F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
El Navegant (lalima)
Inici:  El Navegant
Capítol 2 L'incident

EL NAVEGANT

CAPÍTOL 2:

L’INCIDENT

Es van encendre tots els llums. Intensos leds vermells il·luminaven tot l’avió en estat de pànic. Per megafonia se sentia el copilot, que intentava agreujar la situació i calmar als passatgers, encara que no semblava servir per a gaire, el pilot intentava mantenir l’avió en peu i les hostesses anaven dient que ens tranquil·litzéssimi que respiréssim profundament.

Tothom s’abraçava i plorava, acomiadant-se dels familiars i amics, en canvi, jo simplement mirava per la finestra veient com cada vegada estàvem més a prop del terra. Pensava en el meu germà, en tots els meus amics del bàsquet, en com la vida m’havia portat aquesta situació… I de sobte, un impacte va fer que perdés la consciència.

Vaig obrir els ulls i només podia apreciar un color blau grisós. La meva visió, la meva ment, era tota borrosa i em costava recordar on era i què havia passat.

Al cap d’una estona vaig aconseguir que la meva consciència tornés al lloc. Tot el xivarri que hi havia a l’avió s’havia convertit en un profund i net silenci acompanyat d’una dolça melodia. A mesura que anava recordant el que havia passat vaig poder analitzar que aquest color estrany eren núvols i que els petits sorolls que se sentien eren tan sols petits ocells que voltaven per la zona.

Vaig intentar aixecar-me, però vaig sentir una terrible sensació de dolor per tot el cos, sobretot l’espatlla, el coll i el braç esquerre. Vaig posar-me una mà al front i un color vermell pintava tot el meu palmell.

Tenia els pantalons estripats i fets un nyap i sota la superfície del texà s’apreciaven rascades, blaus i ferides. El què més mal em va fer però, va ser quan finalment vaig aconseguir aixecar-me i vaig veure tot el desastre que hi havia al meu voltant. Un conjunt de cossos immòbils jeien a terra, un tros d’ala d’avió estava totalment cremada i la resta de trossos que el formaven eren escampats pertot arreu.

La meva ànima va trencar-se en l’instant que vaig veure a tots els meus companys i entrenador estirats a terra sense cap senyal de supervivència i l’única solució que vaig trobar va ser començar a plorar.

-Ei! Hola! Hi ha algú?!! - cridava desesperat.

No se sentia res, tot estava en una immensa calma, sense cap classe de soroll, tret dels ocells.

Vaig decidir caminar en cerca d’ajuda i refugi i per saber on em trobava. Hi havia un petit riu que passava per la zona i uns arbres alts d’un color verd viu a l’altre costat. Vaig caminar al voltant d’aquell lloc durant uns trenta minuts, quan de sobte, la meva oïda va percebre un soroll que venia d’un arbust no gaire llunyà d’on jo em trobava. Tenia l’esperança de trobar algú, i així va ser. En acostar-me vaig adonar-me que el soroll que sentia, eren plors sufocats d’una noia, una noia més o menys de la meva edat, rossa amb cabells llargs i vestia amb uns pantalons de xandall i una dessuadora de color negre. De seguida vaig lligar caps; Era la noia que seia al meu costat!

- Hola…- vaig dir-li

- Ai, hola…- va respondre eixugant-se les llàgrimes, sorpresa de la meva aparició.

- Et trobes bé?

- Més o menys. Em fa molt mal la cama, crec que està trencada. I tu?

- Em fa mal l’espatlla, però res greu suposo. Per cert, saps on som?

- Crec que som entre Grècia i Macedònia. Vaig mirar-ho a la pantalla de l’avió, abans de l’incident.

Em vaig alegrar de tenir una companya de viatge i no pas estar-m’hi sol, ja que en tota aquella superfície de terra, només restaven cossos sense esperances.

Encara que no hi havia massa probabilitats, vam decidir anar a revisar l’avió (el que quedava d’ell) per veure si encara hi havia alguna persona amb vida. Després de dues hores buscant i revisant tots els voltants i racons possibles, vam arribar a la conclusió que nosaltres érem els únics supervivents i que a partir d’ara hauríem de pensar algun mètode per sobreviure i, posteriorment, poder sortir d’aquí.

