F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La termoclàstia (Sancho)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 2 Trencaclosques

Fins a les vacances d’estiu, Kafka tractava de seguir el ritme de vida al qual s’havia acostumat, però a pesar que al principi no li costava molt, al tercer dia ja havia començat a baixar la productivitat al bufet d’advocats. Un jueu el va visitar perquè volia que el defensara en un cas on van arrestar-lo sense motiu quan ell era tranquil·lament a la seua casa. Aguantant-se les ganes de dormir, va agafar la llibreta i va apuntar-hi el cas per no oblidar-se’n, però mai va tindre temps de preocupar-se i l’home va ser condemnat pel crim tres setmanes després. Però l’advocat no tenia temps de més treball perquè ja eren les cinc de la vesprada i havia d’anar corrent al parc per trobar-se amb Dia. Allí era ella que identificava Kafka malgrat les ulleres que li havien eixit per la manca d’hores de son. Dia adorava els contes que Kafka inventava per a ella, però el tema principal de la vesprada fou la cua que portava la xiqueta al monyo. Li l’havia feta son pare, va comentar ella, de fet solia fer-se-la habitualment. A ella li agradava perquè era un moment especial on ell l’atenia.

-Jo també vaig tindre el monyo llarg durant uns mesos. - Va afegir Kafka – Però no va durar molt, fins que mon pare me’l va tallar amb unes tisores.

-Mon pare mai faria això. A ell li encanta el meu pèl perquè ens recorda a ma mare.

La mare de Dia va passar a millor vida feia sis mesos, el pare no li va dir els motius, però per eixa època, fa memòria Kafka, va presenciar un incendi on va morir una dona, fet que va eixir als periòdics. Ell sentia llàstima per ella, sobretot per la seua mirada taciturna, però va tractar d’animar-la canviant de tema. Però eixes xarrades on Kafka aprenia tant se n’anaven junt a la llum del sol. Era el moment en què havia d’anar amb Max per a investigar els llocs dels crims.

Com ja era de nit i anaven a investigar el lloc on van ocórrer aquells successos tan grotescs, Max volia assegurar-se’n que no els relacionaren amb l’assassí. Per això van vestir-se amb robes negres que els camuflaven en els obscurs carrerons. La primera escena del crim era prop de la casa de Kafka: un contenidor. Per les taques de sang que hi havia al costat que es van trobar, es deduïa que era allí, el mateix lloc on l’homicida va amagar els dos primers cossos. Era un cas especial perquè en cap altre moment van haver-hi dues víctimes, sols a aquest que va ocórrer a desembre. El mes següent també van ocórrer dos assassinats amb el mateix modus operandi que l’anterior, però van ser amb dues setmanes de diferència. D’allí endavant, cada segona quinzena del mes va anar ocorrent un assassinat, sense patró fix. Aquesta informació la va traure Max de les seues fonts de periodista, perquè no van ser revelades a la premsa per obvis motius. La primera setmana, es van dedicar a investigar el lloc dels crims. Tots tenien uns trets similars: de nit no es veia res i eren als afores de la ciutat, on ningú podria escoltar els crits de dolor. Un contenidor, davall un pont, un carreró sense eixida, una casa abandonada, dins del clavegueram... El primer era l’únic que pareixia no estar preparat, perquè la resta eren llocs únics en la ciutat on ningú podria anar a socórrer les xiquetes. Solament podrien ser coneguts pels habitants de la ciutat que hagueren descobert fins a l’últim racó d’aquesta urbs o que vivien prop.

La següent setmana es van aventurar a fer-los entrevistes als familiars de les víctimes per veure si algú podia donar-los una pista crucial, però cada dia a Kafka li costava més seguir-li el ritme al seu amic. Tenia unes ulleres encara més pronunciades que abans, la seua mirada sempre anava perduda. Li ho deien tant els companys de treball al veure com cada dia perdia més casos o pitjor encara, els rebutjava, o també Dia al no veure’l tan animat com de costum. L’únic que va atendre va ser que el pare de Dia s’anomenava Natch i que era un policia local molt respectat a la caserna.

La nit després d’acabar amb les entrevistes i descobrir que totes les víctimes portaven una cua al monyo freqüentment, però diferien en edat, vida social i la resta de trets físics, Kafka va tindre un malson. Va somniar que trobava l’homicida però cada vegada que s’apropava a ell aquest s’allunyava. Com més ràpid anava Kafka, el criminal fugia més ràpidament. Era molt frustrant saber que si l’agafava s’acabaria amb tota l’angoixa, però que encara que hi havia gent en mig que podria parar-lo si Kafka cridava que aquell home era l’assassí, era incapaç de dir-ho: se sentia afònic. Max i Dia eren entre els espectadors, que més enllà de deixar-lo anar, Dia va agafar el braç de Franz per aturar-lo i deixar fugir el criminal.

