F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Olor de sang, olor de cendra. (Egagròpila)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 2 Sega.

La mort és dolça; però la seva avantsala, cruel.

Camilo José Cela

Minn.

No notava les pedres que li agullonaven els peus nus. No notava els matolls que, com raquítiques mans de bèstia, l’esgarrapaven i el burxaven i li desgarraven la roba. No sentia el vent glaçat, que li tallava els llavis i li congelava les mans i li feia plorar els ulls. No notava el cor dèbil i malalt, que palpitava amb dificultat. No veia que la negror del bosc, com un animal afamat, l’engolia a poc a poc, fins que les verdes fulles dels arbres, i la gebrada blanca que cruixia sota els seus peus, i les gavarreres vermelles i taronges dels rosers silvestres es tornaven totes del mateix color. Color de fosca. Només brillava un punt, una veu. Una veu dolça, deliciosa, que cantava, i cantava, i prometia felicitat, i creava desig.

Una passa. Una altra. Una altra. El cant sempre era allà, lluny, esperant-lo, cridant-lo. La ment se li començava a enterbolir de pur esgotament. I així, mentre el cap li donava voltes, un nou so es va afegir al cant. Una nota alternada i irregular que va començar com un murmuri llunyà, com la remor del mar. Un so intermitent que va anar engrandint-se, creixent, i creixent, i creixent, i es feia pesat, i estrident, i dissonant, fins a ofegar la delicadesa del cant. Fins a sonar per sobre de tot altre so i apagar-lo. Com qui agafa una alenada d’aire al sortir de l’aigua, Minn va despertar de l’encanteri. I aleshores, de cop, va notar les fiblades, i les ferides i els talls, i el fred, i la negror, i el repicar de les campanes, i una mescla d’espant i dolor el va travessar com una daga, i va caure al terra retorçant-se com un cuc.

Va estar molta estona així, gemegant, amb la galta notant l’herba glaçada i els ulls ben oberts, abraçant-se les cames, fins que ja no li quedaven llàgrimes i plorar feia mal. Sentia crits en la llunyania. La por, fent-se espai dintre el pit, li aixafava el cor, que bategava sense parar. Va tossir, fins a quedar-se sense aire, tacant amb un esquitx de sang la puresa del gebre. Li faltava aire. Aire. Els ulls del nen es van tancar, i amb el rostre amarat de suor i el cor palpitant amb força, va perdre el coneixement.

Al fons, davant els penya-segats i els rompents que partien les ones, s’alçava en silenci un poble desolat. L’acompanyaven en el dol el crepitar del foc i la llum de la lluna. Al bell mig de les runes de pedra negra i fusta cremada, s’alçava, solitaria i esvelta, la torre del campanar, que repicava encara quan, en un rampell de furia, el vent entrava per els finestrals i feia dansar suaument la campana. Les seves bigues, fusta ennegrida i calcinada pel foc, gemegaven i espetegaven esporàdicament. A mitjanit, trencant el silenci més absolut amb un cruixit eixordador de pedra i estelles, la base del campanar va esfondrar-se. La part superior, vacil·lant per un instant, va seguir-la, desfent-se com si fos d’aigua, i la campana, llençant un últim plor a l’aire, va quedar enterrada sota un mar de roca partida. Un núvol d’espurnes, fum i pols, l’últim vestigi d’un poble sepultat sota la cendra.



Sayr·Dakägern.

Dakägern mirava detenidament al cim del turó. Escrutant-lo amb pausa i atenció. Pujava amb un exèrcit de tres mil homes. Si un batalló l’atacava des de dalt, la cosa es podia complicar. Tenia ventatge numèrica, ja que Sayr·Kuruym havia atacat la península per l’altra banda al mateix temps que ell, dividint l’exèrcit enemic en dos. Aquest pensament el va confortar. Un moviment a la punta del promontori caçat de reüll el va posar en alerta. Els seus temors s’havien confirmat. Els esperaven. Alguna cosa anava malament, però. Éren molts. Màsses.

