F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(mariavg)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 1 Ficant en situació la visió de Kafka.

-Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques. I els matins, tan dolços... Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d'històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gal·la, criades d'uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors... El parc Steglitz vessava de vida amb l'arribada de l'estiu. Un regal. I Franz Kafka l'absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l'ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d'esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants. Aquell silenci... Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d'orella i poca cosa més.

Aquell silenci... El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s'aturés. -Llegeix amb tonalitat, la mestra de literatura.

-Senyoreta Hernández, està interessant el pati? -M'etziba la senyora Álvarez.

¿Típica pregunta de mestre, no?

-Perdó, senyora Álvarez, estic ficant en situació la visió de Kafka. -Contesto intentant fugir d'un càstig per no escoltar.

S'escolten de fons els riures amagats dels meus companys, mentre la meva professora em desafia amb la mirada. De cop, retorna el silenci.

-¿Aleshores, no t'importarà dir-me de què anava la història? -Pregunta la mestra, amb aire de superioritat.

- ring, ring, ring. -Se sent greument el soroll del timbre.

Salvada per la campana. La senyora Álvarez, per a mi la senyora "has d'aprofitar al màxim aquesta oportunitat" és molt pesada. Té uns cinquanta anys i sempre porta una falda de tub i una camisa, l'únic que alterna són els colors. Una cosa que a mi, sincerament, em pertorba. Em té estima perquè no solc molestar a les seves classes, a més que en empollar el del llibre, en tens prou per tindre bona nota.

Em presento, sóc Ària Hernández Pas, una xica de setze anys. El meu aspecte físic no és perfecte: sóc baixeta, tinc el cabell castany i llis, els ulls marrons com la xocolata, el nas xato, un pit bastant definit i el ventre pla, encara que tinc les cuixes un poc amples. El meu caràcter és peculiar: sóc molt cabuda, i és difícil llevar-me una idea del cap; em considero intel·ligent, encara que el meu intel·lecte es basa en la meva gran memòria; i a vegades em costa mostrar els meus sentiments, per a mi és més fàcil molestar una persona que m'importa, que dir-li el que sento.

Jo vivia a Carió, el poble on m'he criat al costat dels meus pares i amics. Vivíem en una casa als afores. Mon pare és alt i bromista i ens agraden quasi les mateixes coses. Ma mare és baixeta i genial, encara que té geni. Per això és la capitana de la nostra casa; és increïble com ho controla tot, amb l'ajuda de mon pare. Ells són els amos de la fruiteria del poble, d'ací ve que jo sempre portés fruita per esmorzar. Després estan els meus dos germans bessons menuts, uns trastos que no paren quiets però a qui vull moltíssim. Tenen ara dotze anys i estan revolucionats.

El dia 10 d'agost va ser el meu aniversari i de tots els regals que vaig rebre, el més intrigant va ser una carta. Una carta enviada des de la Reial Acadèmia Internacional. Deia que em donaven una beca per al pròxim curs, sense cap mena de cost econòmic. Hauria de viure allí, a l'internat i anar a les classes necessàries per tindre un bon currículum universitari. L'únic que havia de fer era emplenar la matrícula, elegir activitats extraescolars i enviar l'historial acadèmic. Els meus pares es van encarregar de confirmar que l'oferta fora de veritat i em van ajudar amb tot el tema burocràtic. Ells estaven molt feliços que pogués tindre una educació d'aquest tipus; en canvi, jo estava nerviosa per si m'enfonsaria entre tanta fatxenda. La notícia va córrer de seguida per tot el poble.

Una vesprada, un soroll familiar m'indicà que havia rebut un missatge:

LLUC: També han rebut la beca Erica, Xavi, Lluís, Bea i, encara que no t'agradarà la idea, Roc.

El meu millor amic s'havia encarregat que estigués ben informada. Vaig analitzar qui m'acompanyaria els dos anys vinents: Erica, una amiga de tota la vida del poble, ella té uns ulls blaus preciosos que la fan realment guapa i és un poc tímida. Xavi, un xic del poble del costat que no coneixia molt bé, és alt, ros i crec que li agrada tot el rotllo del manga i anime. Lluís és el xicot del meu millor amic, és la persona més intel·ligent que conec i sempre em fa riure. Bea és del poble de Xavi i podem dir que és la típica Barbie. I..., no pot ser. També li han donat la beca a Roc. Merda. Ell i jo érem molt amics de menuts, però quan vam començar l'institut ens vam separar de colla i vam perdre la relació fins arribar al punt de no parlar-nos. És ros i alt, té els músculs marcats i uns ulls verds oliva molt intensos. La seva família té molts diners, d'ací que vagi sempre de marca. S'ha convertit en el fanfarró de l'institut.

Entre temes burocràtics i festes patronals dels pobles, l'agost em va passar volant. El dia 1 de setembre va arribar l'hora de marxar. Ens vam acomiadar dels pares i vam agafar el tren en direcció a l'acadèmia. En arribar, va vindre un cotxe molt luxós amb xofer a replegar-nos. El viatge des de l'estació fins a la meva futura escola em va donar per a pensar en tot el que estava deixant al darrere. Em costava molt pair que no veuria ma mare, mon pare i mons germans cada dia.

