F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La meva història (Aina Riudavets)
Inici:  El Navegant
Capítol 2 Capítol 2



El dia d’avui, començ el segon quadern on seguiré escrivint la meva història, la meva penosa història. Però el dia d’avui, em trobo perdut.

Obr la porta principal. Hi trob un vestíbul estret i hi entra un poc de claror, una llum càlida. Les escales queden just al davant, tot l’enterra té unes rajoles fosques i d’una mescla de materials i colors, com si fos un tipus de granit. Pujam a poc a poc els escalons fixant-nos en tots els detalls, però en silenci. Quan arribem al tercer pis estic més cansat del que em pensava. Veim la primera porta, la segona i… la tercera, la nostra. És de llenya, vella, igual que totes les altres. A diferència de les rajoles, no és d’un color fosc. El número 3 pintat de la paret està gairebé esborrat. La mare treu la clau de dins la bossa i la introdueix dins el pany, fa dues voltes que ressonen dins l'edifici i, per fi, puc veure la meva nova casa.

La darrera vegada que et vaig escriure va ser quan la meva vida anava a millor. Quan n’Alba i jo seguíem junts i havia deixat la colla. Per un moment, em vaig sentir bé, encara que no fossis amb mi. Però aquella emoció plena de goig no va durar massa. Tot ha canviat molt en pocs mesos. És com allò que penses quan acaba un conte per a infants després del ”i van ser feliços i van menjar anissos. Què passa després de ser feliços i menjar anissos?

La veritable raó per la qual he decidit tornar a escriure’t és perquè… ens canviem de casa, i no només això, també ens n’anam de Perpinyà. És definitiu. Totes les súpliques per no deixar l’habitatge on havia crescut s’han evaporat com gotes d’alcohol quan es cremen. Encara no ho he encaixat, i ja ens hi hem instal·lat. No vull. No vull deixar el lloc on vaig créixer, no vull deixar el lloc on tinc els records més feliços, no vull deixar el lloc on la mare i tu em vau criar, no vull deixar el lloc on et vaig veure per darrera vegada. No vull.

Resumint els darrers mesos... Després de perdre la meva virginitat amb qui em semblava la millor al·lota del món, vaig enviar-li milers de missatges preguntant-li si estava tot bé, però l’única resposta que vaig rebre de la seva part va ser “Hem de parlar”. Això mai vol dir cosa bona. Vam quedar a la mateixa cafeteria on anàvem sempre, allà on ens vam asseure el primer dia. I després ja et pots imaginar com va seguir tot: No és per tu…, és per mi… Estic passant un mal moment… Jo crec que el millor seria deixar-ho durant un temps… però podem ser amics… Com és de suposar, no la vaig tornar a veure. D’alguna manera me n’alegr, no era qui jo pensava.

D’altra banda, la mare, convençuda que el meu baix rendiment a l’escola i la baixada de les meves notes era degut a Perpinyà, aquell poble que m’obria la ferida que encara no havia tancat i que em causava depressió, va pregar-li al psicòleg consell. Aquest no li va dir altra cosa que el que jo necessitava era un canvi d’aires, començar des de zero. I la mare no va tardar ni dos segons a buscar pisos a Roses, Girona. Un poble que no era de per aquella zona i que, sense cap dubte, capgiraria un altre cop la meva vida, que no parava de ser canvis constants. Com els odiava els canvis!

I aquí estic ara. A la meva nova habitació, que ja no és la de sempre, a la meva nova casa, que ja no és la que teníem, i a la nova ciutat, que ja no és la d’abans. Estic tan perdut! No sé ni per on començar. Les meves emocions es fan un pilot dins el meu cos i em costa respirar. Dic que no a tot i no sóc capaç de demanar ajuda. La gent em dóna ànims, em diu que sigui valent i fort, em diu que ja sóc molt valent i fort i que ho superaré, que fa falta temps.