Dalt del cim, com estàtues infernals, una filera de punts negres va començar a aparèixer pel perfil que marcava la carena. Homes. Cavallers de Gaelia. Les seves banderes, meitat color de sang, meitat color de cendra, onejaven al vent. En els seus escuts, tres àligues rampants color sabre sobre un camp de gules. Centenars de cavalls nerviosos, esbufegant baf blanc pels narius a l’espera d’una ordre, un senyal. Centenars d’elms inexpresius de fred acer observant des del cim del promontori. Centenars de llances abaixades, amenaçadores. Centenars d’enemics cobrint mig horitzó en un únic front. Centenars de veus en un únic crit de guerra, gloriós, aterridor, i, al senyal, una sola càrrega pendent avall. Un murmuri que va començar a créixer i a fer-se sentir. L’estrèpit dels cascs destrossant la neu verge.

—Däkagern...—el seu germà panteixava— no podem fer-hi res. Morirem tots. Són milers. Milers.

—Morirem, Arlek. Morirem amb honor. Morirem matant. Homes meus! A la batalla! A morir matant! Contra l’enemic! Contra Gaelia!

Un lleuger tremolor va començar a sacsejar el terra. Un tremolor de peülles i renills, de crits de guerra i de ira. I per sobre, un rugit de tres mil veus, un crit de ràbia i de set de sang, més fort que els trons i que el mar, va oprimir els cors de les bèsties i dels seus genets, que van aferrar-se a les seves llances. El crit dels ahgaara. I l’exèrcit de bàrbars va començar a córrer, també, pendent amunt, cap a la mort, contra els cavalls, que desbocats, galopaven baixant en una carrera vertiginosa, els ulls brillant-los de por. Crits, terror, renills, el tremolar de la terra mateixa. L’impacte va ser brutal. Els cascs aixafaven homes, trencaven cranis. Les llances es partien, travessant el pit de l’enemic, i sonava l’espasa sortint de la veina. Destrals que segaven amb ràbia cames d’homes i ventres d’animals, que piafaven i escopien escumaralls vermellosos abans de desplomar-se agonitzant sobre els atacants. Crits. Xoc de metall contra metall. Olor. Olor de sang, que omplia els pulmons de cada home i de cada bèstia, i deixava un regust dens a la boca. Enmig del fragor de la batalla, tots enemics. Confusió. Dakägern repartia espasades en totes direccions. Salvar la pròpia vida. Costi el que costi. L’esgotament. L’esgotament estava acabant amb ell. De cop va sortir despedit cap endarrere per una força devastadora i va caure d’esquena al terra. Un dolor terrible al costat esquerre, un dolor que palpitava, que el travessava com una espasa candent. Quan es va mirar al pit, va veure una llança clavada enmig d’un toll de sang calenta, que sortia a borbotejos per entre les costelles. Va intentar respirar, però cada alenada era una daga dintre el cos. Buscava aire, desesperat, però els pulmons se li omplien de sang. Es moria. Va pensar en la seva vida, tota la seva vida. No podia ser. No entenia... Aleshores va comprendre que l’havien traït. Que l’havien enviat a la mort, a ell i als seus homes.

—Kuruym...fill de...

No podia agafar aire. La vida se li escapava com aigua entre les mans. Però ja no importava. Res importava, ni tan sols la pròpia vida. Tot estava perdut.

Va quedar amb la boca oberta, cara amunt. Un rostoll més en un camp segat. Els ulls, vidriosos, mirant a l’infinit. Els corbs, olorant la massacre, ja volaven en cercles per sobre del toll de sang i de mort. Tres ocells color de sable sobre un camp de gules.



Emuen-Mir I.

Emuen-Mir, rei de Gaelia, observava la seva ciutat, el seu orgull, des de la finestra de la torre de palau, amb la copa d’or a la mà. Va prendre un glop de vi. Unes passes fermes darrere la porta li van fer desviar la mirada cap a l’entrada de la seva cambra. Tres cops a la fusta. Esperava aquella visita des de feia temps. Apurà la copa abans de donar l’entrada.

—Endavant.

