F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
AGUEMUVIMEN (Glorfindel)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 2 Marxa fúnebre

Tornarem uns mesos després, carregats d’aigua pesada, aquesta vegada ens quedaríem unes setmanes. Els vents del nord ens havien dut allà, i allà ens quedaríem fins que ens arrosseguessin a sud. Com un rellotge puntual, desplegarem les nostres ales de ombres sobre aquell paratge, ara baldiu. Unes gotes gordes es desprengueren dels nostres ventres, precipitant-se sobre terra, i sobre els vianants. Tots buscaren empar de la tempestat, refugiant-se baix els tendals o aferrant-se a el edificis prominents.



I mentre la via s’aclaria, desnuaren i aïllaren a un punt negre sobre el sol. Allí estava de peu una dona vora un pal de la llum. Els llargs cabells remulls, antany rossos, ara despuntaven canosos cobrint parcialment el seu rostre. Les mans tremoloses hiperactivament s’afanaven palpant un paper remull, intentant vanament grapar-lo a la fusta mullada. La dona plorava inconsolablement, li costava respirar, ennuegant-se sovint amb les seves respiracions apressades. La grapa s’enganxà dins les capes i capes de paper mullat que cobrien d’avall a amunt el pal. Dotzenes de papers iguals, tots amb joves rosses mes o menys de la mateixa edat. Totes amb una gran paraula escrita baix en negre o vermell; “DESAPAREGUDA”. S’enretirà del pal, encara tocant-lo, com resistint-se a deixar-lo. Y intensificant el seu plor es girà i sen anar tossin lentament.



Uns carrers més avall estava un vell edifici d’una sola planta. Quatre cotxes policials estaven aparcats fora. Desenes de cartells s’imposaven sobre els taulons verdosos en la fatxada, deixant clars on hi havien unes brutes finestres que contenien unes persianes velles. Un home amb uniforme caqui es recolzava contra la barana del porxo, el capell arena li tapava els ulls i una lluenta placa s’assentava al seu pit. Baix el capell mostrava un blanc bigot poblat. Estava allà plantat, amb la vista clavada en el sol d’asfalt de l’aparcament. Abstret en els seus pensaments.



Arribà un cotxe policial i aparcà ràpidament. De dintre sortiren dos policies, ostentaven una gran pena en la cara. S’aturaren davant el porxo baix la pluja. El home es posà dret, i com exasperat digué: –Qui ha sigut aquesta vegada?..- Els policies callaren un segons, un mirà a l’altre, i digué pautada i vehementment: – La-la seva filla senyor. - Immediatament el semblant del home es petrificà, es transformà en un to somort. De sobte casi es desplomà, i a dures penes arribà a recolzar-se a la barana. Al moment, els dos joves l’agafaren i el recolzaren. El seu polze estava disparat, i la seva respiració a una velocitat insostenible, asfixiant-se en si mateixa. I tossint seca i profundament, mentre les llàgrimes banyaven la seva cara, que s’havia tornat d’un vermell casi incandescent.



En haver-se calmat una mica l’assegueren a una cadira que hi havia prop. Als minuts, entre plors, el home tractà de formular unes frases, sense fruits. Dels seus llavis sortiren intel·ligibles balbucegis, que tartamudejaven, interromputs constantment per asfixies i tos. El dringar incessant de la pluja sobre la carrosseria dels cotxes era l’única remor que es sentia apart dels plors incontrolables del pare.



Quan va tornar en si, li explicaren, que havien trobat a la seva filla morta en el marge d’un rierol, flotant entre les branques enganxades a la vorera a causa de la corrent. La havien trobat nua, la seva pell havia arribat a un blanc blavós, coberta de les fulles que havia dut l’aigua. Tenia un tall profund al pit i li mancava el cor, com a les altres.



Li van dir que havia de anar a la morgue a identificar-la. Era el procediment habitual.



De sobte, els tres comunicadors sonaren, el mes jove dels agents respongué. – Aquí Adam 15. Quin es el problema?, canvi. txxxx- Del petit intèrfon una veu contestà. –Aquí Adam 7, Han intentat emportar-se a una altra. Ho hem evitat. En tenim a un, però no parla. Repeteixo, en tenim a un. txxxx.-

El semblant del sergent s’endurí, no havia temps de plorar. La seva filla ja no hi era. Però aquell malparit encara si. I un sentiment s’introduí al seu interior. Mes fort que la tristesa i el odi. La venjança. I no tenia intenció de parar fins que cada un dels fills de puta que li havien tret a l’Ana dels seus braços tinguessin mes plom que no pas sang en el cos.
 
Glorfindel | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  337 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]