El dia s’acabava, el cel començava a estar més negre que blau i petites llumetes brillants il·luminaven tot l’espai que contemplàvem a dalt nostre. Havíem de trobar la manera de com passar la nit. Caminant, vam topar amb una mena de cova, no gaire fosca ni profunda, però, suficientment gran per estar a resguard del fred i poder descansar així que vam decidir quedar-nos-hi fins que trobéssim una altra solució.



17 de desembre

Feia molt bon dia. Hi havia un sol radiant que il·luminavatot aquell lloc, encara sense cap mena de coneixença. La nit passada, abans d’anar a dormir, vam estar parlant i vam començar a conéixer-nos una mica més, ja que no sabíem el temps que podríem arribar a estar junts. Em va dir que es deia Azra i que era de Turquia, i havia passat molt temps sense veure la seva família, ja que des de petita havia vingut a viure a Perpinyà amb els seus oncles i aquest any anava a passar les vacances de Nadal amb els seus pares allà. Jo vaig dir-li el meu nom, Aleix, encara que últimament el que més em representava era Nuvolet així vaig explicar-li la història d’aquesta identitat. Vaig dir-li que sí que vivia amb una mare encara que no ho semblava pas, que em tocava ser a mi el responsable del meu germà i que el motiu pel qual anava en aquest avió era pels campionats europeus de bàsquet.

Vam arribar a la conclusió que si volíem sobreviure hauríem de buscar menjar i beguda, així que vam tenir la idea de tornar als voltants de l’avió i buscar pels departaments de les hostesses i pilots. A l’Azra li feia molt mal la cama així que també vaig buscar alguna cosa per intentar curar-li la ferida i fer que el dolor no fos més intens del que ja era.

Buscant i buscant vam trobar algunes bosses de patates, alguns entrepans de formatge, restes de brioixeria i paquets de galetes Maria i, respecte a la beguda només quedaven efímeres ampolles d’aigua i un parell de llaunes de cervesa i coca-cola, encara que també l’aigua del riu podria servir-nos per hidratar-nos. Sabíem de sobres que això no seria suficient, però si ens ho distribuíem bé, allò podria ser aliment per uns quants dies.



27 de gener

Els dies passaven. Fins ara havíem pogut sobreviure a base del menjar de l’avió i la roba de les maletes, però cada cop quedava menys menjar, feia més fred i tot començava a tenir una olor important. Vam deduir que a part de ser culpa nostra, també havíem viscut tots aquests dies amb un seguit de cadàvers al voltant, escampats per tot el territori, així que vam decidir que tota aquella gent mereixia tenir com a mínim un enterrament digne. Vam passar quatre dies cavant un gran forat sota terra però va ser difícil perquè tots dos estàvem ferits. Un cop fet, vam abocar-hi a dins tots els cossos, vam tapar-ho i vam deixar una ofrena funerària en el seu respecte. Entre llàgrimes i plors vam acomiadar-nos per sempre més i vam seguir amb el nostre nou repte.

Ja era tard i la gana empaitava, de manera que vam anar a la cova, on guardàvem el menjar que ens quedava. Quan vam arribar ens vam adonar que al lloc on ho havíem deixat no hi havia res. El menjar havia desaparegut! Les patates, galetes, entrepans...Tot!

- Azra no ho vas deixar sota aquella roca?

- Sí, allà mateix, però ara no hi és!

- N’estàs segura?

- Diria que sí, però ara me’n fas dubtar.

Vam continuar cercant per tots els racons de la cova, però no hi trobàvem res. Era hora de començar a pensar en altres solucions.

Jo vaig anar a la cerca de menjar per la zona mentre que l’Azra va quedar-se reposant a la cova pel mal de cama, que cada dia anava a pitjor. Dies enrere vaig embenar-li amb el que vam trobar dins de la farmaciola que hi havia a l’avió, però no va ser suficient per curar-li el mal.

Mentre jo voltava pel bosc, vaig poder recaptar alguns fruits silvestres; mores, gerds o cireretes del bosc i vaig dur-les a la cova. De camí de tornada vaig sentir un soroll molt estrany que provenia de darrere uns arbusts, vaig acostar-m’hi cautelosament i de sobte, un gran porc senglar va aparèixer del no-res i va fugir corrents deixant un rastre de patates fregides i galetes. Era el nostre menjar! Aquella bèstia havia devorat tot els que ens quedava. Quin desgraciat!

