F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
En una altra vida (Ayrus)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 2 RECORDS

La policia va quedar atònita davant l’historial delictiu de l’Alice. La quantitat de denúncies de tercers i la gravetat i diversitat dels delictes comesos feia difícil de creure que aquella dona encara no hagués anat a presó. Fins aquell dia.



Després de validar el testimoni de la Mika d’un homicidi amb arma de foc, els agents van reobrir casos d’assassinats que havien prescrit per manca de proves. Amb l’arma requisada, no van trigar gaire a identificar quina de les víctimes dels diferents fitxers coincidia amb la balística de la pistola.



Només un dels cent seixanta-vuit casos coincidia en període de temps, munició i sexe dels difunts assassinats.



En Rivers, qui havia tingut peus de plom des del primer dia en el cos, va quedar petrificat en veure el nom de la persona.



Robert Woods.



Sens dubte, era el pare de la petita.



El pare amb qui mai va arribar a estar.



Un home tendre i dolç que li hauria pogut proporcionar una bona vida a la seva nena.



Algú que va moure cel i terra per trobar la seva dona fugada amb la filla acabada de néixer. L’única persona que de debò va lluitar per la Mika, i que si encara estigués amb vida, de segur que seguiria lluitant per crear un futur per a ella.



Aquella tarda, Alice Jean va ser jutjada pel tribunal de justícia del país. Va ser una sessió ràpida, amb encara no una desena de testimonis per verificar l’acta. Franz Kafka i Mika Woods eren dos d’ells.



Cap d’ells testificaria, però qui sí va intervenir-hi va ser Rivers, qui va mostrar diverses proves acusatòries.



Tres cops de martell van marcar el silenci a la sala. La sessió havia acabat.



La decisió del jurat van ser 10 anys a la presó de Hoheneck, on s’enviava les dones residents a Alemanya i considerades perilloses.

  • -Què passarà ara amb la nena? Vull dir, encara no és major d’edat.-Kafka mostrava un punt de preocupació que es barrejava amb la nostàlgia d’un temps que no tornaria per més que s’hi esforcés.


Van sortir de l’edifici. Els núvols cobrien el cel blau que aquell matí havien vist brillar amb tanta intensitat. Les primeres gotes de pluja començaven a caure, com si la terra plorés per l’incident d’aquell matí.



En Rivers va sospirar amb certa incomoditat.

  • -Si fos un civil qualsevol li negaria aquest tipus d’informació, però, coneixent part de la seva història, puc comprendre la seva preocupació.





    -Gràcies. De veritat que li ho agraeixo.





    -Només té cinc anys, li queden moltes experiències per viure i s’ho mereix. Hem intentat trobar algun familiar a part de la mare, però la seva única família era la Mika. El pare, de petit, va ser orfe; per tant, tampoc té ningú per part paterna.





    -Vol dir que...?

    -Que la portaran a l’orfenat més proper de la zona.





    -No li poden fer això!!


A l’agent no li va caure en gràcia el to de l’antic militar.


  • -I qui és vostè per decidir-ho? Allà podrà fer amistats, tenir un lloc on dormir i tres àpats al dia! És que no sap que una quarta part del país no disposa de sostre ni aliment?! És el millor que li podria passar en una situació com aquesta.





    -No pretenia ofendre’l, però no puc pensar com vostè. Jo vaig ser criat en un dels orfenats de la zona i recordo perfectament la meva estada. Els tutors ignoraven els nens. No és cert que mengen tres vegades al dia. Només tenien dret a un plat de sopa calenta aquells qui obeïen les ordres dels superiors.





    -Les coses han canviat. Vostè m’està parlant de fa més de quaranta anys. Ara els controls són més estrictes amb el personal.





    -I si és així, em pot explicar per què segueix augmentant el nombre de morts entre dos i dotze anys? I els joves que viuen al carrer demanant caritat?


En Rivers no sabia què respondre; en el fons sabia que no anava mal encaminat.


  • -Cregui’m, la situació està igual o pitjor que en aquella època. Però sap què no ha canviat tampoc? L’abús cap a menors. Recordo que, quan el meu germà i jo teníem set anys, el nostre tutor i el director ens apallissaven si tenien un mal dia. Primer per descarregar la seva ràbia amb algú. Després pel simple fet de divertir-se.





    -De veritat que em sap greu tot el que li ha passat però...





    -El que de veritat em sap greu és que no acabés en aquell punt. Ens tenien fets pols psicològicament i físicament per la manca d’aliment i afecte. Fins que un succés em va fer plantejar que marxés.





    -Puc preguntar què el va fer fugir?

    -Com li he dit, les pallisses i els menyspreu no eren l’únic tipus d’agressions. Un dia van abusar sexualment del meu germà i d’una nena que era amiga nostra. No ho podia suportar més temps. Vaig elaborar un pla per escapar-nos i vaig poder treure’ls d’allà. I amb una mica de sort vam poder tirar endavant per separat.


A l’escoltar aquelles estrepitoses paraules, Rivers va començar a patir. Havia pres el cos policial la decisió correcta?


  • -Kafka, si li parlo amb sinceritat, jo no he decidit enviar-la allà. Han estat els meus superiors. No li negaré res del que em digui però ara mateix és l’única alternativa que hem trobat.


I, just en acabar la frase, les dèbils gotes d’aigua que anaven caient van convertir-se en una tempesta furiosa i descontrolada.



Va ser quan van mirar cap als seus peus que van notar que no havien estat sols durant aquella conversa.



La petita estava observant els dos adults amb els ulls plorosos. Tenia 5 anys, però sabia perfectament què s’intentava decidir en aquella conversa. El seu futur, la seva vida.

  • -Jo... hauré de passar pel mateix que tu?- la nena va pronunciar cada paraula tremolosa, mirant directament els ulls de Franz.


Els dos adults no van saber què respondre. No es mereixia res del que estava passant.



Havia perdut 5 anys de la seva vida a causa de la tristesa i la soledat.



Només entre els robustos braços de Kafka havia notat un canvi dins seu. Si la felicitat era un foc, de segur que l’home havia estat el llumí que va encendre’l. I li volien arrabassar. Si anava a l’orfenat, de segur res no canviaria.

  • -No, no... ja veuràs que trobarem la solució. Passi el que passi, jo et protegiré Asako.





    -Asako...?


La Mika va quedar tant sorpresa com la primera vegada que va escoltar aquell nom. Va ser al parc, quan aquella tendra abraçada l’envoltà.


  • -Al matí també has dit aquest nom. Qui és aquesta Asako? Que m’hi assemblo?


Franz tornava a veure’s envoltat per fantasmes del passat. Alguns bons. Alguns dolents. Les llàgrimes volien començar a brollar de nou dels seus ulls, però es va poder contenir.



Amb un fil de veu va contestar a la nena.

  • -Era la meva filla. I sí, sou com dues gotes d’aigua.





    -Era...?

    -Ella va morir fa cinc anys en un accident.


I a l’escoltar aquelles paraules, la Mika va trobar en la seva ment records d’un passat. Records que no podien ser seus.



Perquè hi apareixia en Kafka.





 
Ayrus | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  337 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]