven el començament del seu regnat.

 
-alexelcapo- | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
Comentaris :
Felipez360 11 març 2020
Est� molt b�
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]