F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Pell freda (rosa.roy)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 2 Cercar l'error i trobar l'oblit...

Aquella trobada fou ben estranya. No sap si es van passar hores en silenci, potser minuts, però la sensació va ser eterna, tot i que rarament còmode. La nena havia deixat de plorar, era increïble el contrast; havia passat d'estrènyer-se fortament fins a semblar un punt, a recuperar la serenor i aixecar el cap. Finalment, quan ja es veia el sol prou baixcom per aadonar-se'n del temps de rellotge que havia passat, en Kafka va girar-se a mirar a la nena. Ella jugava amb un pal amb els ulls fixos a terra, fent dibuixets a la sorra del parc.



- Em dicFranz. - va dir ell, esperant una resposta. - Això,Franz. Perquè plores? - seguia insistint ell. Ho va tornar a repetir amb un to de veu més fort i finalment la nena va girar-se, i amb una breu inclinació de cap va dir-li que ja sabia qui era ell. Mentre en Kafka intentava encabir aquesta afirmació, ella va aixecar-se i li va oferir la seva mà. - Anem? - va dir-li la petita somrient, amb la mà suspesa a l'aire. Gairebé guiat per un impuls, ell va col·locar-se al seu costat sense tocar-la i van començar a caminar. En Kafka sense saber-ho estava a punt de viure una experiència que l'acompanyaria tota la vida.



Observant el meravellós parcSteglitzi recorrent els petits camins formats per la naturalesa ben cuidada, enFranzva escoltar atentament tot el que la noia volia dir-li. Tenia moltíssimes preguntes, però ella semblava llegir-li la mentcom si d'un llibre obert es tractés.



- Sé que et preguntes qui sóc. És graciós com intentem saber de què estan fetes les altres persones quan no coneixem ni la nostra pròpia essència, oi?Mmmm... que t'hauria de dir... és difícil d'explicar. Potser el millor és que ho vegis. Dirigim-nos cap al mausoleu. Reconeixes les dones que hi ha assegudes i que conversen animadament? -



Ell encara intentava entendre què estava succeint, però el que sabia és que no volia ser gaire a prop de tota aquella gent. Com si amb això ja l'hi hagués respost, ella va continuar.



- Exacte. L'Elisabethi laJane. Eren molt amigues teves quan eres petit i vas venir aquí amb el teu pare. -

Va rebre aquestes paraules com si una fletxa l'hagués travessat a banda i banda del pit. EnFranzva frenar de cop i la va mirar directament als ulls; en sortien gairebé espurnes. Ella, en canvi, estava completament serena, fins i tot semblava amagar-se una rialla sota el seu posat seriós. Intentant mantenir la calma, ell va preguntar-li qui era i que volia. Com un rierol van començar a aparèixer totes les preguntes que se li estaven teixint a la gola. Per què se li apareixia només a ell, per què podia llegir-li la ment o això era el que semblava, per què havia triat aquest moment per aparèixer, què estava succeint, qui...



- Plorava de veure't. Segueix-me. - Es va limitar a dir ella, sense perdre l'aura de tranquil·litat que la rodejava.



Van arribar a prop de la peixateria del mercat. Des del turó del parc, ella li va assenyalar enJoshua. - A l'institut éreu inseparables. Va venir a veure't fa uns anys abans que l'eliminessis d'aquella manera de la teva vida. - I sota la mirada atònita d'enFranz, va dirigir la seva atenció a la Nora, una dona que llegia en un banc uns metres més enrere. - Recordaràs el primer petó també, suposo. - Ell, que començava a tenir els ulls humits i tremolor als braços, volia frenar-la d'alguna manera. - Ja hem parlat suficient de mi. Em sembla que no estem jugant en les mateixes condicions. No sé qui ets i siets un càstig de l'infern digui-li que se m'emporti amb tu. Em dec estar tornant boig... - Ella va mirar-lo tendrament als ulls i va sospirar. -Suposo que tens raó,Franz...-



Caminant pel bosquet que portava a la sortida del parc, ella va començar a explicar-li.



- No és gaire important saber qui sóc, però l'únic que puc dir-te és que sóc un record. No teu, ni de ningú, sinó del temps. No em miris així, no és pas de bojos. Tothom en té, i no només un. Ja sé el que em vols dir... però no sé si és prudent parlar gaire. El que haig de fer és mostrar-te. No... ningú m'ha enviat aquí. He sigut cridada per tu, perquè corres un greu perill. - Parlava amb una rapidesa i un neguit notables, el que recordava a pesar de les seves paraules que no era més que una nena.



EnFranzs'estava gairebé marejant, però s'havia proposat entendre què estava succeint.



- De què ets un record? Perill de què? Parla clar!.- La desesperació era tangible.



Finalment, la petita va decidir obrir una mica més l'escletxa de tot aquell misteri.