En tornar a la cova l’Azra estava molt malament. No podia quasi ni moure’s i començava a tenir símptomes de febre, estava molt calenta i tenia calfreds. Havia de fer alguna cosa i ràpid. Jo vaig intentar fer tot el que sabia, no era gran cosa però, gràcies o per culpa de la poca responsabilitat de la meva mare havia après més o menys a com curar una ferida i mètodes per fer baixar la febre. Vaig agafar una tovallola que vaig trobar dins d’una de les maletes i vaig mullar-la amb l’aigua del riu. Seguidament, vaig col·locar-li al front i tot i que ja teníem una espècie de llit que ens havíem construït amb peces de roba, vaig donar-li una jaqueta més perquè se la posés sota el cap i estigués més còmoda. M’hi vaig seure al seu costat.

Últimament notava uns estranys sentiments cap a ella, una mena de papallones es movien per dintre meu quan la veia i em feien sentir d’una manera que no sóc capaç d’explicar. Era l’única raó del meu somriure dintre de tot aquell desastre i l’única causant d’aquest deliri permanent. No podia permetre que li passés res dolent. Potser m’hi estava enamorant.

Vaig deixar córrer l’assumpte i vaig començar a pensar que havia arribat l’hora de marxar d’allà.

Abans, quan era petit, m’agradaven molt els llibres d’aventures. Un dia vaig llegir-ne un que explicava la història d’un home que viatjava pel mar, juntament amb els seus amics mariners, camí d’una illa indonèsia, amb el seu vaixell. Però, aquest vaixell amb el qual anaven no era gaire resistent i un dia de molt onatge i vent, el vaixell va trencar-se per la meitat i tots van caure al món del no-res. Menys ell. Aquest navegant va acabar en una illa deserta no se sap on, sol i sense cap companyia. Ell tenia clar que aquell no era el seu destí, així que per buscar ajuda, cada dia feia una foguera molt gran i senyals de fum perquè des de la superfície poguessin identificar-lo i rescatar-lo.

Aquell dia vaig pensar en aquesta història. Aquest no era el nostre destí i si volíem fugir d’aquí, havíem de començar a actuar. Vaig optar per la idea de la foguera així que vaig posar-me a l’acció.

Mentre l’Azra reposava, jo vaig recollir vàries branques del terra i restes de l’avió que ja estaven pràcticament esmicolades i vaig intentar fer foc amb una pedra i un pal. Al cap d’uns quants intents una espurna sorgia d’entre les roques i una petita flama creixia. Tot semblava surrealista i una mica antiquat la veritat, però si de veritat volíem sortir d’allà, havíem de recórrer els nostres últims recursos.



13 de febrer

Els dies passaven i encara no havíem obtingut cap resultat positiu, però nosaltres seguíem intentant-ho sense perdre l’esperança.

Fins aquest dia havíem sobreviscut a base dels fruits silvestres i aigua de riu com a beguda, encara que de tant en tant, pel riu passaven peixos petitons i si teníem sort podíem arribar a atrapar-ne algun. Aquests dies eren els que més contents i feliços estàvem.

L’Azra ja es trobava molt millor, es veu que els meus mètodes no eren tan dolents. Els meus sentiments cap a ella van seguir augmentant. Pensava que si feia alguna altra cosa en comptes d’estar amb ella, disminuirien, però va ser tot al contrari. No feien més que pujar i pujar constantment sense contemplar-ne el resultat.

Ja es feia fosc i era el moment d’encendre la foguera. Com cada nit allò no va tenir resultat, així que vam anar a dormir.

Devien ser les 4 de la matinada quan de sobte una forta ventada va remoure tota la zona. Aleshores, un estrèpit soroll va ser el causant d’interrompre la meva son. Vaig obrir els ulls i vaig trobar-me una gran llum de color groc sobre el meu cap. Il·luminava tota la cova. També se sentia un soroll molt desagradable que percudia tota la cova.

 
lalima | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  337 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]