Estic perdut, necessit la teva ajuda. No puc seguir endavant. No veig més enllà de dues passes. Caic. Caic constantment. M'equivoc i em torn a equivocar. Faig grans esforços per no plorar davant la gent que estim, que m’importa. Cada dia em pos una mascareta de colors alegres amb un gran somriure i fingeix estar bé, quan en realitat estic lliurant una cruel batalla dintre meu. Responc un “Bé”, curt i monòton a totes aquelles persones que em pregunten: “Com estàs? Les persones més properes em diuen que tregui totes aquelles males sensacions de dins el meu cos, però… i si no vull? No vull estar trist tot el temps, també vull riure i passar-m’ho bé. I no vull estar intentant tota l’estona treure aquestes emocions perquè no puc, són part de mi i no marxaran mai.

El que més em va marcar aquell fatídic dia, va ser la rapidesa amb què passaven algunes coses i alhora la lentitud amb què passaven altres. Anar amb el cotxe de policia fins al lloc de l’accident és un exemple de lentitud, mai un trajecte m’havia passat tan a poc a poc. A vegades ho agraïa però, que les coses passessin lentament, com la primera abraçada que em va fer la mare, que per poc no em va semblar infinita. La record com una de les sensacions més agradables del món. Sentir-me protegit i estimat en aquell moment va ser just el que necessitava. Tinc molta sort de tenir una mare com la meva. Perquè encara que sempre m’havia entès millor amb tu, ella sap el que necessit en tot moment i em deixa el meu propi espai perquè ho processi tot a la meva manera. Sempre pens que hauria de ser molt més agraït amb ella.



Malgrat aquesta tranquil·litat en algunes coses, les altres passaven a tota pastilla davant meu sense deixar-me reaccionar. Just baixar d’aquell cotxe, vaig notar tot aquell mal ambient, tothom nerviós i corrent d’una banda a l’altra. Aturat al costat d’una mare inquieta, que no parava de caminar curtes distàncies sense allunyar-se massa d’allà on era, hi havia un al·lot, prim, jove (d’uns 15 anys), en silenci, aterrat. El cor li anava a mil per hora, però ell tenia la sensació que no se li movia. Pensava que tota aquella situació li venia grossa i constantment li arribaven pensaments insignificants. Què passarà amb la casa? I amb la feina? I amb els controls que tenia aquella setmana? I amb els doblers que li devia del mòbil que m’havia comprat i encara no li havia tornat? Això és el que pensava. Amb els doblers que li havia de tornar. No perquè fos egoista, sinó perquè en aquell moment s’adonava de tot el que cauria damunt ell. El seu cap no estava preparat per a allò. Sí, aquella situació li venia grossa. Només era un petit peixet enmig de l’oceà. I jo era aquell peixet. Tot passava veloçment i jo ni em podia moure.

Moments més tard, a l’hospital, una parella de psicòlogues de les quals ni record el nom, intentaven explicar-me el que passaria a continuació. No escoltava res del que em deien. El color blanc i la incapacitat per pensar envaïen la meva ment.

Com ja et vaig explicar, les paraules més dures de la meva vida van ser pronunciades poques hores més tard, malgrat em van semblar eternes. I seguidament, la policia intervenia demanant mil preguntes de les quals no en sabia cap resposta. “Sabríeu dir-me d’on va treure la droga? Qui li va vendre? D’on venia ell?” Què? El meu pare havia estat prenent droga? S’estaven equivocant. “No és cert” vaig pensar. Volia que tornessin a fer la prova. M’intentava convèncer a jo mateix, al mateix temps que intentava convèncer als altres, però era inútil. Era veritat, els resultats eren de veritat.

Ja et vaig explicar com em vaig sentir aquells últims mesos a la darrera carta que et vaig escriure. I tot el que em va passar. Fins i tot ara, després de dos anys i mig, encara tinc moments en el que em sent malament, trist, deprimit. La primera carta no va ser més que allò, un dia on la tristesa es va apoderar del meu cos i vaig alleujar-me amb aquella llibreta i aquell bolígraf. Igual que ara. Escriure tot això m’allibera d’un gran pes i m’ajuda a veure-ho tot més clar.

