F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
L'última carta a Milena (Jordi C.G.)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 2 Submón

Milena. Així es deia ella.

Els fanals es repetien monòtonament, conquerint el llunyà horitzó, per la infinita pujada cap a casa (“Com puc anomenar casa a aquella fatiga tenyida de color gris?”). La Milena apareixia en tots, acompanyada d’un telèfon de contacte i una breu descripció.

- “A partir de cert punt no hi ha retorn. Aquest és el punt al qual hem d’arribar”.

Una veu masculina va trencar sobtadament el silenci imperial que m’abraçava amb fredor. En girar-me, un càlid somriure, envoltat per una ben cuidada barba grisa, va rebre la meva sorpresa

- No sé si se’n recorda, ens vam veure fa pocs dies. Sóc el seu veí.

- Sí, ja ho recordo - Els seus ulls blaus m’escrutaven amb atenció. Eren plens de vida, així com el seu cos esvelt que quedava cobert per una camisa blava i un elegant abric fosc. Però les canes que poblaven els seus cabells llisos, caient-li a les espatlles, no mentien sobre la seva edat.

- Crec que no ens vam presentar correctament - Una mà llisa i blanca va sortir de la butxaca del seu abric amb fortalesa. - Klamm.

- Gregor. - Li vaig encaixar la mà.

- Per què no passa per casa meva i prenem un cafè tranquil·lament? M’agradaria que m’expliqués sobre el veïnat i la ciutat, sóc nou aquí.

- Seria tot un plaer.

Els immensos ulls de la Milena em fitaven des del fanal del costat, mentre m’acomiadava d’en Klamm, que s’allunyava enllà del carrer.

- De qui era? - Es va girar quan encara era a pocs metres de mi, estranyat. - La cita que ha dit quan m’ha vist.

Em va fer un càlid somriure, i va seguir avall.

Les muralles de la ciutat, apareixien fermes en la llunyania, protegint l’horitzó. Franz Kafka es va aturar a mig camí, contemplant-la embadalit, com si es tractés d’un oasi enmig del desert, protegint-se amb la mà de la llum irreal que tenyia l’idíl·lic paisatge. L’ample camí de terra s’obria per donar pas a un camp dominat pel verd, que s’estenia infinitament, esquitxat per taques de tots colors; flors rebent aquell sol lluent que ho observava tot des de la immensa claror del cel. Podia sentir el mateix delit que Claude Monet si ho veiés amb els seus ulls

Franz Kafka, però, estava fatigat; les seves cames, ara fràgils i ensopides, havien caminat incansablement per ferèstecs boscos, deixant enrere la decadència humana que tant l’havia turmentat. I durant aquells dies, mesos o hores (un tel de surrealisme deformava els seus records), Kafka, ja lliure, havia intentat fugir d’aquell incendi, refugiant-se en el seu deure. Fugia d’aquell tempestuós matí en què la Dora bramava que s’havia tornat boig.

I ara que havia arribat al seu destí, podia veure-la encara suplicant-li que no la deixés sola, podia sentir la fatiga acumulada d’aquell trajecte, que substituïa la satisfacció d’haver arribat per fi, després de tot el que havia sofert; notava els braços pesants, les cames rendides i el dolor, fins ara inexistent, de les esgarrinxades que cobrien el seu cos. Podia sentir la calor de l’astre rei, immòbil en aquell bell quadre, cremant-li el front, mentre ell queia i queia, i tot desapareixia…

- Haig de reconèixer que el seu cafè és el millor que he provat mai.

Em trobava assegut en una butaca de vellut; d’un blau elegant que ressaltava en l’espaiosa sala d’estar, flanquejada per innumerables prestatgeries amb llibres i que s’obria a gran terrassa on el vaig veure per primer cop. S’assemblava a una habitació de catàleg; tan bella, ordenada, idíl·lica… però irreal. La casa segur que havia costat una fortuna...

- Una mica de música? - En Klamm es va acostar al reproductor de vídeo, i va tornar amb la seva tassa fumejant.

Va tancar les parpelles mentre la veu de Bobby Vinton entonava Blue Velvet, alhora que els seus dits seguien el ritme de la cançó en un repic constant; el seu rostre volava empès per aquella relaxada melodia.

- Sempre, abans de dormir, ho necessito: deixar-me endur totalment per la música - em va somriure, mirant-me fixament als ulls. - sé que sembla una ximpleria, però ara s’ha convertit en el meu ritual més sagrat – va fer una breu rialla, mentre els seus ulls deixaven l’inconscient, ple de vius colors, i es retrobaven amb l’escala de grisos que dominava la plana.

I mentre en Klamm, gaudia dels últims compassos de la cançó, em vaig dedicar a repassar la prestatgeria de la meva esquerra: l’Estrany, El Aleph, La nàusea… els títols se succeïen infinitament, guardats en aquell temple urbà.

