F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Anemone (Alícia Íñiguez)
Inici:  Història de Leandre i Hero
Capítol 2 Deftero meros

Una ploma circulava, fent tombarelles sense rumb, per les carreteres que el vent dibuixava en el cel. Aquesta, però, no podia associar-se a la d’un ocell; era gràcil i majestuosa, digna d’un déu. Lluïa una blancor imperial accentuada per la seva netedat. Quan el vent es feu més feble, anà baixant lentament fins que es posà, amb delicadesa, a terra. El propietari de la ploma observava maliciosament la imminent guerra. Era jove, no gaire alt, mes la foscor de la nit i la mesquineria dels seus ulls li concediren un aspecte madur. De tant en tant, apartava uns rínxols daurats del seu rostre que, tot i tenir els cabells curts, el vent utilitzava per dificultar-li la vista. Les seves ales grans, però ben proporcionades, que li atorgaven una aparença encara més sumptuosa, li permetien alçar-se de terra per tenir una profitosa visió del que succeïa. Duia penjat un carcaix ple de fletxes manufacturades per ell mateix, i subjectava curosament amb la mà dreta un arc diví de fusta de freixe, amb el qual, recentment, havia disparat dues sagetes.

Els ulls del jove seguien fidels les barques provinents d’Abidos que cada cop s’apropaven més a la costa. Els guerrers, irats i frenètics, avançaven per la mar ben armats: duien casc, cuirassa, escut i gamberes. Alguns portaven arcs i fletxes, altres, llances i beines per guardar les espases. Es distingien dels enemics pel blau fosc de les seves túniques. Uns minuts més tard, la primera barca tocà costa, seguida de totes les altres.



Hero corregué sense aturar-se fins que arribà a palau. Costosament, agafà aire i adquirí la força necessària per pujar les altives escales que donaven pas a la porta d’entrada. Els guàrdies, en reconèixer que era la princesa, la deixaren passar. Hero continuà corrent fins que, en un dels passadissos, es trobà amb Ses Majestats, el rei i la reina de Sestos, els quals es dirigien a les seves estances per descansar.

La reina Anastàsia, mare d’Hero, era una dona audaç i intel·ligent, que sempre es deixava guiar pels seus sentiments. Físicament, Hero havia heretat els trets de la seva mare: era esvelta, de pell delicada, tenia els cabells llargs i castanys, i els llavis, fins i vermells. Però en el que més s’assemblaven era en la seva mirada d’un verd poderós.

Quan els reis veieren Hero tan esgotada i nerviosa, feren una exclamació de preocupació. Ella, sense perdre temps, els explicà, entre exhalacions, el que estava succeint: l’arribada de les barques enemigues i el peremptori atac. Tot i això, preferí ometre la carta de Leandre.

- Per tots els déus! -exclamà la reina Anastàsia.

- No hem de deixar que el pànic s’apoderi de nosaltres -digué Vasilius el més seré que pogué-. Avisaré els soldats perquè es preparin per atacar. No abandoneu palau. Els nostres guàrdies us protegiran.

El rei marxà ràpidament per la galeria fins que desaparegué. La reina Anastàsia s’apropà a Hero i l’abraçà.

- Filla meva, deus estar molt cansada. T’acompanyaré a la teva cambra perquè reposis.

- Gràcies, mare.

Totes dues es dirigiren, pels foscos passadissos, cap a l’estança d’Hero. Per fi, la princesa havia recuperat la tranquil·la respiració que posseïa mentre passejava per la platja abans de l’imprevist. Arribaren a la porta de la cambra, on hi havia dos guàrdies vigilant. Hero pensà que devien haver estat col·locats allà per a la seva protecció, com els digué el rei uns minuts abans. De la mateixa manera, hi havia uns altres dos a l’entrada del dormitori de la reina. Els guàrdies, en veure-les, obriren la porta i les deixaren passar. Seguidament, tancaren la porta i tornaren a la seva posició de vigilància.

Hero s’estirà al seu llit, tot i que pensava aixecar-se tan aviat com la seva mare marxés. Sabia que Leandre estava fora lluitant, i no podia permetre que li succeís res de dolent.

- La meva preciosa Hero, -digué Anastàsia amb veu dolça- quantes vegades he de dir-te que no t’escapis de palau durant la nit? És perillós, i més en temps de guerra.

