F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
El record que mai s'oblida (BeaEspinosa )
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 2 Tant de bo fora només un somni

Diari de Frank: “ Ahir Laia y jo anàrem a l’horta que tenia el meu avi al sud, li havia parlat molt a la nena sobre això, però mai havia tingut el valor d’anar-hi. És increïble la capacitat dels xiquets per convéncer i traslladar-te a un món imaginari. Senten els teus problemes i la teua preocupació, per això intenten que no penses en ells per un instant, aquest és etern, o almenys deuria ser-ho. Ho fan d’una manera tan simple… utilitzen qualsevol ximpleria per traure’t el teu millor somriure.



Laia m’ha canviat la vida, per primera vegada des de fa molts anys puc dir que soc feliç. Ja fa cinc anys que la vaig trobar a aquell banc, però ho recorde com si fora el primer dia. Hem anat a llocs on mai pensava que aniria, sense eixir de la ciutat, per a nosaltres qualsevol racó és especial. Per això, quan ella s’adorm m’agrada escriure aquestes vivències, per recordar-les sempre. Encara que ahir arribàrem tan cansats que no vaig poder fer-ho. Va ser un dia molt intens, sobretot emocionalment. Quan arribàrem a l’horta de l’avi Vicent, tot estava com ho recordava. Ens vam asseure baix la morera, com feia amb ell ,i vaig començar a contar-li una de les meues històries de prínceps, animals exòtics i plantes que parlen. Així ens passàrem vàries hores,fins que decidírem començar a passejar. Laia és una xiqueta molt curiosa, i per això em preguntava sobre tot allò que veia, així va fer que arribara als meus records en aquella horta. Sense que ens adonàrem passà el dia, ja que he pogut comprovar que el temps és una magnitud variable, abans el dia es feia etern….”



-Iaio, iaio on ets?- Laia va interrompre la seua escriptura



-Estic ací a l’escriptori, què és això que portes? -Frank quan va veure entrar a la xiqueta es fixà en la carta que portava a la mà.



-Me l’he trobada a la porta, posa que és per a mi, però tinc por , millor obri-la tu - va posar aquella cara d’inocència…



De seguida es va anar al dormitori, i Frank es quedà a soles amb la carta. Aleshores va vore la nina dibuixada, la mateixa que tenia Laia en el seu llibre quan la va trobar. Va dubtar uns segons abans d’obrir-la, però quan es decidí, l’interior el sorprengué: era la mare de Laia.



A les primeres línies feia referència al dia que la deixà al parc, es quedà indecisa darrere d’un arbre , sabia que la seua decisió no va ser la correcta. La volia més que res en el món, per això no volia que patira. L’únic que desitjava era una alternativa de futur per a la seua xiqueta. De seguida va veure arribar un vellet peculiar, la sorprengué la delicadesa i dolçor amb què tractava a la xiqueta. Mai havia vist Laia riure així, s’adonà de la complicitat que es va formar entre ells. Va comprendre així que aquell home la faria feliç.



Per això li donava les gràcies a Frank pel seu gest de solidaritat. Va esperar cinc anys a escriure la carta perquè no volia intervindre en la seua felicictat. Volia dir-li a Laia que, encara que mai la perdonaria, tenia una mare per a quan ho necessitara, sentia important dir-li-ho en aquell moment que gaudia de consciència. No pretenia que la buscara, ja que mai la trobaria, únicament volia dir-li que la volia i estava de manera omnipresent sempre amb ella.



Frank plorà de la infinita tendresa que desprenia la carta, a ell mai li havien escrit res així . Parlà amb Laia, la xiqueta s’alegrà que la mare li dibuixara la nineta altra vegada. Encara que no volgué investigar més, li agradava la seua nova vida.

Laia anà creixent de la mateixa manera que Frank envellia a un ritme accelerat, però mai deixà d’escriure sobre la seua vida. Un dia quan la xiqueta tornà, no trobà el seu avi. Es va posar molt nerviosa, però als pocs minuts Frank tornà, digué que estranyament s’havia desorientat i per un moment no sabia tornar. Aquests símptomes es repetiren, junt a altres com la pèrdua de consciència i de memòria. Quan anaren al metge aquest li diagnosticà una malaltia nerviosa per la qual perdria la memòria i es convertiria en una altra persona totalment diferent , entre altres coses, augmentaria la seua agressivitat. Per tant, era necessari que ingressara en una residència i se separara de Laia, pel benestar dels dos.



“ No hi ha res pitjor en la vida que oblidar els teus records: qui ets, d’on vens o qui ha format part de la teua vida. Fa uns dies que no puc mirar Laia als ulls, no m’imagine el moment de veure la seua inocència per última vegada. He desitjat moltes vegades oblidar moments del meu passat i canviar la meua personalitat incompatible amb la resta del món, però ara que arriba el moment no estic preparat i crec que mai ho estaré.”-Diari de Frank



Vam necessitar alguns dies per assimilar la notícia I per reconstruir les nostres vides. Hi ha paraules que són molt dures d’assimilar, haurien d’estar prohibides. Decidírem buscar la mare de Laia per tal que tinguera amb qui quedar-se. Després d’anar a Serveis Socials i a l’Ajuntament, telefonaren a casa. Era ella. El va agafar Laia, i parlà amb ella amb una immensa seguretat. Aleshores em vaig adonar que era ja tota una dona, aquests últims mesos les adversitats havien accelerat la seua maduresa. Quan acabaren, em digué que la seua mare acceptà a quedar-se amb ella, inclús s’alegrà. Vindria a buscar-la demà, havia de desplaçar-se a una altra ciutat alemana llunyana on treballava la mare.



Després d’una nit de tormenta, pareix que el cel també sofria pel comiat, arribà el dia. Era molt difícil ficar tots els records en la maleta, per això Laia introduí únicamente allò material, encara que ho portava tot ben dins . A més Frank li donà els seus libres, almenys que ella s’enrecordara de la seua bonica història.

Aleshores arribà la mare. Es deia Júlia i era igual de guapa i dolça que la seua filla, però tot i la seua curta edat, en ella es reflectia el pas de la vida i el patiment de la supervivència. Les dues es van fondre en una abraçada, aquest seria l’últim record de Frank, una part d’ell sabia que aquesta trobada arribaria i s’alegrava molt per elles. Encara que van parlar animadament durant molt de temps, no van poder retardar més el moment.



La útima mirada, l’útim somriure de complicitat, l’útima vegada que Laia li agafava la mà…El temps s’aturà per a ells, és molt difícil per a una xiqueta allunyar-se del seu avi. No ploraren, volien que aquell moment fora dolç. Finalment Frank li donà un petó al front i Laia es va anar . Acabava d’anar-se’n una part d’ell, ella també ho sentí.







 
BeaEspinosa | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  337 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]