En aplegar, vaig al·lucinar. Aquest institut em recordava tant les pel·lícules americanes! La primera paraula que em va passar pel cap quan vaig veure el recinte va ser "wow". L'edifici principal estava format per dues torres altíssimes unides per una construcció de dues plantes amb arcs. A partir d'ací es prolongaven les parets que guardaven nombroses aules. Tenia un aspecte antic amb rajoles roges; en canvi, dins era totalment modern i contemporani. A l'entrada t'hipnotitzaven les immenses escales que es desfeien en tres direccions: al centre en unes portes gegants de fusta que donaven al despatx de la directora, i a la dreta i a l'esquerra unes altres escales que donaven a uns passadissos infinits. Vam obrir aquelles portes enormes i una secretària ens va guiar per un passadís, on estaven les caricatures de tots els directors de dècades anteriors. Vam entrar al gegantesc despatx i una dona d'uns quaranta anys, alta, prima i amb el cabell castany es va aixecar del seu còmode seient.

-Vosaltres deveu ser els becats, benvinguts! Sóc Andrea Del Valle, podria dir-se que la "mana-més" d'aquest lloc. -Va bromejar la directora.

-Hola! -Vam saludar els sis.

-Senyora Del Valle, no vull sonar mal educat, però què fem nosaltres ací? -Va preguntar sense gens de vergonya Roc.

-Això us ho explicarà el senyor Llombart demà, ja que és ell qui us ha obsequiat amb aquestes beques. -Ens va contestar Andrea.

-El senyor Llombart? -Em vaig preguntar en veu baixeta, però no prou baixa, perquè Andrea em va sentir.

-Ària, no? -Em va preguntar la directora amb un gran somriure.

-Sí. -Vaig contestar escarida.

-El senyor Llombart és el fundador d'aquest meravellós institut i gran inversor.

Vaig assentir un poc avergonyida.

-Ara, us assignarem la vostra respectiva habitació i classe, i farem les presentacions en la resta de companys. -Ens va explicar ella.

Vam seguir Andrea per l'ala est de l'edifici i travessàrem a un altre edifici per un passadís tot de cristall, on podies veure el terra a metres de distància. Observàrem el canvi de decoració a la part residencial; l'edifici tenia dues plantes, la de baix era la part dels xics i la de dalt, la de les xiques. La visita pels nostres futurs habitatges començà per la porta principal, on estava el conserge que obria l'edifici a les set del matí i el tancava a les nou de la nit. També s'ocupava de controlar l'entrada i sortida dels estudiants i les habitacions a les nits. La primera parada va ser a l'habitació de Roc, Xavi i Lluís. Era molt gran i bonica, hi havia tres llits amb un armari, una tauleta de nit i un escriptori respectiu per a cada un.

-Molt bonic, però no falten els banys? -Preguntà Roc.

-Els banys són comunitaris i estan al final del passadís. Anem i us els ensenyaré.-Contestà Andrea.

Els sis ens miràrem els uns als altres estranyats. Vaig pensar que em sentiria una mica insegura si les altres xiques desconegudes em veurien mentre em dutxava.

Vam recórrer el llarg passadís deixant al darrere moltíssimes habitacions. No em podia ni imaginar la quantitat d'alumnes que residien allí. Paràrem davant d'una porta que ens portà a una sala plena de taquilles.

-Cada un de vosaltres té un codi assignat per a la vostra respectiva taquilla.-Explicà Andrea.

Deixàrem darrere la gran sala i ens decídirem a entrar en una de les dues portes que hi havia a continuació. Era una cambra plena de vàters, semblant a la de l'institut de Carió. A la dreta hi havia moltes piques i un espill gegant.

-Les dutxes i els vàters estan separats per higiene, heu de fer-vos càrrec de quan utilitzeu les instal·lacions deixar-les netes. Aquí podeu endreçar-vos, encara que a la cambra de les dutxes hi ha més piques i espills. -Indicà Andrea.

Canviàrem de cambra i sort per a mi, i per la cara dels altres diria que per a ells també, les dutxes eren individuals. Hi havia més piques i més espills que a l'altra cambra.

-Xics, si voleu podeu instal·lar-vos i ens trobem al meu despatx en trenta minuts, mentre jo els ensenyo les habitacions a les xiques. -Recomanà la directora.

-D'acord. -Digueren els tres a la vegada.

Ens acomiadàrem d'ells i vaig notar com els ulls de Roc i els meus s'uniren en un esguard intens. Què voldria mirant-me així? Feia molt de temps que no parlàvem, sí. Però, no crec que la mirada fora d'odi, perquè jo no li havia fet res. Va ser ell qui va deixar de parlar-me, per anar-se'n amb els altres xiquets. Se'm feia difícil desxifrar aquells ulls de color oliva clavats als meus. Bea em tragué de l'estrany esdeveniment amb un cop al braç.

Pujàrem al pis de dalt i entràrem a la nostra habitació. Era pareguda a la dels xics encara que els armaris i llits eren diferents.

-Bé xiques, el funcionament dels banys és el mateix que el dels xics. Deixeu les vostres pertinences un poc col·locades i anem amb els altres. -Ordenà suaument Andrea.

- Andrea, mentre estiguem a les habitacions podem anar com vulguem vestides? -Va preguntar Bea, tot treient els seus millors looks de la seva bossa.

-Mentre no sigui horari escolar podeu anar vestides com vulgueu. -Ens respongué ella.

-Perfecte! -Cridà Erica.

 
mariavg | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]