- Soc conscient, però ja sabeu que em fascina passejar per la platja: observar la mar, sentir el fred del vent, respirar aire fresc... -sospirà-. A més, avui hi havia lluna plena -unes llàgrimes aparegueren en els seus ulls.

- Filla, ja fa molts anys que el teu pare ens va deixar -digué tristament.

- Ho sé, però abans de morir em digué que sempre em protegiria, ja que, durant el dia seria el sol, calent i acollidor, mentre que, a la nit, la lluna, a la qual podria acudir sempre que tingués problemes -expressà amb tendresa.

La mare, intentant contenir les llàgrimes, s’apropà a Hero i l’abraçà.



Mentrestant, una multitud de guerrers d’Abidos caminava compassada mentre deixava petjades sobre la humida sorra de la platja. Les més properes a la mar, però, s’esborraven amb les onades. Els enemics avançaven ràpidament fins a la muralla que protegia la ciutat de Sestos. Leandre duia llança i espasa, i no podia pensar en res més que en la seva estimada Hero. Tenia por de morir, no pel desconeixement del que arribaria després de la mort, sinó perquè no podria estar més amb el seu amor. Els seus sentiments vers Hero eren tan profunds i intensos que no li permetien ser del tot conscient de la realitat que l’envoltava. Ni tan sols es qüestionava com només una mirada havia aconseguit embruixar-lo d’aquella manera. De sobte, mentre estava immers en el seu món il·lusori, una veloç sageta que li fregà la galta li indicà que la batalla havia començat.



El jove de les ales de plomes blanques mirava orgullós el desenvolupament del que havia maquinat. Recordava, venjatiu, l’inici de tot vuit anys endarrere. Hero tenia solament deu anys quan es trobà en una situació molt complicada. El seu pare acabava de morir per una malaltia desconeguda. Amb la seva mort, Hero i la seva mare no només quedaren afectades anímicament, sinó que es trobaren en una situació econòmica precària.

Dies més tard d’aquell infortuni, una altra desgràcia es produí. La mort de la reina Dària de Sestos, esposa del rei Vasilius, es promulgà per tota l’illa. Primerament, aquesta notícia no despertà l’interès d’Hero. Estava massa capficada buscant una solució a l’episodi que ella i la seva mare estaven patint. Però una nit, mentre observava l’esplendor de la lluna plena que li recordava el seu pare, tingué una idea. Quan era petita, abans d’anar a dormir, el seu pare li explicava la història d’Eros, el déu de l’amor. Hero sempre havia volgut tenir unes fletxes com les del relat, màgiques i fascinants, i aquell era el moment d’aconseguir-les. Ideà un pla: buscaria les sagetes d’Eros, n’agafaria dues i les utilitzaria amb la seva mare i el rei Vasilius de Sestos. A qui podria perjudicar?

Passats uns dies, Hero marxà de casa per aconseguir el seu propòsit. Segons els relats del seu pare, la major part del temps, Eros es trobava en un bosc als afores de Sestos, passat un rierol d’aigua cristal·lina. Allà, a prop dels arbres amb la millor fusta, fabricava i perfeccionava les seves fletxes. Hero arribà al bosc i, seguint les indicacions dels relats, trobà Eros jugant amb les seves fletxes. Amagada darrere uns arbustos, visualitzà, a pocs metres d’ella, el carcaix ple de fletxes del déu. Es mantingué oculta i esperà que Eros s’allunyés del seu objectiu. Poc després, mentre el jove estava distret amb uns animals de la zona, Hero aprofità per agafar dues sagetes i marxà ràpidament sense que el déu alat s’adonés del furt. Però temps més tard, quan les fletxes van ser llançades, Eros s’assabentà del robatori i jurà que es venjaria del culpable que l’havia ridiculitzat davant dels altres déus.



I ara, vuit anys més tard, Eros volava per la negror de la nit, mentre observava la guerra i esperava ansiós l’inevitable destí de les seves dues víctimes: Hero i Leandre. El déu fou el responsable de l’amor sobtat que sentiren els dos joves quan es veieren a la festa. Però les fletxes que els llançà havien estat banyades amb verí. Un verí que provocava un efecte contrari: quan els llavis dels enamorats es trobessin, tot l’amor que sentissin i tot el desig que haguessin acumulat es convertirien en un odi que no podrien cessar fins que un acabés amb la vida de l’altre.
 
Alícia Íñiguez | Inici: Història de Leandre i Hero Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]