- La seva col·lecció de llibres és esplèndida.

- Veig que li agrada la literatura. - va olorar amb delit el cafè abans de fer-hi un glop. - S’hi dedica professionalment?

- Bé, sóc professor a l’institut de la ciutat… Però mai he escrit res.

Vam quedar-nos mirant aquells prestatges, però els meus records volaven a aquell jove prometedor ofegat en la rutina. La primavera que mai més trucaria a la porta.

En Klamm es va acostar a un dels prestatges i en va treure l’Ulisses de Joyce.

- “Un llibre ha de ser la destral que trenqui el nostre mar congelat” - el va començar a fullejar, tractant cada pàgina amb delicadesa - Només els que cerquem la veritat, els que trenquem les cadenes que ens retenen a aquesta decadent realitat imposada som els únics que ho podrem entendre.

Me’l vaig quedar mirant, fascinat per aquella vitalitat espurnejant en les seves paraules

- Qui és vostè? - Vaig riure tímidament.

Però aquest cop, ja no em va rebre el seu càlid somriure de sempre: els seus penetrants ulls es van quedar encallats en algun punt, i les seves faccions es van endurir

- Què és ser? És contemplar el sofriment que dóna forma a la mentida disfressada de realitat, sabent el que es troba darrere el teló no és res més que… res? És això ser?- Del seu cafè ja no en sortiria més fum. S’havia clos en sí mateix i les seves pupil·les s’havien convertit en una dissolució de desesperació i recança.

- No el volia ofendre…

- No soc res, Gregor. Només la columna de foc, que es refugia en la bellesa, mentre al seu pas la destrueix. - Va callar sobtadament. Seguia petrificat.

Salva’m d’ell. Destrueix-lo abans no m’ho faci a mi.

I mentre el silenci s’enduia tota la tensió d’aquella conversa, i es desfeia l’encanteri que havia posseït en Klamm, a la meva ment només hi havia la Milena

- Perdona, Gregor… no sé què m’ha passat, jo…

Ja no l’escoltava. Només es repetien en el meu interior la paraula que havia sortit dels seus llavis, i les súpliques de la nena. Columna de foc. Es repetien les imatges d’aquella tragèdia, desfent-se en les brases; tots els crits, vides destruïdes... I ara sabia que allí, en algun racó del palau, ella s’estava consumint en les seves pròpies llàgrimes. Es consumia en el foc del monstre que la tenia presa. I jo era l’únic que ho sabia; l’únic que la podia salvar.

La llum que s’escolava per la finestra li va acaronar suaument les parpelles closes, alhora que el munyit de les vaques de fons, li arribava a l’oïda com un cant llunyà. Franz Kafka es va intentar incorporar, produint un cruixit en la fusta d’un llit que no era res més que un sac amb palla tova. Es trobava en una petita habitació, només formada per quatre parets gruixudes de pedra, aquell llit, i una tauleta de fusta; il·luminada per la constant claror del dia.

- Per fi es desperta!

Un imponent home va entrar per la porta, alhora que la seva veuassa greu sobresaltava a Kafka. Era alt i tenia uns braços amples que només eren superats en volum per la seva rodanxona panxa. Del front, cobert per uns frondosos cabells negres, hi queia lentament una gota de suor, que desapareixeria en el seu nas rosat

- On sóc?

Va proferir una llarga rialla abans de respondre, mentre amb un brusc gest li indicava que no s’intentés aixecar del llit.

- A la fi del món - va proclamar una altra forta rialla i va desaparèixer darrere la porta

- Els forasters no estan acostumats al fort sol d’aquí. Sort que me’l vaig trobar estès a terra mentre pasturava les vaques, i el vaig poder portar fins a casa. Una mica més i… - Es va aturar, observant el rostre absent de Kafka.

Aquella última frase va precedir uns incòmodes segons de silenci, en què Franz Kafka va observar aquell modest i humil habitacle. Es tractava d’una cabana de pedra, amb poques habitacions: hi podia veure la petita cuina, amb mobiliari escàs a excepció d’una gran olla que reposava sobre la llenya encesa. Més a la dreta, va albirar una altra habitació, on hi havia un altre home, estirat; semblava que dormia, i estava cobert per un llençol groguenc. No podia veure’l bé...

- I com es diu vostè?

Franz Kafka es va mirar nerviós el seu rostre interrogatiu. Sentia que allí, en aquella terra desconeguda no havia de confiar en ningú pel seu propi bé, i menys revelar la seva identitat.

- K.

- K.? - la seva cara va adquirir un to rosat després de riure durant uns segons- Mai he sentit aquest nom. Bé, K., qui ve a la fi del món, ho fa buscant el que mai ha pogut trobar en el fons de la seva ànima. Què hi busca aquí, K.?

 
Jordi C.G. | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]