M’agrada explicar-te el que sent, perquè em sembla que no ho puc fer amb ningú més de la manera que ho faig amb tu. Tant de bo em poguessis contestar i poder mantenir una conversa com les d’abans, però dintre de tot, crec que és el millor. Jo t’escric cartes i tu les llegeixes d’allà on siguis. M’agrada quan m’emocion escrivint aquestes paraules i les llàgrimes salades recorren la meva galta lentament i cauen a terra, sense fer soroll. És l’única manera que em serveix per plorar.



A mesura que escric, vaig pensant que potser m’equivoc, una altra vegada, i que molt endins meu hi ha una veu que em diu que em prengui això com un nou començament, però d’altra banda em vull donar el gust d’equivocar-me i veure com passa tot. Sempre seré a temps a triar l’altra opció, no?

DIA DE L’EXAMEN:

Vull aprofitar les últimes pàgines d'aquesta llibreta per contar-te el que pens ara mateix. Fa prop de tres mesos vaig anar a fer l’examen teòric de l’autoescola, per tercera vegada. Per fi havia aprovat. Si no ho feia, no em podria treure el carnet perquè la mare no em volia pagar més classes. La setmana següent vaig anar a fer el primer dia de pràctiques. Vaig engegar el cotxe, vaig posar primera, i molt lentament vaig prémer l'accelerador, com m’ho havia demanat el professor. Vam sortir de l’aparcament i vam fer un parell de voltes pel polígon industrial, on no hi havia ni un sol cotxe. El monitor, en Joan, em va dir que ho estava fent molt bé, allò, i que em veia capaç d’anar a la carretera. Jo estava molt satisfet i de seguida vaig pensar que allò seria molt més fàcil que l’examen teòric. Fins aquí tot bé.



Vaig fer l’stop de la rotonda i, pensant que no hi havia cap cotxe a prop d’allà, em vaig disposar a seguir endavant. Una frenada intensament brusca va detenir el vehicle quan un Land Rover vermell va passar a escassos centímetres del petit cotxe de l’autoescola a gran velocitat. Aquella aturada inesperada va fer que el meu cor s’accelerés com mai ho havia fet. Em faltava l’aire. M’ofegava. No podia respirar per molt que ho intentés i una sèrie de flashbacks del dia de l’accident van omplir el meu cap. Els llums de l’ambulància. Tots els metges corrents sense parar. El cotxe destrossat. El teu cos immòbil. El soroll del meu alè, que cada vegada sortia i entrava més de pressa. La mare plorant sense parar al meu costat. Els bombers, metges i metgesses traient el teu pàl·lid cos de dins el vehicle. Sentir-me ofegat, igual que ara.

Vaig ser incapaç de tornar a posar-me dins un cotxe fins que vaig recórrer a l’ajuda d’una professional: una psicòloga. Sí, ja sé que la darrera vegada em resignava a visitar-ne cap, sempre hi som a temps de canviar d’opinió, no? Potser ara crec que no anar a cap psicòleg era una bogeria, i que estava equivocat, però en aquell moment vaig pensar que era el correcte, el que volia fer. Na Martina em va ajudar a superar aquella por que tenia als cotxes i avui, després de tres mesos, faig l’examen pràctic. Estic mort de por. El bolígraf amb què estic escrivint rellisca per la meva mà, humida de suor. I uns nervis tímids es deixen entreveure. No atur de repetir-me “ho pots fer”, i una onada de positivisme i optimisme em recorre el cos. Ignor una insistent veueta que es pregunta: I si no som capaç? Pens en el que m’hauries dit i somric, per primera vegada des de fa molt temps.

 
Aina Riudavets | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]