Les portes es van obrir: dos homes de la seva guàrdia personal, escortant un personatge estrany en aquelles terres. Un home de l’Est. Un bàrbar.

—Salutacions, Sayr·Kuruym, el gran rei de les terres d’Oth.

Davant dels seus ulls tenia, per fi, a aquell cuc traïdor. A aquell ser miserable que es feia dir rei.

—Salutacions, Emuen-Mir, rei de Gaelia.

Parlava amb un accent estrany. Amb prou feines l’entenia.

—A aquestes alçades, ja deus saber que a mi la guerra no m’agrada gens. Hi ha pobles que creuen que la guerra dona honor i riquesa. Hi ha reis que disfruten la guerra. Però no jo. La trobo inútil. No vull més riquesa de la que tinc. No vull vessar sang aliena per l’honor propi. —s’omplí la copa altra vegada— M’estimo massa el meu poble. —va beure amb calma, disfrutant cada nota de sabor d’aquell licor deliciós— Gràcies a la teva ajuda ara res amenaça la pau del nostre regne. La guerra és una taca en el cor d’una nació. Tu m’has ajudat a evitar-ne una de llarga.

La sangonera que tenia davant va somriure, ensenyant les dents blanques. Només hi havia una cosa que el repugnés més que els bàrbars: els traïdors.

—Sí. Nosaltres ens podem fer aliats. Gaelia i Oth.

Emuen-Mir somrigué enigmàticament, intentant ocultar el fàstic que li produïa aquell home. “Homuncle del mal...” va pensar “per què així em puguis clavar la daga per l’esquena a mi també, oi?”.

—Una aliança... Les aliançes són de les coses més belles que poden fer dos regnes. Les aliançes i les unions. Ajuden al creixement dels regnes, esborren les seves diferències, fan perdurar la pau... El regne o rei que les trenqui no mereix la mort, però si un despreci per part dels altres regnes. —Sayr·Kuruym va arrufar les celles, confús— Ara, per tant, com a prova de la nostra aliança i regal cap al nostre aliat, t’ofereixo una modesta ofrena.

Emuen-Mir va deixar la copa d’or sobre la tauleta, traient un petit cofre de fusta amb ornaments de plata, or i perles. Els ulls de Kuruym van brillar d’avaricia, sense adonar-se de que els soldats que havien estat a la porta ara avançaven unes passes fins a ell.

—Aquest present simbolitza l’aliança entre Oth i Gaelia. Una aliança eterna!

Sayr·Kuruym va agafar el cofre, olorant mentre l’obria l’or, els robins, els... Un munt de sorra. Res més. Els dos guardes el van agafar per els braços, aferrant-lo amb força. El cofre va caure a terra amb un cop sec, escampant la sorra pel terra de palau.

—Una aliança! —va prosseguir el rei de Gaelia, mirant ara amb una barreja d’odi i felicitat a la rata miserable que es retorçava cridant, subjectat fortament per la seva escorta— El que les trenqui no mereix la mort, mereix la tortura!

En un moviment fred i ràpid, el soldat que l’aferrava per la dreta va treure una daga del cinturó i el va degollar. Aleshores Emuen se li va acostar i li va dir a cau d’orella, com en confidència:

—Amb tu, però, seré misericordiós.

Sayr·Kuruym, rei dels bàrbars, va morir com el bestiar: degollat i sacsejant les cames com un porc. La sang, densa i fosca, brollava del coll fins a caure sobre el terra blanc, impregnant la sala amb la seva olor.

Emuen-Mir, donant-se la volta per a seguir contemplant la ciutat, va agafar la copa de vi i la va apurar d’un glop.

—Que treguin el cos d’aquest indecent i el llencin als gossos.

No deixaria ni rastre d’aquell regne podrit. A civilitzacions així és millor esborrar-les de la història. Buidà la gerra dins la copa.

—I que portin més vi!

Mirà dins la copa. Aquell vi era realment bo. L’olorà i arrufà el nas. Hauria de fer netejar la sang del terra.
 
Egagròpila | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]