En alçar-se del llit, Franz Kafka va girar-se cap a la finestra i va veure que ja n’era, de dia. No va prendre el got de llet, ni va llegir el periòdic ni va classificar les cartes perquè arribava tard a treballar. En arribar, no el va rebre una altra cosa més que una carta d’acomiadament. S’especificava que les darreres dues setmanes havia baixat el seu rendiment i el fet d’arribar hui tard havia sigut la gota que fa vessar el got. No podia aturar-se a pensar en això, encara que havent sigut involuntàriament, s’havia lliurat d’un dels tres problemes que tant li llevaven les hores de son. Si aconseguia trobar l’assassí, o més fàcil encara, una pista útil, podria oblidar-se dels problemes econòmics d’una vegada, i ara que estaven Max i ell tan prop, no s’anava a rendir.

Millor encara per a ell quan eixa vesprada Dia no va acudir a la seua quedada. És clar que li va semblar estrany que faltara sense avisar però va pensar que potser fora que se n’havia anat amb el pare de compres perquè el dia següent era la seua graduació. Allò important era saber que podria descansar durant unes hores més abans de la seua quedada amb Max a la mateixa cafeteria de sempre.

Aquesta vegada, Kafka era qui arribava prompte, amb puntualitat, com a ell li agradava abans de veure’s envoltat per les obligacions de les quals quasi s’havia lliurat ja. Max arribava dos minuts després més content que mai i seia a la taula on estava el seu company amb bones notícies.

-Tinc el perfil del criminal.

Amb eixes paraules Kafka va esbossar un somriure mentres deixava parlar el periodista. Resultava que si l’únic cas dels nou assassinats que feia no quadrar la resta fora el primer, potser fora perquè el primer fou un assassinat improvisat on el criminal no tenia un objectiu clar, però que va ser presenciat per la segona víctima, que per callar-la, va acabar amb el mateix destí que havia observat. D’allí endavant la distància entre assassinats va anar augmentant, demostrant que possiblement l’adrenalina que sentia l’assassí li agradara tant que volia repetir, però al mateix temps hauria de controlar-se, perquè ell sabia el mal que estava fent.

-I què és de les cues? Si fora com tu dius, per què totes, inclús les dues primeres, portaven una cua que va ser tallada?

- Deixa’m acabar, amic meu. Has escoltat parlar de la casualitat? Moltes xiquetes porten el monyo llarg de manera que siga fàcil fer-los una cua. Si les meues deduccions són correctes, el primer assassinat de tots va ser iniciat per la cua de la primera xiqueta que va despertar en l’homicida el seu instint assassí, però la segona va ser casualitat que tinguera també cua. Els que vindrien més endavant estarien més meditats i ja es fixaria, a posta, en el monyo de les xiquetes. No sabria dir-te amb certesa la causa de les cues, tal vegada siga una representació de la mare o algun familiar mort amb aquest monyo amb el qual guarda un vincle especial o un trauma que es vulga tornar a vore o tornar tot el dolor que ha pogut estar reprimint. Eixa última frase va encendre en el cap de Franz Kafka una bombeta que els ajudaria a resoldre aquell misteri.

-Has dit... familiar mort? Un familiar mort que guarda una relació amb la cua del monyo? Que la seua pèrdua puga provocar un trauma per a ell?

-S..sí, això he dit. Per què ho dius?

-En tinc un que encaixa a la perfecció.

Un home que podia conéixer tota la ciutat a la perfecció pel seu treball. Amb una dona amb cua. Vinculat amb un succés que va ocórrer a desembre que podria haver canviat la seua vida, donant-li motius per assassinar a qualsevol innocent amb eixa mateixa cua. Un habitant normal i corrent del que ningú sospitaria mai: el policia i pare de Dia, Natch. Tant Kafka com Max no van poder evitar abraçar-se i assegurar que destaparien la seua falsa identitat. No obstant, van caure de seguida en el major problema: com ho farien?

Ells estaven segurs de la seua hipòtesi, però qui estava buscant la identitat del criminal era la policia local de Berlín i no anaven a fer-los cas a ells, un periodista i un escriptor, en lloc de al seu company de treball amb qui havien treballat colze a colze. Necessitaven una prova crucial que el desemmascarara enfront de tots: una fotografia, una empremta o el que fora que pogueren trobar a sa casa. El següent objectiu era la casa on Dia convivia amb son pare.

 
Sancho | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]