- Necessito que siguis conscient del que vas fer. Ara et diré que sóc, i necessito que ho entenguis. Sóc una oblidada. Una oblidada per tu, per la Nora, per l'Elisabeth, pelJoshuai per tothom. I estic condemnada a ser el record que mai he sigut i que ningú té de mi, ni jo mateixa. No sé com em dic, ni perquè tinc forma de nena, ni la vida anterior que vaig tenir, o si en vaig tenir alguna. He sigut cridada, és l'únic que sé. Necessito que tu cerquis en el teu passat, remenis els calaixos del record, i hi trobis l'error.-



En Kafka no entenia a què es podia referir, tot i que en el fons del seu cor una veueta que no era seva sabia de què es tractava. La veu segura i aspra del seu pare era l'única que aconseguia calmar-li aquella ràbia que temps enrere l'havia consumit. EnFranztenia molt clar de qui fou l'error, fou de tota la societat que li donà l'esquena al seu pare, que el va deixar morir aquella nit, sol, sense escoltar els seus crits d'auxili. Ell sabia que el seu error havia sigut la seva mort, i que hagués sigut fins i tot més justa la mort de totes les persones indignes d'aquesta ciutat que estava trepitjant. Ell sabia que ni la Nora, ni laJane, ni elJoshua, ni el policia l'havien ajudat mai. Ell donava l'esquena a tothom que abans li havia donat a ell i al seu pare. Des d'aleshores no havia sigut mai feliç. Li van començar a aparèixer les imatges de com havia tret de la seva vida aquestes persones, de com s'havia tancat en el seu patiment, de com s'havia fabricat la seva pròpia trampa; va posar tants cadenats i tantes cadenes a les portes del seu cor que ja no sabia obrir-les. El buit d'escalfor que havia deixat la mort del seu pare l'havia acompanyat allà on anava; a la seva solitària casa, a la brisa congelada de cada matí i a la pell freda que donava vida al seu malnom. Però va recordar el riure ofegat de la Nora, els estius amb enJoshua, les tardes d'escriptura amb l'Elii laJane. Estava totalment atrapat, perquè sentia nostàlgia i dolor quan pensava en aquestes persones, sentiments confusos que després es delimitaven clarament en la ràbia, i les cadires trencades de cada seva ho sabien millor que ningú. Però de cop va semblar-li que entenia a la nena, i va mirar-la sorprès. Ella somreia amb els ulls humits. Va intentar donar-li la mà, però ell la va refusar amb un ensurt. No li agradava tocar a ningú.



- M'estan oblidant, oi? La meva consciència t'ha cridat perquè em salvis de caure en un pou sense sortida?-

- Podríem dir que estàs en el pou ja,Franz. Vas fer fora aquestes persones de la teva vida, i és comprensible, estaves trist, enfadat. Però quants anys han passat? Ningú podia preveure la seva mort. Te'n culpes d'ençà que va passar però tu tampoc podies saber que l'atacarien aquella nit. I ells menys,Franz. Sé que ho revius cada nit abans d'anar a dormir. Pots sentir el crit, la bala frisant l'aire i el fastigós assassí corrent pels carrers mullats de la ciutat. Vas aconseguir ser un monstre de ràbia, però ara t'està passant el pitjor; la indiferència. Tan teva com dels altres per la teva vida. L'oblit és el pitjor càstig. Si l'infern existís, seria indubtablement aquest. Corres el mateix perill que jo... de tancar-te en tu mateix, desaparèixer del mapa, de la vida de tothom... De convertir-te en el record que mai has sigut per ningú. Al final serà massa tard,Franz.- Veient l'expressió desfigurada de l'home, ella va obrir els braços en senyal de compassió per fer-li una abraçada. Ell va allunyar-se al mínim contacte de les seves pells, va sentir el rebuig de la calor humana i va començar a plorar.



- Les persones que vaig fer fora de la meva vida no em volen ni veure, nena. Et penses que no he intentat ja arreglar el meu error? A la Nora gairebé la mato també, aquella nit. En el cotxe cridant, accelerant... fou la veu del meu pare en el fons del meu cor la que em va dir que frenés. Ella va aixecar-se, va tancar la porta i va desaparèixer rere les seves passes. O enJoshua, vaig estar durant dos anys dient-li que em deixés en pau. Ell m'escrivia cartes, o venia a visitar-me, i la seva bondat em provocava fastig. Perquè no l'havia tingut amb el meu pare? Va morir molt a prop d'on enJoshuatreballava, durant els seus torns a més. M'és igual que no el sentís, petita! M'és igual tot! Vaig haver de ser molt cruel perquè entengués que em preferia lluny, i perquè em deixes viure en pau. LaJanei l'Elisabeth... van dignar-se a publicar-ho al diari, amb un escrit que li van dedicar. Tot el poble semblava tan afectat... Mai van venir a dir-me res... -



EnFranztremolava, i a ella se li estava acabant la paciència.



- Kafka, viure en pau? Volies allunyar-los de la teva vida per a viure en pau?! Mira't,Franz! T'has estat rosegant el cor sol en la fredor de casa teva, has aconseguit tenir pànic a les mostres d'afecte i a la calor humana. Perquè creies que potser no va venir ningú? Tothom sabia com estaves! LaJanei l'Elisabethsegurament van parlar amb la Nora, i tots heu fet el mateix error; deixar passar els anys i no enderrocar mai la ferma muralla que s'estava col·locat entre tu i el món. Què diria el teu pare,Franz. No deixes descansar la seva memòria. Com t'he dit, l'infern és l'oblit, i per culpa teva no permets que es parli d'ell... L'estàs condemnant amb tu. I has intentat canviar el que vas fer, sé que has escrit cartes que després no has enviat, per por i vergonya de tu mateix. Per això sóc aquí, per enderrocar el mur de fang que fa anys que es forma sobre el teu cor i la teva persona, per evitar que la gent es conformi i ningú mai més et recordi. I per fer descansar al teu pare, que s'ho mereix. Ja hem arribat a casa teva,Franz. Pensa en tot el que t'he dit, i demà vine'm a veure un altre cop al parc; t'estaré esperant.
 
rosa.roy | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]